Del món elèctric i sumptuós dels yuppies dels anys vuitanta no en queda res, cap rastre, fora dels beneficis il·limitats que la indústria del superluxe ha seguit obtenint des de llavors. El que queda, de fet, és un grapat de novel·les i llibres que van intentar explicar l’impacte d’una forma de viure lligada a l’amoralitat dels diners i l’exhibició del poder econòmic d’un feix de brokers i operadors de borsa que es feien multimilionaris de la nit al dia (i també a l’inrevés). Alguna sèrie nord-americana s’hi ha acostat amb sobredosi de cotó fluix, com ara Bilions, però res no es pot comparar, encara ara, amb una extraordinària novel·la de Bret Easton Ellis, American Psycho, publicada als Estats Units el 1991 (i ben traduïda a Ediciones B per Mariano Antolín Rato el mateix any).

L’èxit va ser global en gran mesura perquè la seva editorial originària, Simon & Schuster, es va negar a publicar el llibre per raons de moralitat. La conducta nocturna del seu protagonista, Patrick Bateman, el convertia en un assassí en sèrie fred, calculador, exquisidament educat, desacomplexadament humorístic i profundament sàdic, sense que el narrador interferís ni poc ni molt en el desenvolupament frenètic de l’activitat victimitzadora i despietada del protagonista: un perfecte psicòpata.

L’escàndol, paradoxalment, va procedir de la sobreexposició metòdica de la violència i la misogínia primària del personatge i no del que era l’autèntic eix de la novel·la, una formidable sàtira de la patològica insensatesa de la cultura financera de Wall Street i el benefici econòmic il·limitat.

L’estupidesa de dretes i d’esquerres va identificar l’amoral sexualitat sàdica de Bateman amb les pràctiques i gustos del mateix Ellis, en un dels equívocs més repulsius de les lletres globals dels últims trenta anys. No només no hi havia cap forma d’autobiografisme testimonial a la novel·la, òbviament, sinó que el centre del llibre estava en la desesperació moral i la desorientació vital d’un noi, el mateix Bret Easton Ellis, que havia entrat als cercles de l’èxit global, les festes de milionaris i les tones de diners des de molt jove, impulsat per l’èxit de la seva primera novel·la —amb 23 anys—, Menys que zero.

American Psycho abocava tot el profund menyspreu que li inspirava aquella mateixa societat a la qual, alhora, volia encaixar com fos. Aquest indestriable punt cec, per dir-ho amb l’expressió de Javier Cercas, donava com a resultat una invisible sàtira radical contra la cultura de l’èxit, l’enriquiment immediat i l’exhibicionisme narcisista que massa gent va llegir com una adhesió tàcita a aquest món.

PUBLICITAT

Blanco és el llibre que explica, en part, aquesta violació radical de la lectura d’aquella novel·la —la gent parlava, òbviament, sense haver-la llegit— però sobretot analitza, des de la seva autobiografia, la mutació moral i ideològica que les xarxes han dut al món contemporani des de la perspectiva d’un autor d’èxit, guionista de sèries, col·lega de directors i actors a Hollywood i habitual a les revistes i les festes vip de la indústria de l’entreteniment. Fins que van arribar les xarxes, Twitter en particular, i fins que va arribar l’amenaça política de l’autèntic heroi de Patrick Bateman, Donald Trump, quan encara era només, als 80, un empresari d’èxit i un producte televisiu amb els seus propis programes d’entreteniment d’audiències massives.

Malalts morals

Potser l’error del qual Barack Obama no s’haurà penedit mai prou és haver ridiculitzat en públic Donald Trump (Michelle Obama hi passa de puntetes a la seva esplèndida autobiografia) en un dels seus discursos. Des d’aquell dia Trump no va fer res més que trencar, una darrere l’altra, les regles del joc i els consensos compartits per assaltar la Casa Blanca, o com a mínim, acostar-s’hi intimidatòriament. Un dels biògrafs de Trump explica el plor autèntic de la seva dona, i la viva imatge de la descomposició facial de Trump, en saber la nit de les eleccions no només que podien guanyar sinó que guanyaven.

