Referència ètica

Victòria Camps és, ben literalment, un referent ètic. Catedràtica de Filosofia Moral i Política a la UAB, és autora de nombrosos i premiats assaigs, i serveix o ha servit en fundacions i comitès de diversos hospitals, fundacions i institucions, entre els quals hi ha el Consell d’Estat, la Fundació Víctor Grífols, així com en el comitè editorial de revistes especialitzades. Compromesa amb el federalisme i l’Estat del benestar, va ser senadora durant tres anys. El seu darrer llibre és Tiempo de cuidados: otra forma de estar en el mundo (Arpa).

 

Què és l’ètica de les cures i què la fa diferent d’altres ètiques?

El més important de l’ètica de les cures és el concepte de cura, que no havia format part de l’ètica mai. No se’n parlava, de la cura com un valor. Gràcies a la psicòloga Carol Gilligan, que a través d’un estudi va veure que la manera de raonar de les nenes tenia més en compte això que ella va anomenar «cura», la cura dels altres, la proximitat, l’afecte, la responsabilitat… aquest concepte s’ha convertit en un concepte central. La mateixa Gilligan va dir que era tan central com la justícia. Crec que aquest és el canvi bàsic que s’ha operat.

A l’ètica, tant si era una ètica de principis com de virtuts, el concepte de justícia sempre ha estat fonamental, i, en canvi, amb la cura hi ha una altra idea, que es pot entendre de moltes maneres: es pot entendre com un complement de la justícia, que té a veure més amb les actituds de les persones. La justícia és una obligació, finalment, dels Estats. En canvi, tenir cura de l’altre és, almenys en principi, una obligació individual.

 

Algunes idees que es desprenen del llibre és que les cures estan més enllà de la justícia, que són difícilment regulables i que han de ser més flexibles…
Una de les conclusions a què he arribat és que haurien de ser un dret social tan important com el dret a l’educació o el dret a la protecció de la salut, o el dret a l’habitatge o el dret al treball, però que implica un deure. Així com els drets socials impliquen uns deures que són competència sobretot dels Estats, de l’Estat del benestar, l’obligació de cuidar és una obligació tant institucional com individual.

 

I això és el que fa diferent les cures…

 

«Hi ha dones que vénen aquí a cuidar familiars que no són seus i han de descurar els seus, en el seu país.»

…això n’és el més rellevant. Que tant els individus com les famílies, és a dir, la institució familiar que depèn dels individus té unes obligacions, però com cada vegada n’hi ha més, de necessitat de cures, per la dependència i la longevitat, i una sèrie de coses que poden ser avantatges o no ser-ho, perquè ara vivim més anys, però no sempre els vivim millor, aleshores cal que hi hagi una obligació institucional també de les administracions, de les entitats, públiques i no només privades.

 

I estan en disposició de fer-ho?

Han començat a estar-hi, diria jo (riu). Perquè la llei de la dependència encara està molt poc desenvolupada, però crec que s’ha anat veient que les polítiques de cures, com les anomenem, són cada cop més presents als programes dels partits polítics, almenys als dels més progressistes, i a més afecten altres polítiques, com les polítiques de conciliació, unes polítiques de les quals abans ni se’n parlava.

 

Però aquestes polítiques no acaben sent de vegades un maquillatge? Estic pensant sobretot en la responsabilitat social corporativa, el pinkwashing, etc.

Sí, sí. Segur. Darrerament, penso que hi ha un eslògan que s’utilitza molt que és que s’ha de fer una política o una empresa centrada en la persona, i no deixa de ser una frase publicitària, és pura propaganda perquè després no saps què vol dir això a la pràctica, i té molt a veure amb les cures, especialment en les polítiques públiques: les persones en les quals s’han de centrar les cures són aquelles més vulnerables, les més necessitades d’assistència i d’ajuda pública.

 

El conflicte que hi ha hagut entre drets individuals i drets col·lectius en coses com el passaport covid, la vacunació, etc., té a veure amb el fet que ens entestem a mirar molt les regles del joc i poc a cuidar?

