L’abril passat, aprofitant una videoconferència al Parlament de Lituània, el president Volodímir Zelenski va denunciar que s’havien produït centenars de violacions de dones, incloses adolescents i nenes, a Ucraïna. En les seves intervencions promocionals de la causa ucraïnesa a diferents fòrums exteriors, Zelenski sempre fa hàbilment alguna referència emotiva a la història local. En aquesta ocasió se serví de la memòria traumatitzada dels lituans per les violacions de l’Exèrcit Roig quan el juliol de 1944 penetrà a Lituània i ocupà Vílnius.

Descomptada la magnificació propagandística dels fets que pugui haver-hi en la denúncia de Zelenski, el cert és que ONU Dones, el Comitè Internacional de la Creu Roja, Human Rights Watch, Amnistia Internacional, Metges Sense Fronteres, el Centre Est-Ucranien pour les iniciatives cíviques, la fiscalia ucraïnesa, l’organització de drets humans STRADA-Ucraine, així com diversos observadors internacionals i corresponsals de guerra de mitjans occidentals, han comunicat l’existència de casos significatius de violacions i vexacions sexuals suposadament comesos per les tropes russes. El cas de vint-i-cinc noies tancades tot un mes en un soterrani de la ciutat de Bucha, que havia estat ocupada pels russos, i violades repetidament i en grup, nou de les quals han quedat embarassades, és un dels verificats.

Fins que no es disposi d’informes solvents d’organismes internacionals –ONU Dones hi està treballant– no es tindrà un coneixement contrastat de l’amplitud d’uns actes execrables de violència sexual contra les dones, que antecedents històrics i pràctiques recents dels exèrcits russos a Txetxènia, Crimea, Donbass i Síria, fan versemblants.

L’Exèrcit Roig tan glorificat per la sacrificada victòria militar a la guerra germano-russa de 1941-1945 ha estat molt present en l’esperit i la formació dels exèrcits de la Unió Soviètica fins al 1991 i després als de la Federació de Rússia, hereva de l’URSS, i, no cal dir, als de la (re)nacionalitzada Rússia de l’era Putin. D’entrada, l’estrella roja del 1917 revolucionari continua sent el símbol de les forces armades de Rússia, tant dels efectius com del material.
Però no tot va ser glòria i sacrifici, l’Exèrcit Roig va sollar la seva marxa victoriosa de Moscou a Berlín amb violacions massives. Per on passava: Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txecoslovàquia, Hongria, Àustria, Romania, deixava una reguera de dones violades.
I quan el gener de 1945 s’internà victoriosament dins d’Alemanya, travessant la Prússia Oriental, la baixa i l’alta Silèsia i la Pomerània Oriental fins a l’ocupació de Berlín l’abril de 1945, va dur a terme una terrible venjança en el cos de les dones alemanyes. Les implacables i massives violacions de dones de totes les edats han estat explicades com la venjança pel que els ocupants alemanys havien fet a Rússia durant quatre anys.
L’historiador Antony Beevor, resumint les informacions de diverses fonts, parla d’uns dos milions de dones alemanyes violades i estima que fins a la meitat de les víctimes van ser forçades en grup. Impressiona que el 3,7% de totes les criatures nascudes a l’Alemanya de 1945 a 1946 tenien pares russos, sense comptar els avortons de les forçades que aconseguien interrompre l’embaràs.

Impressiona que el 3,7% de totes les criatures nascudes a l’Alemanya de 1945 a 1946 tenien pares russos.

Les violacions de l’Exèrcit Roig varen ser un tema tabú a la Unió Soviètica fins que el 1992, després de l’ensulsiada de l’URSS, se’n començà a parlar, però mai no hi ha hagut un informe o una iniciativa oficials al respecte. A l’era Putin ja no se’n parla, i és força improbable una llei de la «memòria històrica» d’aquell període, que és narrat com la Gran Guerra Patriòtica, bo i (sobre) exalçant (la innegable) heroïcitat de l’Exèrcit Roig i dissimulant alhora tant l’enorme cost en vides pròpies com les violacions massives i els milers de civils massacrats.

Per a l’Exèrcit Roig la dona dels països «alliberats» era un botí de guerra, igual com una cabra o una somera, per la barreja de la mentalitat masclista de la cultura tradicional russa, que la «modernització comunista» no va erradicar, i la brutalitat i la devastació sense límits com a mètode de guerra dels exèrcits soviètics, que perdura en l’estratègia militar russa: els objectius militars s’assoleixen no importa a quin cost, propi i per als bens i les persones civils. La glorificació de l’Exèrcit Roig no distingeix entre virtuts, molt enaltides, i brutalitats, ignorades o molt relativitzades.

