L’excel·lència en l’economia de l’empresa

Vicente Salas Fumás és un economista especialitzat en l’estudi de l’empresa com a institució econòmica i social, molt admirat pels seus col· legues i alumnes. Va néixer a Albelda (comarca de la Llitera, Osca, Aragó), a la Franja, en una família pagesa. Va fer el Batxillerat a Balaguer i per influència d’un metge català amic de la família, en comptes d’estudiar Enginyeria Agrònoma a València com estava predestinat, va estudiar a Esade a Barcelona amb una beca. Va fer el Doctorat a Purdue (Indiana, Estats Units), i en tornar va tenir un gran impacte en els estudis d’Economia d’Empresa a Espanya des de la Universitat de Saragossa i l’Autònoma de Barcelona, dirigint tesis doctorals, investigant, ensenyant i impulsant l’estudi de l’empresa amb el rigor de l’economia i la preocupació pel benestar social. També ha estat al Consell de Govern i a la Comissió Executiva del Banc d’Espanya i va ser guardonat amb el Premi Jaume I d’Economia. Malgrat el recent tràmit obligat de la jubilació, segueix treballant al ritme habitual, és catedràtic emèrit a Saragossa, i fa poc va rebre el Doctorat Honoris Causa per la UAB.

 

La càrrega ètica de la seva recerca i la seva trajectòria està influïda per Esade?

Esade va tenir una influència molt important en mi perquè era una escola molt plural. Vaig coincidir amb Joan García Nieto, per exemple, que era professor de Sociologia. Ara m’han invitat a col·laborar en un llibre d’homenatge a ell des de Comissions Obreres del Baix Llobregat. Hi he recordat que va anticipar qüestions sobre la importància de posar la tecnologia al servei del treball, que avui són de debat per exemple al MIT.

Ens impressionava molt veure els jesuïtes que es passaven dos o tres anys a Llatinoamèrica defensant la Teologia de l’Alliberament i que venien sis mesos a donar classes de filosofia a Esade.

 

Com va ser l’experiència als Estats Units?

Quan vaig començar la tesi no havia trobat encara la resposta a la pregunta que m’havia motivat a marxar, que era si l’empresa es podia estudiar de la mateixa manera que s’estudiava l’economia, però a poc a poc la vaig anar trobant. El darrer any que jo estava fent la tesi es va publicar el llibre d’Oliver Williamson (Premi Nobel d’Economia el 2009) Markets and Hyerarchies, i aquest llibre va ser un punt d’inflexió en la meva manera d’estudiar l’empresa i l’economia.

«A Espanya estem molt per sota del nivell de confiança dels països nòrdics, i també tenim menys descentralització i menys formació.»

Poc després vaig contactar als Estats Units amb professors espanyols, i amb pocs dies de diferència respecte a la UAB em van fer, primer, una oferta a Saragossa i hi vaig anar, i al cap d’un temps vaig passar uns anys a la UAB. Però sempre m’he sentit dels dos llocs, perquè la gent de la UAB van ser molt generosos amb mi (Antoni Serra Ramoneda, Xavier Calsamiglia), i el projecte d’Universitat que ells tenien al cap era un projecte amb el qual jo sintonitzava: un projecte d’estudiar l’economia amb el rigor analític que es feia servir a les universitats nord-americanes, i poder-lo reproduir per estudiar l’empresa. I es va crear un ambient amb molta comoditat amb Serra i altres col·legues com Miguel A. García Cestona, que havia estudiat a Stanford. El rigor analític també es podia aplicar en l’àmbit organitzatiu, on els preus no hi juguen un paper tan important.

 

Sobre l’empresa espanyola, hi ha treballat molts anys i, a més, té un llibre recent. Des de l’entrada a l’euro, com en valoraria l’evolució?

No hi ha hagut un canvi fonamental, ha estat una evolució quantitativa però no qualitativa. I l’evolució quantitativa ha estat la que ha portat la dinàmica de l’economia. L’euro va abaratir el cost de finançament, va posar les empreses espanyoles en les mateixes condicions de finançament d’una empresa alemanya, abaratint el cost de capital. Però qualitativament no ha canviat l’estructura de grandàries, ni altres aspectes. Per això hi ha un fort impuls de l’economia entre 2000 i 2007, però no hi ha guanys de productivitat. Amb aquest impacte quantitatiu, jo crec que vam deixar de costat el canvi qualitatiu.

Després hi ha un altre fenomen que s’hauria d’haver estudiat més: el pes de les despeses de personal va baixar 7 punts entre 2006 i 2013. A Espanya és molt singular; la reforma laboral és de 2012, però la tendència ja existia, quan anteriorment la participació dels salaris havia estat molt estable. La meva conjectura és que això va passar per l’augment de la immigració.