El que va començar d’una manera a Twitter ha acabat d’una altra. El que al principi era un mitjà inofensiu per provocar, jugar i desbarrar sense més ha anat mutant en una eina de control ideològic i social al mateix moment que l’exhibició impúdica de masclisme i patriotisme de l’univers Trump ha anat provocant un tancament de files en els medis progressistes partidaris de tota mena d’inatacables i immutables identitats tribals. El consol de l’autovictimització com a pesta social és l’autèntic blanc d’aquest Blanco, amb la seva caterva de malalts morals incapaços de tolerar (o de llegir amb sentit de l’humor i capacitat de distanciament) una crítica, una ironia o una paròdia relacionada amb el sexe, la raça, la fe o la violència.

La magnificació de les causes de la victimització és una patologia en si mateixa, una mostra d’immaduresa i d’ignorància sobre la naturalesa del món, i requereix tractament mèdic o psicològic, però no exactament l’imperi de l’autocensura i, menys encara, l’hegemonia embafadora de la motivació positiva com a única via acceptable de comunicació amb els altres i la seva espiral d’adulació mútua i cofoia: tots bons, tots nobles, tots de cabell d’àngel i pasta de full ensucrada.

L’exhibició impúdica de masclisme i patriotisme de Trump ha provocat un tancament de files en els medis progressistes.

La incontestable valentia d’aquest llibre desafia educadíssimament els axiomes comuns al mateix entorn pijoprogre que passen insensiblement de la defensa de la víctima —d’una violació, de la pobresa, de la raça o de la sexualitat— a l’exhibició patològica del victimisme com a credencial cívica i militància excloent, com a nou fanatisme identitari que anul·la el debat, la discussió o la mera crítica de les posicions correctes.

La tribalització de les comunitats no és un fenomen local —com pot ser-ho en els sectors més fanatitzats i sectaris de l’independentisme— sinó global en la mesura que autotitular-se víctima, estandaritzar-se com a víctima s’ha convertit en un fabulós instrument de coacció davant la crítica petita o gran a la comunitat que s’autodefineix com a víctima. Una vegada i una altra Ellis evoca les lliçons d’una gran escriptora, Joan Didion, que no va fer passar per davant la seva condició de víctima abans que la de dona, i no es va amagar mai darrere de la seva condició de dona per beneir o maleir la seva bona o mala sort.

Un tret al peu

Com ha passat aquí amb Vox, la devastadora desolació que va envair els demòcrates per la victòria de Trump delatava, als ulls ben sensats d’Ellis, una immaduresa propensa al narcisisme infantil. Com diu amb gràcia, prendre’s literalment al peu de la lletra Trump és com protestar de les Kardashian. Els derrotats sentien que no es mereixien el que els passava, perdien el son, es desesperaven i exigien l’adhesió emocional de tothom al mateix estat d’indignació fins a endegar un moviment de resistència contra Trump, com si les eleccions no les hagués perdut Hillary Clinton abans que haver-les guanyat Donald Trump.

Però davant de la derrota potser és preferible menys sobredosi de ploriqueig entre els privilegiats professionals liberals i pijoprogres i millor gestió de la cosa pública per evitar que el populisme maniqueu i primari conquereixi l’atenció del personal de Vox (o de Trump). «Una suerte de narcisismo demente», diu Ellis, acaba fent creure que protegir de la crítica i de la sàtira els gais, les dones, les víctimes del terrorisme o les víctimes de la guerra civil té alguna cosa de progressista, i no el que és veritablement: un tret al peu, una amputació inconseqüent i un retrocés empobridor de la capacitat d’avaluar els membres de la mateixa tribu, tots inclosos.

Portada de Blanco de Bret Easton Ellis