Jo crec que això té més a veure amb el dret a la llibertat, que el tenim com a dret fonamental i el més consagrat i el més estès i que tot allò que és una limitació de les llibertats ens fa reaccionar d’una manera molt més forta, diria jo, que el que són vulneracions d’altres drets que no tenen tant a veure amb la llibertat, sobretot els drets socials.

 

Això està condicionat per un cert discurs neoliberal que ja fa dècades que dura?

Segur. Mirem què ha passat amb les residències geriàtriques. S’ha anat improvisant una manera d’atendre les persones dependents i les persones grans que necessitaven ajuda com un negoci, més que com una obligació pública. Públicament, ni s’ha debatut ni s’ha pensat quina era la millor manera de fer-ho perquè una de les coses que s’han anat veient arran de la pandèmia, per exemple, és que la gent que està en residències voluntàriament no arriba ni al 5 % del total. Aquest 5 % són persones que estan soles i que segurament són les que estan en les millors residències, aquelles que són com un apartament que és viure com a casa.

 

…l’assisted living.

Aquest model no s’ha implantat com la manera millor segurament d’atendre les necessitats de les persones grans.

 

Com poden les institucions avaluar el grau o la qualitat de les cures que ofereixen?

Aquesta és una altra qüestió. Una qüestió és què s’ha de cuidar. I una altra és com s’ha de cuidar, per tal de preservar al màxim l’autonomia de la persona cuidada. I al mateix temps per fer que la persona que cuida no es cremi cuidant, perquè sempre és un esforç cuidar. No ens hem de posar «estupendos» i dir que és una cosa que gratifica: és una obligació i és un esforç que devem a les persones, i sobretot a aquelles que han tingut cura de nosaltres. Però tenir a casa un malalt d’Alzheimer o una persona amb discapacitat és un esforç, i s’ha d’ajudar les famílies que es fan càrrec dels seus familiars que tenen aquestes necessitats.

 

Així i tot, torno una mica a la pregunta anterior: com s’avalua que això s’estigui fent correctament, i més quan hi ha cuidadors professionals implicats?

Crec que hi ha moltes coses a considerar aquí: una és fins a quin punt cuidar té a veure només amb una mena d’assistència o hi ha també una obligació de medicalització quan calgui. Això és una de les coses que ha fallat amb la pandèmia i les residències s’han defensat dient «és que nosaltres no som hospitals, no tenim l’obligació de proveir una assistència mèdica sinó només d’acompanyar una persona, assistir-la, ajudar-la, però res més». Això jo crec que ha de ser un continu en un món en què les malalties cròniques estan cada vegada més esteses. Moltes vegades aquesta diferència no es pot establir.

«El canvi de paradigma que la pandèmia podria ajudar a tirar endavant és la interdependència.»

Després, una altra cosa és reconèixer com podem establir el valor de la cura. Materialment, perquè no es tracta de dir només que són molt importants i necessàries, sinó que hem de reconèixer realment que les persones que es dediquen a aquests menesters estan fent una feina essencial, com s’ha dit durant la pandèmia. No només hi hauria d’haver un reconeixement econòmic sinó també en termes de seguretat social, d’un dret a l’atur que no tenen, unes condicions de seguretat material que reconeguin que són persones necessàries amb la feina que fan.

 

Això ens porta a un altre dels eixos, crec, que és el de les cures i el gènere, i la seva complicada relació…

…això és clau, perquè és el punt de partida del valor de la cura. Quan es comença a valorar, les feministes protesten perquè diuen «no ens convé». El problema no és «no ens convé», el problema és que les cures són una necessitat i d’una necessitat en deriva una responsabilitat. A qui pertany aquesta responsabilitat? La resposta és a tothom. No només a les dones. Per tant, és un avenç per a les dones reconèixer que hi ha d’haver una responsabilitat de cuidar i que s’ha de repartir, entre homes i dones, i entre família i institucions públiques.

 

En l’estat del debat no ens hem quedat estancats a delegar-ho en les dones més pobres?

