«Després de 40 anys de dictadura, 20 de pactes a la transició per superar-la i uns altres 20 d’enverinament caïnita, hauríem de concedirnos els propers 20 anys de pactisme a l’alemanya; perquè sense pactes ens condemnarem a la decadència.» Aquest és el diagnòstic de Jordi Sevilla (La Vanguardia, 20920) a la vista de la crisi polièdrica espanyola, que no para d’agreujar-se i complicar-se.

S’han esvaït les expectatives d’una ràpida superació del malson provocat per la covid-19, amb la impressió que no s’han sabut aprendre les lliçons de la primera onada, com es constatava en un informe publicat a la revista científica The Lancet (20920), de manera que la comprensió amb què la ciutadania va jutjar els errors inicials dels governants ara s’està convertint en un sentiment d’indignació, alimentat per enfrontaments polítics com el viscut a la Comunitat de Madrid. No ens ha d’estranyar, doncs, que prengui volada un estat d’opinió que considera la política com un destorb que impedeix adoptar les solucions urgents (Javier Sampedro a El País, 26-9-20).

Al mateix temps, s’han enfosquit les perspectives sobre la recuperació econòmica, que s’allunya en el temps i es tem que s’aguditzin encara més les desigualtats existents. Els escenaris d’una recuperació en V o en W estan sent desbancats per un escenari en K, tant a escala mundial (Branko Milanovic a Letras Libres, 23-9-20) com espanyola (José Juan Ruiz a El País, 20920). Els indicadors econòmics coincideixen a preveure que la caiguda del PIB a Espanya serà la pitjor dels països de la Unió (previsions de FUNCAS, Banco de España, OCDE), especialment per la vulnerabilitat d’un sector clau en l’economia espanyola com és el turisme.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

És inevitable assumir, doncs, que el punt de partida de la recuperació augura un trajecte més costa amunt i que les mesures d’emergència per salvar llocs de treball i empreses s’hauran d’allargar, tot admetent que les mesures de protecció a les persones i sectors més febles han vingut per quedar-se, amb l’impacte conseqüent en el dèficit públic.

La responsabilitat amb el futur del país exigeix capacitar-se per poder aprofitar amb la màxima eficiència els ajuts europeus.

Aquesta perspectiva ha obert un debat sobre la durada, les condicions i les conseqüències d’aquests ajuts. Alfredo Pastor (La Vanguardia, 7920) advertia que «aquesta és una situació que no es resoldrà amb remeis d’urgència. Que no n’hi ha prou amb ajudar, no n’hi ha prou amb repartir, cal mobilitzar, donar suport i construir durant molt de temps». Guy Standing denunciava a El País (8-9-20) el caràcter regressiu dels ERTO: «els Governs que han posat en marxa programes de regulació temporal de l’ocupació han optat per una política de menys dolor a curt termini a canvi de més dolor a llarg termini. Han utilitzat grans quantitats de diner públic per contenir una allau. La situació és semblant a un tsunami: primer la marea es retira per, després, entrar en tromba. Un tsunami no es combat construint un castell de sorra». I Toni Roldán es preguntava a El Confidencial (28-9-20): «Fins a quin punt es poden sostenir sectors sencers que representen diversos punts del PIB? Fins on ho han d’assumir la resta dels contribuents?»

 

Un milió de motins

Aquesta dura realitat afegeix un punt de responsabilitat a l’hora de dissenyar, debatre, decidir i aplicar els plans de recuperació, evitant que les lògiques pressions de tota mena que es produiran per dedicar més i més recursos per atendre les situacions d’emergència frustrin l’oportunitat transformadora (Andreu Mas-Colell a El País, 27920). La responsabilitat amb el futur del país exigeix capacitarse per poder aprofitar amb la màxima eficiència els ajuts europeus, com afirma Miguel Laborda (Agenda Pública, 3920): «Ara que la solidaritat s’ha obert finalment pas a Brussel·les i s’inicia l’època de les reformes, hauríem de tenir clar que la nostra capacitat per créixer de forma sostenible no serà un gran salt endavant ni serà el resultat d’injeccions massives de fons. Serà el resultat, en paraules de V. S. Naipaul, d’un milió de motins, de decisions de milers d’individus al llarg de molts anys. El paper de les institucions consistirà precisament a oferir els incentius perquè aquests individus vegin en la formació i la producció i intercanvi d’idees una opció atractiva. Al final, ha de ser aquesta la palanca central de tota estratègia dirigida a fer la nostra economia més competitiva i més pròspera».

Les institucions públiques s’hauran d’esforçar a superar els colls d’ampolla que alenteixen decisions i massa sovint malmeten projectes que es queden en els calaixos: la capacitat de l’Estat és una precondició per a aplicar les polítiques públiques efectives, com ho recorda Ignacio Sánchez-Cuenca (La Vanguardia, 19-9-20). Com també el sector privat ha d’aprofitar l’avinentesa per apostar per la innovació seguint les directrius marcades des de la Unió Europea, «amb projectes empresarials, més que reparadors del passat, portadors de futur, i amb expectativa de rendibilitat a llarg termini» i que facin d’una nova política industrial l’eix més sòlid de l’activitat econòmica per assolir una «economia més eficient que espanti l’estigma de la baixa productivitat» (Xavier Vidal-Folch a El País, 24-9-20).

 

Visió transformadora

Les ajudes europees serviran de ben poc, més enllà del seu impacte conjuntural, sense les reformes crònicament ajornades i que s’haurien d’inscriure en un nou contracte social que fes compatible la reversió de les desigualtats amb la transformació del sistema productiu. El diari El País ha anat publicant setmanalment uns informes dedicats a les peces d’aquest nou contracte: les reformes dels sistemes educatiu (6920), tributari (13920), sanitari (27920), l’Ingrés Mínim Vital (20920). A les quals s’han d’afegir les reformes del sistema de pensions (José Antonio Herce i Miguel Ángel Herce a Revista de Libros, 23920), o de les administracions públiques (Jesús Fernández Villaverde a El Confidencial, 3-9-20).

Les ajudes europees serviran de ben poc, més enllà del seu impacte conjuntural, sense les reformes crònicament ajornades.

Aquesta visió reformadora i transformadora inspira les diverses propostes de papers i grups acadèmics i empresarials com els inventariats per Miguel Ángel Noceda (El País, 27920). Ara no es tracta tant de diagnòstics, sinó de la capacitat de construir acords socials i polítics, tan amplis i transversals com sigui possible, per crear una majoria sòlida per a la recuperació i la reconstrucció.

Aquesta és la desiderata que planteja Miguel Otero en defensar que és possible una agenda de reformes radical que puguin signar tant Podem com Ciutadans, en observar que «mesures econòmiques que en el passat es consideraven radicals avui són reivindicades per economistes liberals i per països tradicionalment austers com Alemanya» (El Confidencial, 12-9-20). Concretament, Otero segueix les propostes del comentarista econòmic del Financial Times Martin Sandbu sobre els increments salarials, la renda bàsica universal i una fiscalitat que la faci possible basada en els impostos sobre el patrimoni, societats i emissions de CO2.

Dissortadament, la perspectiva d’un acord d’aquestes característiques sembla més pròpia de la ciència ficció que de les possibilitats d’un ecosistema polític cada cop més polaritzat. Com afirma Ramón González Férriz, la polarització política, entre altres conseqüències negatives, desincentiva el bon govern perquè no focalitza la valoració de la política en els aspectes propositius i de gestió per facilitar que els governants deixin de sentir la pressió del rendiment de comptes, i fa que les seves polítiques esdevinguin cada cop més ineficients (El Confidencial, 17-9-20).