Leonardo Sciascia (Racalmuto, 1921-Palerm, 1989) és un dels principals narradors, intel·lectuals i polítics italians del període de postguerra i del Novecento. Va estudiar Magisteri a Caltanissetta (Sicília) i va dedicar part de la seva joventut a l’ensenyament. Posteriorment, va començar una brillant carrera periodística en diaris com L’Ora, Corriere della Sera o La Stampa. La seva obra, arrelada en el realisme crític, i el seu activisme polític, que el va portar a ser diputat de la República Italiana i del Parlament Europeu, es van caracteritzar per una ferma oposició a qualsevol forma d’abús de poder, la corrupció i la violència mafiosa.

Personatges i històries basats en fets reals, com el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro, apareixen a través de la denúncia literària en diversos dels seus llibres. A Espanya, l’editorial El Toro Celeste ha publicat, a escala internacional, la primera traducció a l’espanyol del poemari Sicilia, su corazón; mentre Tusquets ha publicat, fins ara, tretze de les seves novel·les, entre la quals hi ha El contexto, El Consejo de Egipto, Todo modo, Los tíos de Sicilia, El día de la lechuza i Horas de España.

Encara que Leonardo Sciascia no marxa mai de Sicília, com alguns dels seus companys escriptors –Luigi Pirandello, Elio Vittorini–, són nombroses les referències a l’experiència del viatge a Espanya –en aquest cas a Barcelona– que han quedat d’alguna manera relegades a una anàlisi, diguem-ne, secundària, subordinada als temes que acabem d’esmentar, pels quals l’intel·lectual és sobretot conegut a Itàlia i arreu del món. Els viatges de Sciascia a Barcelona són un «pretext» per reconèixer, donar sentit a la mateixa procedència i trobar una vegada i una altra Sicília, viscuda com a «condició existencial» i metàfora del món.

Cultura antifeixista

No hi ha raonament fet per Sciascia sobre Sicília que no es relacioni amb Espanya. En efecte, Espanya va ser cortejada per Leonardo Sciascia des de la seva joventut, quan amb setze anys freqüentava els cercles clandestins del Partit Comunista a Caltanissetta. Sens dubte, l’eix central de la relació va ser la Guerra Civil Espanyola, que es va convertir per al jove Sciascia en una mena d’obsessió, un mite, i va arribar a ser la pedra angular del seu pensament crític, orientat cap a una cerca contínua de la justícia i, per tant, de la veritat. De fet, el seu moralisme i la seva indignació van sorgir de la presa de consciència d’un sistema que exerceix violència, del món ofès dels obrers a les mines de sofre, del treball dur dels pagesos, dels abusos del poder: moments, juntament amb la Guerra Civil, de forta revelació per al futur escriptor, que desenvolupa una cultura antifeixista personal.

PUBLICITAT

S’abona al Touring Club italià a fi de poder visitar llocs mítics per a ell, com Espanya, a la qual arriba a bord d’un autobús que surt de Milà.

Abans de García Lorca, Leonardo Sciascia va conèixer les Obras d’Ortega y Gasset, probablement portades a Itàlia per algun veterà de guerra entre 1938 i 1939. La intel·ligència de l’autor espanyol i la seva capacitat per explicar-ho tot es van combinar amb els esquemes d’un altre guia important per a l’escriptor sicilià, Américo Castro: la història siciliana tan plena d’Espanya, «tan Espanya». La relació que Sciascia va establir amb aquesta terra és molt personal, caracteritzada per una certa discontinuïtat, feta d’acostaments i allunyaments, de ciutats primer llegides i després visitades en persona, que van despertar en ell referències literàries especials, com Barcelona.

Dels viatges de Leonardo Sciascia per Espanya no n’hi ha gaires referències, a part de les que afloren en els contes i les novel·les filtrades per la història i les reflexions criticoliteràries: els principals relats estan reunits a les pàgines de L’Ora del 1966 i Ore di Spagna del 1988. Sciascia s’abona al Touring Club italià a fi de tenir l’oportunitat de visitar llocs mítics per a ell, com Espanya, a la qual arriba a bord d’un autobús que surt de Milà i para també a Sant Sebastià i Burgos.

El primer viatge a Barcelona, el 1956, s’esmentaria únicament deu anys després amb una reflexió sobre Antoni Gaudí, en la qual Sciascia confessava que ni tan sols coneixia el nom de l’arquitecte de la Casa Milà, tot i admetre que es trobava davant l’obra d’un geni. Això serveix per comprendre la forma en què Leonardo Sciascia coneixia els llocs, viatjant no solament en l’espai sinó, sobretot, en el temps. De fet, les de Sciascia són experiències «amb la maleta plena i tal vegada desbordant»: lectures preparatòries, records que afloren i similituds culturals.

El 1966, deu anys després de la seva visió enlluernadora de l’obra de Gaudí, Sciascia va tornar a Barcelona amb la certesa de poder analitzar «sensacions, trobar relacions i correspondències», gràcies a les nombroses lectures sobre Gaudí que havia fet entre el primer i el segon viatge a la capital catalana, a bord, aquesta vegada, d’un creuer, l’itinerari del qual va ser Nàpols, Gènova, Ajaccio, Cannes (on no es va permetre desembarcar els passatgers), Barcelona (la família Sciascia hi va fer escala durant un parell de setmanes i va visitar també Madrid i Toledo), Palma, Tunísia i Palerm. Com ja s’ha dit, la Guerra Civil va influir en la formació intel·lectual del sicilià i en la gènesi dels seus escrits i li va atorgar un camp ampli de moviment que abastava reflexions literàries, culturals i socials, a més de polítiques.

