Feia trenta-un anys que Víctor Erice no aconseguia fer i estrenar en cinemes comercials un llargmetratge, concretament des d’El sol del membrillo (1992), i en fa quaranta que no tornava a la ficció de gran format, des d’El sur (1983). Són xifres inusuals per a un cineasta tan prestigiós, es diria que fins i tot mític per a la cinefília de l’últim mig segle, però també cal dir que un parèntesi tan llarg no es deu únicament a la voluntat de l’interfecte.

La primera pel·lícula que Erice va dirigir en solitari, El espíritu de la colmena, va obtenir la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià del 1973 i des de llavors s’ha convertit en un títol de referència en la història del cinema. Una dècada més tard, El sur va introduir la polèmica i la insatisfacció en la seva carrera, perquè el productor Elías Querejeta només li va permetre rodar una part del guió que havia elaborat a partir de la novel·la d’Adelaida García Morales. El sol del membrillo, el seu «documental» personalíssim sobre el pintor Antonio López, va aconseguir el Premi Especial del Jurat al Festival de Cannes i va ser considerada la millor pel·lícula de la dècada dels 90 per la Cinemateca d’Ontàrio. I a principis del 1998, quan estava a punt d’iniciar el rodatge d’El embrujo de Shangai, basada en la novel·la de Juan Marsé, un altre productor, Andrés Vicente Gómez, el va acomiadar i en el seu lloc va contractar Fernando Trueba, qui finalment va dirigir el film. Per això ara, en tornar amb Cerrar los ojos (2023), als 83 anys, l’esdeveniment adquireix un aire de justícia poètica.

I així sembla que ho consideri el mateix Erice, que ha concebut la seva última pel·lícula, si més no en part, com una petita venjança, una mena d’exorcisme personal acurat, de gairebé tres hores de durada, entorn del que podria haver estat la seva filmografia i no va ser. Una vegada finalitzada El sol del membrillo, la seva trajectòria va començar a nodrir-se de curtmetratges i migmetratges –a vegades inserits en pel·lícules col·lectives, a vegades encàrrecs de museus i altres institucions– que el van allunyar de la indústria cinematogràfica i el van acostar a l’àmbit de l’«art contemporani», si es pot dir així.

PUBLICITAT

El melancòlic La Morte Rouge (2006) deu ser el més reeixit i emocionant de tots, una sentida elegia pel cinema perdut de to inusitadament autobiogràfic, íntim i personal. I les cartes filmades que va intercanviar amb el cineasta iranià Abbas Kiarostami, sota el títol Erice-Kiarostami: correspondencias (2007), patrocinades pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), van constituir una poderosa carta de presentació per als nous públics del segle XXI, llavors encara no familiaritzats amb la poètica singular del seu responsable. Així, doncs, d’una banda, Erice no va desaparèixer mai del mapa del cinema. De l’altra, no obstant això, la seva insatisfacció resultava evident: en el fons un cineasta del segle XX, com es veurà, no volia donar per acabada la seva marxa sense tornar al llargmetratge, sense tornar a la ficció com a tal.

Fill del seu temps

No és estrany, en conseqüència, que aquest «exorcisme» titulat Cerrar los ojos sigui també alguna cosa així com un patchwork i prengui la forma d’un relat fragmentat. Ni que el seu protagonista sigui un cineasta, Miguel Garay (Manolo Solo) –segurament un transsumpte del mateix Erice– que no ha filmat cap altra pel·lícula des que el seu últim rodatge, vint anys enrere, es va veure interromput per la desaparició de l’actor protagonista, Julio Arenas (José Coronado). Ara, un programa de televisió el treu del seu retir perquè expliqui què va passar en realitat. I, a partir d’aquí, la pel·lícula es desplega en una sèrie de seqüències llargues, separades per fosos en negre, en les quals es trasllueix de manera evident la història mateixa de la trajectòria d’Erice.

És com si Víctor Erice volgués saldar comptes pendents, omplir els forats que van quedar buits, i fer-ho de l’única manera que sap: mitjançant el cinema.