«Tenim un problema d’acció col·lectiva i problemes globals, i no tenim una autoritat global.»

Des del punt de vista de l’organització interna, per exemple descentralització i grau d’autonomia en el treball, en relació amb els països del nord d’Europa, a les poques estadístiques que he mirat, no ha canviat gens, està igual. Podries dir que ens hem modernitzat amb la governança corporativa, perquè va arribar l’informe Cadbury, o es va introduir l’Informe Olivencia, però han estat transposicions a l’empresa espanyola cotitzada de models i propostes que tenien un origen anglosaxó, quan, aquí, el problema no era el poder dels executius.

Va ser un canvi cosmètic per poder dir que aquí estàvem homologats. Aquí, el problema no és la dilució de la propietat, sinó qui és l’accionista principal, sigui un banc, l’Estat o una família. Pot haver canviat qui mana, potser abans un burgès català i ara un alemany, però el problema no és d’excés de dilució dels accionistes.

També faig reflexió i autocrítica, perquè crec que havíem d’haver prestat més atenció als models de codeterminació i de cogovernança que hi ha al centre i al nord d’Europa. Els hauríem hagut de tenir més en compte a l’hora del debat. Potser no estàvem preparats per incorporar-los, però, acadèmicament, hauríem hagut de mirar més el model de participació dels treballadors a l’empresa dels alemanys o els escandinaus.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Sobre possibles canvis qualitatius, una qüestió interessant és com estem introduint la digitalització. Què ens diuen les dades de la digitalització a l’empresa espanyola?

Les dades que recull la Unió Europea són de dos tipus. Un és el que mesura el grau de digitalització de les economies, incloses dades de les empreses. I l’altre és el que fa preguntes sobre la utilització de la tecnologia digital per part de les empreses combinat amb preguntes sobre la forma amb què s’utilitzen aquestes tecnologies i altres decisions empresarials. Espanya té un nivell de digitalització comparativament alt. Per exemple, amb la utilització de robots, amb la utilització d’ordinadors per qüestions de gestió, potser menys amb nombre de persones que utilitzen els ordinadors als llocs de treball.

«No es pot donar per fet que les empreses han actuat com han actuat per altruisme. Ho han fet per interès.»

En agregat hi ha un nivell alt, però hi ha diferències en algunes dades. Es pot veure la relació entre el tipus d’organització de les empreses i la utilització que fan de la tecnologia digital. Espanya puntua alt en dues variables: robots i ús de tecnologies per al control dels treballadors (per exemple, saber què està fent el treballador amb l’ordinador, sensors, etc.)

Els països del Nord destaquen perquè les tecnologies s’utilitzen en sistemes d’organització del treball que donen molta més autonomia i descentralització al treball, i, en canvi, a Espanya respecte a aquests sistemes de descentralització, d’acord amb la resposta a la pregunta d’en quin grau vostè delega a l’hora de gestionar, aquí hi ha moltes menys persones que diuen que deleguen. Quan combinem això amb la recerca que ha mirat l’impacte de la digitalització sobre la productivitat es veu que, perquè hi hagi impacte sobre la productivitat, les empreses han de combinar la digitalització amb sistemes de gestió molt més descentralitzada. Que a Espanya es digitalitzi tant posa en dubte que aquesta digitalització acabi millorant la productivitat, perquè no va acompanyada de les formes d’organització necessàries.

 

I això es combina amb el poc èxit dels esforços de democratització empresarial a Espanya, que sí que hi ha hagut a altres països.

A Europa del Sud, en general, no hem introduït lleis com les de Suècia on a partir de certa grandària, es dona la possibilitat d’introduir representants dels treballadors als òrgans de govern de l’empresa, no només al comitè d’empresa, que és un òrgan més consultiu. Per què? No ho sé. Ja he dit abans que potser des del món intel·lectual s’hauria hagut d’obrir en la societat espanyola aquest debat.

 

A Espanya una autocrítica a fer és que tenim un dèficit de productivitat. Es pot revertir?

L’estancament de la productivitat els darrers anys és un tema que no només està afectant Espanya. Tornem a aquella frase de Solow, que deia que els ordinadors són a tot arreu menys a les estadístiques de productivitat. Ara, amb les qüestions digitals hi ha problemes de mesurament. Però a Espanya pel que fa a la productivitat, a part d’aquestes qüestions generals, hi ha marge de millora, millorant la formació i augmentant l’empoderament dels treballadors.

 

Normalment, es parla del primer però no del segon.

