El passat 13 de gener va fer vint anys de la mort de Joan Reventós i Carner, un dels referents de la política catalana de la segona meitat del segle passat, de la clandestinitat antifranquista i de la recuperació de la democràcia i de l’autogovern.

Els imponderables del destí van fer que el desenllaç fatal s’esdevingués pocs dies després que Pasqual Maragall fos investit president de la Generalitat, assolint l’objectiu primordial del partit fundat per Reventós: governar Catalunya. El nou president li va retre homenatge amb aquestes paraules: «Era una persona al mateix temps modesta i potent, amiga dels seus amics i molt ferma en les seves conviccions; una persona que venia d’una estirp, d’una família que ja havia governat Catalunya i Espanya, l’Espanya republicana; un socialista de soca-rel, un socialista de pedra picada, un ciutadà que honora Catalunya tant com els seus representants. Catalunya està de dol».

En aquests vint anys transcorreguts, i molt especialment en els més recents caracteritzats per la discòrdia política i social, s’ha trobat a faltar una persona com Joan Reventós, amb la seva presència, el seu consell, la seva prudència i el seu determini. Fou un home de concòrdia, un faedor d’acords, un aglutinador de voluntats. Encertadament s’ha interpretat la seva obra política amb la clau de la idea d’unitat. Va ser un forjador d’unitats des del seu inicial compromís polític fins al final de la seva trajectòria pública.

Es pot ben bé dir que Joan Reventós sempre hi va ser en les grans decisions fundacionals que ens va conduir des de la lluita clandestina a la democràcia i a l’autogovern.

Fou una vida dedicada a la causa sintetitzada en el lema «Federació, Democràcia, Socialisme» del Moviment Socialista de Catalunya, al qual es va adherir en un acte de coratge moral i cívic el 1949. Raimon Obiols ho ha recordat així: «en Joan va ser un home que, nascut per ser dels de dalt, va prendre l’opció pels de baix». Des d’aquell primer moment Reventós va treballar incansablement, pas a pas, per avançar cap a la unitat socialista culminada en democràcia amb la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya. Un partit inserit en la tradició del socialisme humanista que, en paraules seves, «ha volgut ser, és i vol seguir sent un combat generós per la dignitat humana i per l’emancipació personal i social, fonamentat en una radical motivació ètica i en un sentiment de responsabilitat vers la col·lectivitat».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Amb la mateixa paciència i tenacitat, Reventós va ser un dels teixidors de la unitat antifranquista, propiciant successius espais de trobada. Així, va esdevenir l’home pont, com va destacar Josep Maria Castellet, sense el qual no hi hagués hagut el procés d’unitat política i social que després d’un llarg itinerari va culminar amb l’Assemblea de Catalunya, com ho reconeixia Antoni Gutiérrez-Díaz. En aquella cultura unitària bategava una idea-força: la unitat civil del poble de Catalunya per evitar la divisió del país en dues comunitats separades.

Potser ja és hora de rescatar Reventós i reivindicar-lo com un referent de la millor política, la que necessitem per reprendre de nou el camí d’una Catalunya reconciliada.

En el procés d’aprenentatge col·lectiu de la política democràtica, Joan Reventós va ensenyar el camí del respecte a les institucions, amb la decidida aposta pel restabliment de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas. Un sentit institucional acreditat en les successives responsabilitats que va assumir a partir d’aquell moment:  conseller de la Generalitat provisional, diputat a les Corts Constituents, diputat al Parlament de Catalunya, ambaixador d’Espanya a París, senador per Barcelona i president de la Comissió General de les Comunitats Autònomes i, com a culminació de la seva trajectòria, president del Parlament de Catalunya.

No menor en aquest aprenentatge democràtic, és la lliçó de l’equilibri que sempre va mostrar entre l’impuls de l’ideal i la responsabilitat del realisme, una tensió resolta assenyalant sempre el camí del deure i les decisions difícils que comporta. Certament, es pot dir que en Joan Reventós sempre hi era, sense defallir, fidel a l’imperatiu ètic de la seva dedicació política des de la seva joventut.

 

Joan Reventós i Carner. Fotografia cedida per l’Arxiu PSC

Joan Reventós i Carner. Fotografia cedida per l’Arxiu PSC

 

Avui, Catalunya es debat entre trencar el nus gordià de l’embolic provocat pel procés independentista i tornar en bucle al punt de partida. Superar positivament aquesta situació de desorientació i incertesa ens agafa amb un sistema immunitari molt afeblit. D’aquella cultura unitària del catalanisme antifranquista i de la Transició només en queda un record llunyà. La unitat democràtica d’aleshores es troba a faltar per afrontar la creixent amenaça de la nova extrema dreta. El capteniment i el decòrum institucional s’han devaluat de forma alarmant. Davant dels canvis profunds de la societat catalana, cada cop més diversa i complexa, el treball per reafirmar la unitat civil ha deixat de ser un propòsit compartit. Sense oblidar que el llegat polític d’un dels altres grans referents de la política catalana s’ha vist malmès per una greu fallida ètica. Ni el fet que la majoria dels partits catalans de la primera hora de la democràcia recuperada han estat devorats per la voràgine dels darrers anys.

Vint anys després, el record de Joan Reventós perviu discretament en alguns llocs de memòria. La nova seu del PSC exhibeix amb orgull legítim el nom de Casal Joan Reventós, símbol de la persistència de la seva obra política. Un parc acollidor i recollit a la seva vila de Sarrià duu el seu nom, testimoni de reconeixement de la seva ciutat.  Com també el passeig de la platja del seu estimat Sant Salvador, al Vendrell, recorda les seves profundes arrels penedesenques.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Potser ja és hora de rescatar Reventós d’aquestes discretes petjades que en donen testimoni i record, i reivindicar-lo com un referent de la millor política, la que necessitem  per reprendre de nou el camí d’una Catalunya reconciliada, tot començant pel més elemental respecte i reconeixement entre els diferents.

El Reventós apassionat del món casteller veia en una colla castellera un model a petita escala d’una bona societat: «escola de les regles del joc de la convivència entre persones lliures: de la democràcia interna, de l’autogestió, de la corresponsabilització, de la disciplina voluntàriament acceptada, del respecte a l’autoritat lliurement elegida». També, una escola d’igualtat on tothom hi és necessari, sense distincions. I una escola de solidaritat i fraternitat: «en un castell no hi ha rics ni pobres. La voluntat individual es transforma en voluntat col·lectiva, cohesionada per la solidaritat, l’esperit de sacrifici i l’ajuda mútua», perquè «l’abraçada col·lectiva de la pinya és forja de ciutadania integradora».