Sempre. Hi ha dones que vénen aquí a cuidar a familiars que no són seus i han de descurar els seus, en el seu país, per necessitats econòmiques. Aquest greuge sempre és així. Que no vol dir que sigui just. En això hi ha una frase d’una politòloga, la Joan Tronto, que és qui escriu sobre «democràcia cuidadora», que és un altre concepte que s’afegeix a les cures més enllà del món sanitari, en el qual és la mateixa democràcia que ha de ser cuidadora i que ha d’identificar quan hi ha necessitats de cura allà on sigui…

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«Hem de reconèixer que les persones que es dediquen a les cures estan fent una feina essencial, com s’ha dit durant la pandèmia.»

Tronto diu una frase, com et deia, que diu que un Estat que es faci càrrec de les cures és un Estat que detecta necessitats i reparteix responsabilitats. Crec que està molt ben vist. D’una banda, la part de la detecció; si ho deixem a les famílies, no es detecten totes, es detecten les més properes, però potser no les més importants, les peremptòries. I després, repartir responsabilitats. Què li pertoca fer a l’Estat i què s’ha d’obligar a fer a les famílies.

 

Al llibre comenta que les residències són, a la pràctica, com els antics internats…

Són internats pitjors que els internats que hi havia abans per a la infantesa i els joves, perquè aquests eren temporals, i la residència és el final de la vida. La persona que ingressa a una residència ja sap que es morirà allà i que ja no en sortirà, d’alguna manera. I crec que això ho hem de treballar en profunditat, determinar quina és la millor manera d’atendre les persones que necessiten un ajut especial.

 

Quan es fan afirmacions des de l’opinió pública sobre la manca de solidaritat generacional, en el sentit que la gent gran s’enriqueix amb els sous dels joves, quan es parla de tap, desvirtuem les cures?

Sí, són pensionistes, però alguns són pensionistes molt pobres. De fet, molts ho són. No és correcte. I en la necessitat de cures també hi ha la discapacitat. És una manera d’extrapolar un problema i convertir-lo en un altre que no té res a veure.

Que hi ha necessitat de cures és evident perquè, d’una banda, la dona ja no està a casa tot el dia i, per tant, les seves obligacions s’han de compatibilitzar, i tampoc és just que se’n faci càrrec només ella. I, d’altra banda, vivim més anys! I això fa que les cures siguin més necessàries.

 

Hi influeixen el model territorial, el model de ciutat, el model horari…?

Crec que sí. He tingut diverses motivacions per escriure aquest llibre. Una, la realitat de la pandèmia que m’ha donat molt temps per pensar i per escriure. Una altra, que l’ètica de la cura és una ètica que s’està imposant més enllà de l’àmbit sanitari. Jo estic al Consell d’Estat. Les obligacions de cura de l’administració és un aspecte que no s’ha desenvolupat gens. Una altra motivació va ser que sóc patrona de la Fundació Mémora que té un programa que es diu «Ciutats que cuiden» i que va engegar just abans que comencés la pandèmia.

Durant aquest temps hem fet uns grups de treball i uns seminaris web que han intentat reflexionar sobre la cura des de perspectives diferents: des de professions diferents, com l’arquitectura o l’enginyeria, l’economia, l’educació. I també des de temes diferents: l’envelliment, el feminisme, el voluntariat… multitud de perspectives, perquè tothom s’hi ha d’implicar en aquesta necessitat, que és una necessitat que té a veure amb el fet que la gent està molt sola, que la gent es mor en soledat, que les malalties són cròniques i necessiten una atenció externa, que la família es desestructura i, per tant, el suport familiar que hi havia abans, quan la família durava tota la vida i hi havia pares i avis que vivien molt a prop, ara ja no és el mateix… hem d’anar veient quina és la millor manera de desenvolupar les cures i aprofundir.

 

Estan canviant les sensibilitats? Penso ara, per exemple, en els bars que han implementat el punt lila perquè les víctimes del maltractament s’hi puguin adreçar… comencen a penetrar les cures en totes les activitats?

