Fa poques dècades, en plena efervescència del trànsit de la dictadura a la democràcia, va fer fortuna un lema que resumia les aspiracions emancipadores de les organitzacions polítiques i sindicals progressistes: «Vindrà aquell dia que el treball vencerà…». Una divisa associada a la imatge del quadre del pintor italià Giuseppe Pellizza da Volpedo, El quart estat, que figurava en els crèdits del Novecento de Bernardo Bertolucci. Tota una simbologia que es corresponia amb una realitat i un imaginari socials on el treball ocupava un lloc central i on la lluita sindical maldava per reequilibrar la relació desigual entre capital i treball.

Avui, després d’una allau de mutacions tecnològiques i econòmiques associades a la globalització neoliberal, la relació entre capital i treball està molt més desequilibrada a favor del capital, la cultura del consum ha substituït la cultura del treball com a vertebradora de les relacions socials, les organitzacions de mediació social tradicionals han perdut capacitat per exercir la seva funció, com ho explica Joan Coscubiela en el seu article sobre el futur del sindicalisme.

La devaluació del valor del treball, la precarització de les condicions de moltes feines o la síndrome del treballador cremat, són expressions del malestar laboral i vital provocat pel treball alienat i que es manifesta amb característiques i intensitats diferents en funció del marc institucional de les relacions laborals i de la seguretat social.

El fenomen recent de la denominada «gran dimissió» als Estats Units –que ens explica Azahara Palomeque en el seu article– insinua una reflexió col·lectiva sobre el significat vital del treball i les condicions en què s’exerceix, sobre els límits del que és tolerable en les relacions laborals, sobre l’equilibri entre vida laboral i vida personal. Una reflexió que va acompanyada d’un revifament de les mobilitzacions socials i de l’organització sindical, que seria estèril si només aspirés a reproduir els models de lluita social d’un temps passat, sense tenir la intel·ligència d’entendre les transformacions que ens han portat a un món nou i que requereixen noves estratègies i formes d’organització.

Voldríem creure que l’intens debat suscitat per la reforma laboral en els últims mesos és un símptoma del retorn del treball al centre de les preocupacions col·lectives i de les prioritats polítiques, una prova de la recuperació de l’agenda material per davant de les batalles culturals de l’agenda postmaterialista.

Més enllà de la casuística de la nova reforma laboral, se’n poden subratllar alguns fets rellevants com ara la revalorització de la concertació social, la reorientació de la política laboral i la complexa interacció entre la dinàmica real del mercat de treball i les normes que el volen regular.

En primer lloc, en l’actual context polític crispat i polaritzat, el diàleg, la negociació i el pacte sobre la reforma laboral, precedit dels acords assolits amb ocasió de la pandèmia, suposa una revalorització de la concertació social i dels seus protagonistes, les organitzacions sindicals i patronals. Al mateix temps que constitueix una aportació inestimable a l’estabilitat política i social del país.

En segon lloc, l’acord assolit és un arranjament equilibrat que satisfà parcialment els interessos de les parts negociadores. D’una banda, acota la temporalitat i limita la precarietat. De l’altra, manté la flexibilitat de les empreses. Però s’ha de destacar que aquesta vegada la part més afavorida és la dels treballadors, en la mesura que es recuperen drets retallats en anteriors reformes, i s’inverteix així la tendència lesiva per als interessos dels treballadors.

PUBLICITAT
Correos Market

En tercer lloc, s’ha d’advertir sobre el miratge dels efectes taumatúrgics de la nova legislació. Una realitat tan complexa i dinàmica com la del mercat de treball no és modificable automàticament pels efectes de la legislació, perquè respon més a la lògica de l’estructura productiva de l’economia espanyola. Una economia que –cal recordar– s’ha mostrat incapaç de generar els llocs de treball estables que demanda la població activa, provocant una situació d’atur estructural endèmic. Una economia massa depenent de sectors intensius en treball i de baixa productivitat. En definitiva, els canvis necessaris en la regulació laboral per ser efectius han d’alinear-se amb una estratègia global de transició cap a una economia basada en un creixement sostingut de la productivitat.

És precisament d’aquesta estratègia de les transicions que ens parla Xavier Marcet en el seu article. Coneixem els trets generals del treball del futur que haurà d’adaptar-se a entorns empresarials flexibles, a processos d’innovació permanent i al repte de l’automatització. Unes adaptacions que requereixen un nou pacte estratègic i social per crear els ecosistemes d’aprenentatge que facilitin les transicions professionals, per trobar un model productiu capaç de combinar intel·ligència humana i intel·ligència artificial i per incentivar les empreses productives per davant dels negocis especulatius. En definitiva, es tracta d’oferir una nova perspectiva a l’aspiració que batega en el vell lema de «Vindrà aquell dia que el treball vencerà…»