Però és que les dues coses han d’anar juntes. Per descentralitzar, cal que la persona en qui deleguis sàpiga fer-ho, i l’altra qüestió és que te’n refiïs. Aquí no s’han donat cap de les dues. No tenim gent prou competent, ni quan la tenim hi deleguem. Si mires els graus de confiança que donen les estadístiques pels països que descentralitzen més, hi ha una correlació molt forta entre nivell de confiança i grau de descentralització de les empreses. I a Espanya estem molt per sota del nivell de confiança dels països nòrdics, i també menys descentralització. I també tenim menys formació. I, per altra banda, si tu li dius al treballador el que ha de fer tampoc no et preocupes de formar-lo, perquè tu creus que ja en sap prou… El treballador es veu com un executor, i m’haig d’assegurar que fa el que li dic.

 

La diferència entre les dues darreres crisis és que ara s’accepta més la intervenció pública. Però hi ha un debilitament dels Estats nacionals, o es demana a les empreses que s’encarreguin de corregir les mancances del mercat. Fins a quin punt els Estats han de fer més, i fins a quin punt s’ha de responsabilitzar les empreses?

Les externalitats globals mediambientals, i les desigualtats globals, vinculades a com està el tema de la immigració, escapen per a mi de la capacitat dels Estats nacionals. Existeix el risc que un Estat nacional actuï de «passatger sense bitllet»: que ho arregli un altre. Tenim un problema d’acció col·lectiva i problemes globals, i no tenim una autoritat global. Al mercat no l’hi pots demanar. Aleshores ha sorgit una via intermèdia: l’ONU, a finals dels 90, principis del 2000, amb Kofi Annan, va veure que hi havia una forma de convèncer les multinacionals perquè actuessin sobre els drets humans i el medi ambient, sota l’amenaça que si no ho feien, les ONG les denunciarien, com ja ho feien algunes i, si ho feien, l’ONU apareixeria com a aliada i d’alguna manera les legitimaria.

«L’RSC no garanteix ni que es redueixi la desigualtat ni que es corregeixin els efectes del canvi climàtic.»

Les multinacionals van acceptar i, almenys cosmèticament, es van posar les piles, perquè tenien les ONG al darrere, vigilant per exemple el treball infantil, o la contaminació. L’avantatge de les multinacionals és que tenen una activitat global i tenen una unitat de direcció. Tenen l’autoritat i la transversalitat de travessar fronteres polítiques. Això va ser la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) en el començament. Després, en una segona etapa, l’ONU va implicar grans inversors financers, que s’hi van adherir per la via del risc, per exemple el risc reputacional, que es podia veure afectat per una denúncia. D’aquí va sorgir el moviment ESG (les sigles en anglès d’ambiental, social i bon govern). Però al final seguia sent la cotització de les accions la que preocupava. I també hi ha hagut altres iniciatives.

 

Una és la Business Roundtable dels Estats Units…

Aquesta és diferent, té un origen més local i posterior, perquè va aparèixer com a reacció defensiva als programes de Sanders i Warren a les eleccions primàries del Partit Demòcrata de 2020, que volien incorporar als Estats Units els models de participació en l’empresa del nord d’Europa. La Business Roundtable diu «ja ho farem nosaltres». Aquest és un moviment en aquesta clau.

S’han fet coses i estem millor que si no s’hagués fet res. Però si mirem el resultat final, amb aquests anys des del discurs d’Annan a Davos on va parlar d’RSC, no s’ha avançat ni en desigualtat ni en la qüestió mediambiental. El resultat final és molt pobre. Potser hauria estat pitjor. Però l’altra pregunta que un s’ha de fer és si els Estats han mirat cap a un altre costat perquè pensaven que ja ho feien les empreses. Com que les empreses fan aquests informes tan bonics i aquestes declaracions tan a favor del bé comú, per què ens hem de molestar nosaltres? Per tant, la pregunta que ens hem de fer és si hi ha un deixament de responsabilitat o si els Estats ja han fet a través de les cimeres mundials com la de París tot allò que podien fer.

Crec que és legítim tot el que s’ha fet, però també s’ha d’entendre que no es pot donar per fet que les empreses han actuat com han actuat per altruisme. Ho han fet per interès. No hi ha hagut cap conflicte entre els resultats privats i les accions que hagin pogut fer per al benefici social. I els resultats no són com perquè puguem dir que ara ja no necessitem l’Estat. Al contrari, els Estats Units i la Unió Europea estan legislant per augmentar la intervenció pública. El tema és si Europa té múscul suficient per arrossegar les altres potències en actuacions decidides. Però Europa no està renunciant a intervencions públiques, seguint el que han fet els Estats Units per transformar la indústria i per transformar el sistema energètic, amb diners públics i amb intervencions públiques.

Fa uns anys, crec que l’any 2000, quan jo escrivia al diari Expansión, vaig publicar un article quan començava el debat de l’RSC, on el títol era: «La principal responsabilitat de les empreses és pagar impostos».