Fins i tot en això de què tant es parla, l’Espanya despoblada… cuidar-la també és una obligació. Què significa aquesta obligació? Només abocar diners, intentar que la gent més jove se’n vagi a viure en zones rurals? Segurament la visió ha de ser més global. Crec que Sergio del Molino ho explica molt bé. Diu que no hem de reproduir el que hem fet amb l’Espanya de les autonomies, en la qual cada una ha mirat per si mateixa, sense visió de conjunt, que és el que fa que no siguem una Espanya federal, perquè la visió de conjunt es perd. Hauria de passar el mateix amb l’Espanya rural: no només cada territori hauria de demanar per si mateix, sinó canviar de perspectiva i de model.

 

En el penúltim capítol es parla d’ecologia i vostè reivindica el temor. Pequem d’audaços?

Pequem de dominadors i depredadors, i d’arrogants. El canvi de paradigma que la pandèmia podria ajudar a tirar endavant, tot i que és difícil, perquè un canvi de paradigma sempre és lent, és la interdependència. Som interdependents. Depenem més de la natura que no pensàvem i per això se l’ha de cuidar, i depenem més els uns dels altres que no pensàvem i això canvia un model de subjecte moral o polític, que és l’autònom o racional, que té un pla de vida i el busca amb independència de què els passi als altres. I la incertesa ens obliga a adonar-nos que no som autosuficients.

 

Parlem de l’eutanàsia i el bon morir…

El tema de les cures em porta a plantejar-me què significa ajudar a morir. Que no sempre implica eutanàsia. Eutanàsia és ajudar a suïcidar-se, quan la persona vol morir i ho demana. Però hi ha un altre aspecte que és ajudar a morir. Hem vist que es perdia en el moment més greu de la pandèmia la possibilitat d’estar al costat de les persones que es morien. Aquesta és una manera d’ajudar, però hi ha moltes persones que es moren soles o que l’acompanyament que tenen no és el que voldrien o que se senten molt abandonades.

Jo cito sovint La mort d’Ivan Illich, de Tolstoi, que s’ha convertit en un manual, on el protagonista reconeix que el seu criat, que s’està allà sense fer res més, pendent del seu amo, és el que més l’acompanya, més que tota la gent que el va a veure i que ell mateix veu que no els importa ni gens ni mica.

 

El llibre acaba parlant de l’autocura.

Estic una mica insatisfeta d’aquest final. S’havia d’incloure perquè és una pregunta que ens fem molt sovint, «qui cuida el cuidador?», i que implica pensar en l’autocura. Però hi ha un concepte d’autocura avui que és un altre: l’autoajuda, el fet de cuidar el cos, l’eterna joventut, les cremes, l’estètica… no podem reduir l’autocura a aquest aspecte, que és el més divulgat i el més difós. Per entrar en què pot significar l’autocura d’una manera més profunda jo m’he agafat a Foucault i un concepte antic, que és la persona que replanteja el sentit de la seva vida constantment, que examina la seva vida.

Crec que hauria d’haver anat una mica més enllà i potser ho faré, perquè crec que es podia haver contrastat una mica més aquestes dues maneres d’entendre l’autocura, una de més superficial i una altra que té a veure amb una cura de si mateix que no és exactament dir «com ho faig quan estic desbordada perquè he de cuidar els altres…»

 

És una autocura que genera obligacions?

Genera l’obligació d’examinar-se un mateix, i veure fins a quin punt un està fent el que ha de fer. Les cures generen autoexigència.

 

Ens manca autoexigència, socialment?

L’autoexigència, l’autodomini i la moderació, que estan en l’origen de l’ètica de les virtuts, s’han oblidat molt. No es veu l’ètica com un exercici d’autodomini sinó com un codi de normes que s’han de complir. Per això a mi sempre m’ha agradat més l’ètica de les virtuts, perquè és el que la persona ha d’anar cultivant i adquirint ella mateixa, perquè les normes, siguin ètiques o de dret, funcionin o s’apliquin bé. Si la persona no hi contribueix, tenim la lletra però no l’esperit.