Sciascia es va allotjar en un hotel davant de la catedral de Barcelona, encara que el balcó de l’habitació no donava a l’avinguda de la Catedral ni al Pla de la Seu. De fet, l’Hotel Colón en el qual es va allotjar no és el mateix que és assetjat el 19 de juliol del 1936 per obrers i empleats de Barcelona que, «vanament, sagnantment, es van llançar a l’assalt de l’hotel en el qual s’havien atrinxerat militars i feixistes», com ell mateix va escriure.

PUBLICITAT

Una memòria fosca

Pujant per la Via Laietana, Sciascia es va trobar a la plaça de Catalunya, però ja no hi havia l’Hotel Colón, només bancs i grans magatzems. A Sciascia li costava de creure que, trenta anys abans, aquella plaça hagués estat l’escenari d’una massacre i que ningú no en sabés res, la qual cosa ocultava omertà i por. Els bars abarrotats, les fonts amb nens, les barreres d’obres en marxa, els coloms volant, l’anar i venir frenètic de la gent per les voreres, un flux imparable d’homes i dones entrant i sortint d’El Corte Inglés: de debò van morir aquí totes aquelles persones?, es preguntava l’escriptor. Com és Espanya trenta anys després?

Sciascia va trobar periodistes, advocats, professors i tècnics que donaven suport al retorn del rei, que discutien sobre reformes, socialització i socialisme amb tendència a una supressió col·lectiva dels fets històrics, amb poques ganes de parlar, una memòria fosca que convidava a l’oblit, un silenci que va portar Sciascia de tornada a la seva illa amb el cor. Espanya i Sicília, països que no va deixar de comparar i reflectir en la història, els costums, la cultura i el destí mediterrani comuns. Parlar d’Espanya és parlar i reflexionar sobre Sicília, redescobrir una vegada més l’illa com una eina d’anàlisi, aprofundir en els segles i en l’ànima de tots dos països. Els viatges de Sciascia a Espanya –i en aquest cas a Barcelona– són experiències dins dels mateixos viatges, a través de la memòria siciliana i del mirall de l’ànima espanyola com dues realitats intercanviables.

Sciascia aprofita els viatges per ampliar el camp i intercalar reflexions de diversa índole i, sobretot, per proposar referències especulars entre Sicília i Espanya.

El fill de Valle-Inclán

Una última referència a la presència de Leonardo Sciascia a Barcelona es remunta al seu viatge del 1982 amb l’article «Un gagliego al governo», publicat al Corriere della Sera. Sciascia revelava que era a Barcelona només en les últimes línies, quan relatava la seva trobada amb el pintor Jaime del Valle-Inclán, fill de Ramón María del Valle-Inclán. El sicilià es complaïa en la trobada amb el pintor perquè confessava que hi veia una persona a la qual semblava que coneixia des de sempre. Sciascia parlava també de Ramón, un escriptor de decadentisme esplèndid, de barroc extrem i lluminós, poc conegut a Itàlia, malgrat algunes traduccions de les seves novel·les i d’algunes obres de teatre. Jaime, no obstant això, no pintava com un amateur, sinó com un pintor quotidià, silenciós i allunyat de les exposicions. El que sorgeix és el retrat d’un home amb el qual es pot conversar agradablement, un home amb gust per la paradoxa, irònic i alegre.

Tenia l’habilitat de narrar històries de viatges sobre la condició, els sentiments, els pensaments i els fets que caracteritzaven el país o la ciutat visitats, en aquest cas Barcelona.

És interessant seguir Sciascia pels múltiples camins que recorre, encaixonat entre històries i anècdotes, referències històriques, literàries i polítiques, donant al lector l’oportunitat de fer un viatge doble, triple en companyia seva. Aquest tipus d’escriptura, lluny de la descripció turística, exòtica i folklòrica, està estratificada, de la mateixa manera que ho està l’activitat de l’autor al llarg del temps, de la poesia a l’escriptura d’assajos, de la ficció al periodisme. En aquest sentit, l’horitzó del viatger Sciascia no es limitava a la descripció del lloc que visitava; de fet, aquestes intervencions estan gairebé del tot absents en els seus reportatges. L’escriptor sicilià tenia l’habilitat de narrar històries de viatges que donaven compte de la condició, els sentiments, els pensaments i els fets que caracteritzaven el país o la ciutat visitats, en aquest cas Barcelona.

Sciascia aprofita l’ocasió per ampliar el camp i intercalar reflexions d’índole diversa i, sobretot, per proposar referències especulars entre Sicília i Espanya. Precisament, en el mateix article, esmentava a Pío Cabanillas Gallas, ministre durant la dictadura franquista, que, amb manca d’escrúpols i cinisme, va aconseguir passar del franquisme a la democràcia i d’un ministeri a un altre. També gallec, com Valle-Inclán o el mateix Franco, Cabanillas era astut, estava lliurat al poder, era capaç de manipular la veritat i d’enganyar, d’actuar com el gallec del refrany, que si te’l trobes a l’escala, no sabràs mai si baixa o puja.

Viatge continu i lent

Com hem vist, els viatges de Sciascia són projeccions històriques, polítiques i literàries, creen nous viatges sobre el paper que es relacionen amb l’experiència del viatge real, l’experiència d’un home que construeix la seva consciència com a intel·lectual antifeixista i observador atent de les qüestions socials, culturals i artístiques. Són viatges en la memòria, testimoni del solc profund que els esdeveniments d’Espanya, la terra que «portava al cor», van deixar en l’escriptor, petjades d’un tren imaginari, metàfora del seu viatge continu i lent, per conèixer i comprendre el món, per aturar-se en llocs emblemàtics, testimoni de la necessitat de perseguir sempre la veritat i la justícia.