 

Per què aquest debat tan interessant que hi ha als Estats Units, a Anglaterra, que ha sortit a les pàgines del Financial Times, del The Economist, no ha arribat amb força a Espanya?

Hi ha un debat a Espanya, hi ha moviments, es fan informes de les memòries de responsabilitat, que intenten destacar les contradiccions entre el que les empreses diuen i fan, i hi ha tota la normativa europea d’informació no financera, que les empreses d’una determinada grandària han de publicar. Hi ha també associacions d’RSC, de sostenibilitat. Passaria com a la digitalització. Se’ns omple la boca: sobre el paper ho fem molt bé. Les memòries d’RSC que fan algunes empreses segur que estan fetes pagant el consultor més car, amb el paper més fi, i amb les fotos de més colors… A mi em sembla bé, però l’RSC no garanteix ni que es redueixi la desigualtat ni que es corregeixin els efectes del canvi climàtic. No ens ha de distreure el que es faci. Està bé, no s’ha de retrocedir, però no es poden deixar de banda les responsabilitats dels Estats, perquè hi ha una feina col·lectiva que per la via descentralitzada no es pot fer.

 

El poder de mercat de les empreses és tan important comparat amb les desigualtats o el medi ambient?

Jo crec que és un tema molt important. Quan ens hem preocupat d’implicar les empreses en la solució dels problemes globals, és perquè les empreses s’han empoderat molt. Ara, als Estats Units, el tema de la competència ha estat molt discutit. Ara han tret unes noves Merger Guidelines, línies d’actuació sobre fusions. És un tema que també segueixo perquè planteja el tema de què és la competència. La legislació antitrust americana diu que l’objectiu ha de ser defensar la competència. L’aplicació de la llei havia anat per entendre la competència en funció dels resultats, per exemple el preu, independentment del nombre de competidors. El que fa la nova proposta és dir no, el que importa no és només el preu o el resultat final, sinó les possibilitats d’escollir. Un monopoli, llavors, no és acceptable per si mateix, per molt eficient que sigui.

 

Hi ha una qüestió final, que és la relació entre Catalunya i Aragó. Com a persona que ha estat a cavall de les dues comunitats tota la vida, professionalment i culturalment, com ha viscut aquesta relació els darrers anys?

Jo m’he sentit tant català com aragonès, per la llengua, la cultura i la forma de treballar i viure. Jo no he tingut mai la sensació que havia d’escollir, era perfectament compatible. No he deixat res per ser l’altra cosa. Ha estat una cosa purament inercial, no m’ho havia preguntat mai. Al meu poble la gent ha tingut més relacions econòmiques i socials amb Lleida que amb Osca, perquè està més a prop i per les facilitats de comunicar. El meu pare a Osca tenia dificultats de comunicar perquè tenia la sensació que la gent se’n reia, i a Lleida parlaven igual.

Com que m’he sentit molt agraït a Catalunya, perquè persones concretes m’han ajudat des de molt aviat, em va saber molt greu la crisi que es va produir amb la Declaració Unilateral d’Independència. Per a mi va ser un xoc en el sentit que jo m’havia sentit tant de Catalunya que sentia que m’haurien hagut de demanar l’opinió. Alguns ens sentim tan identificats i ens trobem que voleu marxar! Això em va produir una frustració molt forta.

 

Ha perdut amics per això? Molts hem perdut amics…

A Catalunya no han estat bel·ligerants en cap sentit. Ha estat més complicat aquí, a Aragó. Aquí la gent va prendre reaccions més virulentes. Amb alguns amics no ha estat fàcil dir que hi ha una qüestió de sentiment personal que no perdràs mai, això era molt difícil de separar dels fets. Per la gent que no tenia el sentiment més personal, era molt difícil per a mi. Jo intentava treure-li importància…

Després hi ha hagut el tema dels béns de la Franja, que s’ha discutit d’una manera com de dir que Catalunya té coses que ens pertanyen. Això s’ha utilitzat molt i hi ha hagut certa coincidència temporal, encara que no total amb el procés. I, últimament, hi ha hagut algunes manifestacions polítiques aquí intentant desmarcar-se de decisions de l’Estat, com els indults o certes lleis, pensant en la situació de Catalunya, que no han ajudat.

Sempre havia tingut la sensació que Aragó i Catalunya havien tingut unes relacions de molta germanor i solidaritat. Ho he comentat amb persones que es mouen en el món empresarial, i reconeixen que hi ha hagut un deteriorament, per exemple en l’activitat entre cambres de comerç, però també m’han dit que hi ha ganes de reprendre. Per exemple, les cambres aquí han convidat per a un acte al president del Cercle d’Economia. Crec que hi ha bona disposició.