Aquesta vegada el Departament de Cultura de la Generalitat ha estat més alerta a l’hora de commemorar personalitats musicals i ha declarat aquest 2023 Any Victoria de los Ángeles i Any Alícia de Larrocha. Les dues, soprano una, pianista l’altra, van néixer el 1923, fa cent anys. Amb el seu art, totes dues són part del patrimoni musical internacional i van contribuir de manera decisiva a la difusió per tot el món del patrimoni català i espanyol. Cal dir que aquest reconeixement oficial és també el resultat de la tenacitat de dues dones que han treballat pel reconeixement públic de les artistes. Una és Helena Mora, presidenta de la Fundació Victoria de los Ángeles. L’altra és Alícia Torra, filla de la gran pianista i comissària de l’any que se li dedica.

La celebració de la soprano no començarà oficialment fins a l’1 de novembre i hi haurà motiu per parlar-ne més endavant en ocasió de la nova edició del festival de lied que porta el seu nom i de la publicació d’una biografia, obra del crític i musicòleg Pep Gorgori, que editarà Ficta Edicions. Per això, centrem-nos en la gran pianista, hereva de la tradició d’Arthur Rubinstein i d’Alfred Cortot, perquè, com deia la seva filla en la presentació del centenari, «Alícia de Larrocha és una figura àmpliament reconeguda dins l’àmbit de la música clàssica, però fora, la majoria de gent no sap qui va ser. I això passa perquè ella va ser una persona molt discreta i senzilla, gens interessada per la popularitat i que defugia sortir als mitjans de comunicació.»

Fins i tot no volia biografies, però deia una frase que la filla no va oblidar: «Quan jo no hi sigui, feu el que vulgueu.» I quan va faltar, el 2009, Alícia Torra va posar fil a l’agulla. Afortunadament, el marit de la intèrpret, Joan Torra, que també era pianista però havia deixat la seva carrera per ocupar-se de la d’ella, havia conservat tota mena de documentació. Així va néixer la biografia Alicia de Larrocha. Notas para un genio (Alba, 2017), escrita per la periodista musical Mònica Pagès.