Les biografies i els estudis sobre Vicente Aleixandre (1898-1984) no han tingut en compte, o han ignorat, la important estada barcelonina d’Aleixandre la tardor del 1948, i arriben a situar la seva primera lectura poètica al 16 d’abril de 1951 a la Facultat de Filosofia i Lletres. Error que tractem d’esmenar, ateses les referències epistolars i els articles d’Antonio Vilanova, Néstor Luján i Joan Perucho, exhumats pels treballs d’Alba Guimerà, Agustí Pons i, sobretot, per l’esplèndid llibre de Julià Guillamon, Joan Perucho. Cendres i diamants. Biografia d’una generació (2015).

La primera lectura poètica del futur Premi Nobel 1977 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès l’11 de novembre de 1948. El mateix Aleixandre va deixar constància, amb una referència inequívoca, de la seva lectura a l’Ateneu en unes línies del capítol «José María de Sagarra, entre sus antiguos» del seu impecable llibre Los encuentros (1958): «La primera vegada que el vaig veure, a la primera fila d’una sala de conferències (l’Ateneu Barcelonès, si no m’equivoco), la seva presència mateixa, en aquella ocasió, ja era per a mi la més amable de les asseveracions».

Luján, que ja li havia dedicat dos articles –un dels quals molt succint– en el setmanari Destino (20-5-1944 i 12-5-1945), publica en el mateix setmanari (20-11-1948) un article titulat «Presencia en Barcelona de Vicente Aleixandre», on, a més d’assenyalar que «no l’havia saludat mai personalment», indica amb una prosa protocol·lària: «La seva lectura, celebrada dijous passat a l’Ateneu Barcelonès, va ser un autèntic èxit emotiu i vibrant, i va constituir, possiblement, el fet humà més interessant que s’ha produït en aquests últims temps pel que fa a la poesia». Per la seva banda, Perucho, tal com explica Guillamon, va aconseguir conèixer personalment Aleixandre, que li va dedicar la segona edició de La destrucción o el amor (1945): «A Juan Perucho, reunits per fi a l’estimada Barcelona, amb una abraçada del seu amic».

Vilanova, Luján i Perucho eren molt bons amics. El dia 14 de març de 1944 havia sortit de la impremta d’A. López el preciós llibre 9, que amb caricatures de José María de Martín agrupava les semblances, a càrrec de Luján, de José Riera Crivillé, Perucho, Nani Valls, Carlos Fisas, Ventura Torres, Francisco José Mayans, Vilanova i la dels seus artífexs, Martín i Luján (la semblança dels quals va sortir de la ploma de Mayans). El meu mestre, Antonio Vilanova, me’n va regalar un exemplar el 5 de gener de 1997, amb una dedicatòria molt explícita: «Per a Adolfo Sotelo, aquesta introbable raresa bibliogràfica, primer testimoni imprès del nostre grup generacional» (el destacat és meu).

 

«S’esmerça en coses erudites»

En aquest grup generacional els més pròxims a les tasques de la història i la crítica literària eren Luján i Vilanova: tots dos van estudiar Filosofia i Lletres, s’havien conegut quan tenien deu anys al col·legi dels Germans Maristes del carrer de Llúria (Alba Guimerà ho ha relatat en la seva tesi doctoral). Luján escrivia a 9 a propòsit de Vilanova: «Surt a caçar en el camp de la literatura amb gran aparell de munteria. Va a la cerca de caça major i tots n’esperem un bon botí».

No obstant això, quatre anys després, Luján (ja en aquells dies, un col·laborador important de Destino) escriu a l’amic comú, el gran poeta Josep Palau i Fabra, que vivia a París des de desembre del 46, sobre el grup generacional: «Les nostres vides –les dels amics i coneguts– han fet més o menys també les evolucions que eren d’esperar: l’Antoni Vilanova s’ha fet amic d’en Masoliver, d’en Riquer i d’en Castro; és auxiliar de la Universitat –de filologia, crec– i s’esmerça en coses erudites.»

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En aquest context es produeix la visita d’Aleixandre a Barcelona. La seva estada i les seves activitats tenen un observador atent i apassionat, coneixedor excel·lent del poeta (possiblement el millor en els temps de la postguerra immediata), a qui havia visitat a Madrid abans de començar el servei militar, el març del 1945, a San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i amb el qual mantindrà una correspondència regular i intensa durant els anys 45 i 46.

D’altra banda, el jove Vilanova havia escrit un article formidable, «La poesía de Vicente Aleixandre», publicat a la revista Estilo el 27 de gener de 1945, amb un diapasó crític molt similar al dels seus articles del butlletí universitari Alerta. Ben segur que és a aquests articles que al·ludeix una carta de Vilanova (primavera del 45) als seus pares, en la qual els transmet la confidència de Vicente Gaos, que «sabia per Dámaso Alonso i Vicente Aleixandre que era el millor crític jove d’Espanya».

Encara que Aleixandre va arribar a Barcelona el dimarts 9 de novembre, Vilanova no el va saludar fins al dijous, abans de la lectura i a la sala de Juntes de l’Ateneu, «on estava assegut amb Elisabeth Mulder en conversa espiritual i etèria». Vilanova assisteix abstret a la lectura del poeta: «meravellosa d’accent, càlida de dicció, sàvia, d’autèntic virtuós, i, per sobre de tot, impressionant». Les seves notes, tot i que sintètiques, s’aturen en el desenvolupament de l’acte, i, així, el que li va semblar més decisiu de la sessió va ser:«l’originalitat i la gràcia dels comentaris previs a la lectura de cada poema». Creu que ha impartit una lliçó d’«intel·ligència poètica», que havia pressentit quan el va conèixer a Madrid: «la passió salvatge i turmentada d’Aleixandre no és més que una orgia mental».

