Després dels drames d’Il trittico i de la foscor d’El castell de Barbablava i de l’anunci del fi de món que feia Carl Orff, a Salzburg també han arribat un parell d’òperes plenes de llum i alegria com són Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini i Die Zauberflöte (La flauta màgica) de Wolfgang Amadeus Mozart amb un resultat força decebedor per l’infantilisme de les propostes que reflecteix segurament el de la societat actual. Cap de les dues produccions són una estrena absoluta. La de l’òpera del geni salzburguès firmada per Lydia Steier es va presentar el 2018. La de l’italià es va estrenar el passat mes de juny al Festival de Pentecosta d’aquesta mateixa ciutat, festival que dirigeix Cecilia Bartoli. Firmava la posada en escena d’aquest Barbiere Rolando Villazón, sí, el tenor.
El mexicà ha estat un gran tenor reconegut arreu i molt estimat particularment a Salzburg on va triomfar i on avui és el director de la Mozart Woche, el festival dedicat a la clàssica que es fa el mes de gener per commemorar el naixement del compositor. Aquesta ciutat és doncs el lloc adequat fer una direcció escènica al costat d’una altra gran, també molt estimada a Salzburg, com és Cecilia Bartoli en l’obra mestra rossiniana Il barbiere di Siviglia. I no cal dir que un cartell amb els noms d’aquestes dues grans estrelles de l’òpera vol dir èxit assegurat.
A Villazón, una persona hiperactiva tirant a vegades a l’histrionisme sempre li ha agradat fer el pallasso. Doncs bé, el seu Barbiere és Villazón en estat pur, una gran pallassada que no és ni massa original. L’encarregat del magatzem d’uns estudis de filmació està enamorat d’una artista, Cecile B. Artoli. Quan acaba la feina posa fragments de pel·lícules de la seva admirada i el cinema cobra vida com havia fet Woody Allen a La Rosa porpra del Caire o, entre nosaltres, La Cubana.
A partir d’aquest moment comença un devessall de picades d’ullet cinematogràfiques, la primera, uns charros mexicans amb els seus bigotis i barrets d’ala ampla entre els que apareix El Zorro-Rodolfo Valentino que, naturalment, és el Compte d’Almaviva. Don Basilio és un Nosferatu amb les orelles punxegudes i urpes per dits. Al final del primer acte hi ha un batibull de soldats romans, medievals, de les guerres napoleòniques i de la Segona Guerra Mundial. I tampoc hi falta Frankenstein per recordar que Mary Shelley escrivia la seva novel·la el mateix any, el 1816, en què Rossini componia la seva òpera. Per fer possible que tota la maquinària embogida funcioni l’empleat enamorat, un paper mut que interpreta un mim, està constantment en escena, una mena de factòtum, més enfeinat encara que el barber del títol.
PUBLICITAT
Els acudits i gags són constants i d’aquells que susciten la rialla fàcilment. Rossini va escriure una comèdia, una òpera fresca, lleugera. Tota la facècia necessària està a la partitura del compositor de Pesaro i al llibret de Cesare Sterbini amb enginy i subtilesa. No li calen gaire més afegitons, perquè al final embafa.
Les llicències que es permet Villazón dalt de l’escenari les porta també a la música. Incorpora un tros de la banda sonora d’Il Padrino i de les pel·lícules de Laurel i Hardy. A Cessa di piu resistere, la cabaletta que tanca l’ària d’Almaviva al segon acte, s’hi afegeix la veu de Rosina, és a dir de Bartoli, portant-la a un clímax que suscitava de manera força tramposa l’aplaudiment del públic i el bis, al final del qual seguien els aplaudiments com si ja s’hagués acabat l’òpera, però no, faltava la moral de la història, la de l’inutile precauzione que apareix al títol complet.
Fa més de trenta anys que Cecilia Bartoli va començar a cantar el paper de Rosina. Ara, ni la veu ni l’aspecte són els d’una noieta tant llesta com enamorada, però fa molt bon ús de l’experiència acumulada, de la tècnica i d’altres habilitats com la de tocar les castanyoles i així salvava el paper amb molta dignitat. Al seu costat, el tenor Edgardo Rocha va demostrar ser un molt bon tenor rossinià cantant el paper d’Almaviva. Nicola Alaimo era un Fígaro molt eficaç i també molt bellugadís, a peu o amb patinet, tot i el seu volum. Alessandro Corbelli ha estat un Bartolo de referència i als seus setanta anys encara domina el paper. Un potent Ildebrando d’Arcangelo era Don Basilio. Completaven el repartiment Rebeca Olvera (Berta) i Max Sahliger (Ambrogio). El paper mut l’interpretava Arturo Bracchetti.
L’orquestra era la de Les Musiciens du Prince – Monaco, formació que acostuma a acompanyar a la mezzosoprano en les seves produccions i que fa versions històricament informades. Dirigia Gianluca Capuano de manera molt viva i energètica, amb tempi ràpids i brillants. Quan va arribar el final autèntic, el públic va aplaudir amb ganes i va haver-hi un altre bis, el rondó final dirigit des de l’escenari. Semblava festa major i Rossini pagava el beure.
Escena del segon acte de ‘La flauta màgica’, al Festival de Salzburg. © SF / Sandra Then.
Una ‘Flauta’ simplista
La flauta màgica és una òpera de la qual se’n poden fer moltes lectures. La nord-americana Steier opta per la més infantil. La converteix en un conte que un avi explica als seus tres néts dins d’una escenografia que és una casa de nines. La part parlada d’aquest singspiel inclosa en el llibret d’Emanuel Schikaneder ha estat alterada amb uns diàlegs que firmen la mateixa Steier i Ina Karr per ajustar-se a la narració del conte.
A la casa de joguina viu a començaments del segle XX una família en què el pare es transforma en Sarastro; la mare, és la Reina de la nit; la filla és Pamina; les minyones són les tres dames; Tamino és un soldadet de plom que apareix per allà; Papageno és el fill del carnisser i Papagena, la cuinera. Els néts, són els tres nens que guien a Tamino durant el seu viatge cap a la llum.
Tot molt simplista i escènicament fatigós, perquè la casa de nines no para de donar voltes i d’encabir-hi molta gent en un espai molt reduït i ple d’escales per a les escenes del temple i d’altres moments corals. Hi ha bones trobades, alguns gags divertits, un vestuari colorista, però tot plegat, és poc convincent. No ajuden les interrupcions per a la lectura (amplificada) del conte que fa l’avi que sempre sembla fora de lloc, ni l’aparició de soldats de la Primera Guerra Mundial.
Musicalment, va ser una Flauta correcta i prou. Joana Mallwitz dirigia l’orquestra i el cor de la Filharmònica de Viena, formacions que sempre sonen bé. Vocalment, qui es va aixecar molt per sobre la resta de veus va ser la soprano Regula Mühlemann en el paper de Pamina. Les tres veus infantils pertanyent als Nens Cantors de Viena, cantant i actuant, també van ser el millor. De la resta cal destacar al tenor Mauro Peter (Tamino) i Tareq Nazmi (Sarastro). El públic va acollir la representació amb grans aplaudiments.
