Feia trenta-un anys que Víctor Erice no aconseguia fer i estrenar en cinemes comercials un llargmetratge, concretament des d’El sol del membrillo (1992), i en fa quaranta que no tornava a la ficció de gran format, des d’El sur (1983). Són xifres inusuals per a un cineasta tan prestigiós, es diria que fins i tot mític per a la cinefília de l’últim mig segle, però també cal dir que un parèntesi tan llarg no es deu únicament a la voluntat de l’interfecte.

La primera pel·lícula que Erice va dirigir en solitari, El espíritu de la colmena, va obtenir la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià del 1973 i des de llavors s’ha convertit en un títol de referència en la història del cinema. Una dècada més tard, El sur va introduir la polèmica i la insatisfacció en la seva carrera, perquè el productor Elías Querejeta només li va permetre rodar una part del guió que havia elaborat a partir de la novel·la d’Adelaida García Morales. El sol del membrillo, el seu «documental» personalíssim sobre el pintor Antonio López, va aconseguir el Premi Especial del Jurat al Festival de Cannes i va ser considerada la millor pel·lícula de la dècada dels 90 per la Cinemateca d’Ontàrio. I a principis del 1998, quan estava a punt d’iniciar el rodatge d’El embrujo de Shangai, basada en la novel·la de Juan Marsé, un altre productor, Andrés Vicente Gómez, el va acomiadar i en el seu lloc va contractar Fernando Trueba, qui finalment va dirigir el film. Per això ara, en tornar amb Cerrar los ojos (2023), als 83 anys, l’esdeveniment adquireix un aire de justícia poètica.

I així sembla que ho consideri el mateix Erice, que ha concebut la seva última pel·lícula, si més no en part, com una petita venjança, una mena d’exorcisme personal acurat, de gairebé tres hores de durada, entorn del que podria haver estat la seva filmografia i no va ser. Una vegada finalitzada El sol del membrillo, la seva trajectòria va començar a nodrir-se de curtmetratges i migmetratges –a vegades inserits en pel·lícules col·lectives, a vegades encàrrecs de museus i altres institucions– que el van allunyar de la indústria cinematogràfica i el van acostar a l’àmbit de l’«art contemporani», si es pot dir així.

El melancòlic La Morte Rouge (2006) deu ser el més reeixit i emocionant de tots, una sentida elegia pel cinema perdut de to inusitadament autobiogràfic, íntim i personal. I les cartes filmades que va intercanviar amb el cineasta iranià Abbas Kiarostami, sota el títol Erice-Kiarostami: correspondencias (2007), patrocinades pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), van constituir una poderosa carta de presentació per als nous públics del segle XXI, llavors encara no familiaritzats amb la poètica singular del seu responsable. Així, doncs, d’una banda, Erice no va desaparèixer mai del mapa del cinema. De l’altra, no obstant això, la seva insatisfacció resultava evident: en el fons un cineasta del segle XX, com es veurà, no volia donar per acabada la seva marxa sense tornar al llargmetratge, sense tornar a la ficció com a tal.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.