El film inacabat transcorre a Shanghai, com la pel·lícula que no va poder fer mai, mentre Garay viu allunyat del món en una platja del sud, potser l’escenari que Erice tenia pensat per a la segona part del seu projecte amb Querejeta, que no va poder portar mai a la pantalla. Per si no fos prou, a més, l’aparició de l’actriu Ana Torrent, la nena d’El espíritu de la colmena, en la pell d’un altre personatge també anomenat Ana, retrotreu explícitament l’espectador a aquella memorable òpera prima per afegir-ne algun matís. És com si Erice volgués saldar comptes pendents, omplir els forats que van quedar buits, i fer-ho de l’única manera que sap: mitjançant el cinema, a través de la restitució de les imatges «perdudes». Per això, no és casualitat tampoc que Cerrar los ojos es presenti alhora com un responsori fúnebre per a una manera d’entendre l’art cinematogràfic. Inevitablement, Erice és fill del seu temps, un cineasta educat en el classicisme, forjat com a artista en la modernitat tardana i convençut que els nous temps no passen per les plataformes ni els films de laboratori, sinó per la continuïtat de tota aquesta herència reconvertida en un nou llenguatge, cosa que ha anat assajant en format curt durant els últims trenta anys.

PUBLICITAT

Expressivitat límpida

Comparada amb El espíritu de la colmena i El sur, dotades d’una inventiva visual exultant tant en la concepció com en l’execució, Cerrar los ojos és una pel·lícula més clàssica, amb una posada en escena simple i reposada. D’una banda, Erice sembla que ha volgut tornar a l’estil dels vells mestres del cinema, senzill i transparent. De l’altra, les formes del film es corresponen amb el que Edward Said ha anomenat l’«estil tardà» d’alguns artistes que, en les seves últimes obres, s’obliden d’ornaments i floritures per concentrar-se en una expressivitat límpida, lliure de qualsevol retòrica.

Però també és cert que, en determinats aspectes, la pel·lícula peca d’una solemnitat, fins i tot a vegades d’una rigidesa, que la converteixen en un objecte de menys densitat especulativa que els seus dos anteriors llargs de ficció o que els seus experiments més recents. L’obsessió per parlar de la «mort del cinema» i relacionar-la amb l’experiència pròpia provoca que els personatges siguin menys misteriosos que els seus equivalents a El espíritu de la colmena i El sur, més unidimensionals i explícits, la qual cosa fa que el mateix film ostenti un to poètic no tan fulgurant i multiforme, alguns cops discursiu en excés, encara que moltes vegades no ho sembli.

No obstant això, malgrat aquestes objeccions, tampoc no es pot negar que Cerrar los ojos és una pel·lícula de modernitat sorprenent, com si Erice hagués volgut aconseguir un estil en aparença clàssic que aconsegueix integrar, en el seu interior, diverses ruptures amb si mateix. A una escena que reconstrueix l’únic metratge que suposadament sobreviu de la pel·lícula inacabada de Garay, amb el qual s’inaugura el film, li segueixen unes altres que mostren el periple del personatge per Madrid, i altres que el situen en el seu dia a dia al sud, per culminar en un retrobament entre Garay i Arenas que parla de la resurrecció utòpica del cinema perdut.

Moment memorable

L’estructura fragmentària, desmanegada, tan pròpia del cinema contemporani que més arrisca, es fa assimilar d’aquesta manera per un relat clàssic que la converteix en transparent, com si Erice reivindiqués la possibilitat que el cinema continuï sent narratiu sense deixar d’estar connectat amb el seu temps. El passat del cineasta acaba formant part així d’un present que, reformulant-lo, li dona un sentit nou. I aquest moment memorable en què Ana Torrent, que interpreta la filla d’Arenas, es retroba amb el seu pare proferint les mateixes paraules amb què l’actriu es dirigia al monstre d’El espíritu de la colmena –«Soy Ana, soy Ana»–, acaba sent el millor emblema d’aquesta pel·lícula obstinada a fer possible aquell desig inalienable del cinema que Erice ha volgut ressuscitar: aconseguir que tornem a veure en una pantalla, ara de manera intertextual, allò a què tants s’han referit com «la modernitat dels clàssics».