 

«Aristòcrata de l’esperit»

Pel que fa a la manera com ha llegit els seus versos, Vilanova subratlla «la manca gairebé absoluta d’èmfasi retòrica» i el to «de senzillesa senyorívola, d’aristòcrata de l’esperit». Les seves anotacions s’aturen en alguns dels assistents. Amb una ploma incisiva, a vegades esmolada (li ho va reconèixer uns anys més tard Josep Pla) escriu: «La sala estava plena a vessar de joves poetes de les noves generacions que, a part de la seva absoluta manca de geni poètic, semblen tenir l’esperança il·lusòria que el seu efeminament els ha de proporcionar el talent que no tenen.»

«La passió salvatge i turmentada d’Aleixandre no és més que una orgia mental», escriu Antonio Vilanova.

Al marge, assenyala la presència de poetesses, Ana Inés Bonnin, Susana March i –fascinant– Ester de Andreis, «amb un vestit verd maragda i els cabells rossos daurats». Així mateix, esmenta els que van ocupar la presidència al costat seu: Martí de Riquer, Pepiño Pardo, Dionisio Ridruejo, Elisabeth Mulder, Juan Ramón Masoliver i Guillermo Díaz-Plaja. Només cal afegir que el seu text conté una interjecció (Ah!) per afegir: «també l’imbècil de Vila Fradera, funcionari exemplar, sicari jesuític del règim». Es tracta de Jorge Vila Fradera, en aquell moment secretari provincial d’Educació Popular.

La Vanguardia Española del 13 de novembre donava notícia del sopar que a continuació de la lectura va tenir lloc en «un restaurant» com a homenatge al poeta, que va llegir algunes composicions inèdites, després dels parlaments de Ridruejo i Sagarra. Vilanova és cronista puntual d’aquest sopar al Set Portes, en el qual Aleixandre va llegir, en efecte, tres poemes inèdits, que s’integrarien a Mundo a solas (1950) i En un vasto dominio (1962). Les paraules de Sagarra li donen l’excusa per fer un retrat sintètic del genial autor de Vida privada: «El patrici egregi de la sang i de la poesia, amb la seva calba d’emperador romà, el seu nas aquilí de tènues aletes, la seva flàccida grassor de mediterrani sensual ha estat qui ha captat amb més encert la capacitat d’explicar el misteri poètic que s’ha revelat en Aleixandre. La seva imatge d’“expositor d’imponderables” és una frase més que cal afegir a la sèrie infinita dels seus trets d’enginy.»

Barcelona era una festa: Aleixandre, Miguel Utrillo, Julio Garcés, Masoliver, Díaz-Plaja i senyora, Victoria Carreras, Madame Sanromá, Ridruejo, el pintor Rafael Zabaleta i l’hispanista Luigi de Filippo participen en la reunió de la matinada del dissabte 13 de novembre de 1948, que Vilanova descriu amb precisió balzaciana.

Vilanova, que estava assegut entre Ana Inés Bonnin i Mari Isabel de Riquer, «meravellosa amb el seu vestit de setí negre», i que tenia al davant Manent i Teixidor, va poder parlar una estona amb l’autor de Sombra del paraíso (1944). Al fons, «les tardes de Velintonia, a la llum càlida de la pantalla esfumant-se en un halo de penombra». Al saló del restaurant, la paraula d’Aleixandre: «Home per Déu, tant que t’estimo, Antonio! Ens hem de veure», que complau l’orgull jovial del jove professor, que ja ha deixat enrere els seus aprenentatges de poeta.

L’homenatge i la festa van continuar al Molino, «perquè Vicente veiés a la Bella Dorita, la reina del cuplet equívoc, picant i descarat, que tant admira Eugeni d’Ors». I la Bella Dorita canta «Demasiada cultura», «capaç de fer posar vermell un carrabiner», en honor a Aleixandre, mentre tots (han refusat acompanyar-los, entre altres, els Riquer, Manent i Sagarra) gaudeixen de valent, especialment Ángel Zúñiga i Josep Janés.

 

El mític saló d’Ester de Andreis

A un quart de dues de la nit l’espectacle del Molino havia acabat, no obstant això, quedava un últim acte, el colofó, de l’homenatge a Aleixandre. L’écriture du jour de Vilanova anota: «Juan Ramón [Masoliver] ha suggerit a Ester de Andreis que ens convidés a prendre unes copes a casa seva». La poetessa genovesa, casada amb l’industrial català Enric Mir Deulofeu, accepta; i de seguida s’organitza l’escapada cap a la torrassa noucentista del carrer de Ganduxer. Barcelona era una festa: Aleixandre, Miguel Utrillo, Julio Garcés, Masoliver, Díaz-Plaja i senyora, Victoria Carreras (aspirant a demi-mondaine), Madame Sanromá («gens fina malgrat la seva ascendència francesa i els milions del seu marit», la ploma esmolada de Vilanova dixit), Ridruejo, el pintor Rafael Zabaleta i l’hispanista Luigi de Filippo participen en la reunió de la matinada del dissabte 13, que Vilanova descriu amb precisió balzaciana.

Vilanova és cronista puntual del sopar al Set Portes, en el qual Aleixandre va llegir tres poemes inèdits.

A Casi unas memorias (1976) Ridruejo recorda que «durant anys la casa d’Ester de Andreis, a Ganduxer, 55, ha estat punt de reunió per a una porció d’escriptors catalans, forasters i transeünts (en aquella casa, per exemple, hi vaig conèixer a Vicente Aleixandre)». La memòria de Ridruejo és imprecisa, però, certament, l’última baula de la festa en honor al poeta de Sombra del paraíso es va celebrar, de matinada, en el mític saló d’Ester de Andreis.