PUBLICITAT

Les violacions de l’Exèrcit Roig varen ser un tema tabú a la Unió Soviètica fins que el 1992, després de l’ensulsiada de l’URSS.

Aquest antecedent històric, format de tradició cultural i memòria militar, acompanya els exèrcits russos en l’enfrontament amb Ucraïna d’ençà del 2014, tant en l’ocupació de Crimea i en l’assistència als separatistes del Donbass com en l’actual invasió. La tropa russa no pot desconèixer el caràcter delictiu de la violació, també tipificada al codi penal de la Federació de Rússia, per bé que amb menys rigor que a les lleis penals occidentals. La violació simple comporta penes privatives de llibertat d’entre 3 i 7 anys, la violació amb lesions personals greus de la víctima d’entre 5 i 10 anys i la violació en grup fins a 15 anys.

Però si l’excusa dels combatents que violar és un «arma de guerra» per desmoralitzar l’adversari, la consideració de la dona com a «botí de guerra» i la «deshumanització» global dels ucraïnesos titllats de «banda de nazis» per la propaganda oficial russa diluïssin la consciència del delicte en la soldadesca, és una obligació de l’alt comandament rus prevenir les violacions i castigar-ne els autors, si no han pogut ser impedides. Hi està obligat pel dret internacional públic general, el dret internacional bèl·lic i humanitari i la qualificació de la violació com un crim de guerra i un crim de lesa humanitat. Tanmateix, fins ara les autoritats russes s’han limitat a negar genèricament l’existència de qualsevulla violència o exacció contra els civils ucraïnesos.

Ha costat anys i panys el reconeixement de les violacions com un crim de guerra, al cap i a la fi, la violació, ultra el costat abjecte de la violència de gènere, és, en primer lloc, un atemptat contra els drets humans fonamentals i una violència física escruixidora contra persones civils, drets i civils que han estat contemplats amb més o menys claredat i protecció des d’abans de la Primera Guerra Mundial –els Convenis de la Haia de 1907, per exemple– i, sobretot, a partir de 1945 amb la ingent tasca codificadora de les Nacions Unides. I, no obstant això, ha calgut esperar molt, massa.

Finalment, hi ha una definició prou clara de la criminalitat, de guerra i de lesa humanitat, de les violacions, que bandeja qualsevol dubte, segons resulta, entre altres fonts, de l’article 27 de la IV Convenció de Ginebra de 1949 i l’article 76 del Protocol I addicional de 1977, la sentència del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda de 1998 i la del Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia de 2001, les Resolucions de 2008 i 2010 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i la Resolució 69/293 de 2015 de l’Assemblea General, més la progressiva consciència universal al voltant de la igualtat, el tracte i la protecció de la dona, només limitada per raons ideològiques o religioses a determinats països.

Cal afegir-hi les exigents contribucions reivindicatives de la igualtat dels moviments feministes. El dret normatiu internacional i els tribunals ja no són insensibles a aquesta conscienciació.
La violació és un acte d’una brutalitat extrema i tan destructiu anímicament que provoca danys psicològics profunds, a més dels físics, que en molts casos les víctimes no poden superar-los i els pateixen per la resta de la vida. A totes les cultures la violació de la dona és un factor d’humiliació i de vergonya, les víctimes queden estigmatitzades i sovint es veuen excloses de la família i expulsades del clan i de la comunitat.

Per això, les dones violades no parlen de la vexació sexual soferta o sols gosen fer-ho veladament. Gairebé sempre només es detecten els casos que requereixen hospitalització o algun tractament. Per cada dona que denuncia la violació en el marc d’un conflicte armat hi ha entre deu i vint casos que no es documenten, segons un informe del secretari general de les Nacions Unides de 22 de març de 2022. Ucraïna no és una excepció a aquesta llosa que tapa el delicte, fa invisible el violador i li assegura una total impunitat.

La condescendència implícita en l’afirmació que en tots els conflictes armats i guerres des de temps immemorial hi ha hagut inevitables violacions de dones i que, fins i tot, als exèrcits de països democràtics hi ha violadors, no és cap justificació, ans al contrari seria el senyal d’una continuada bestialitat del mascle que tacaria la condició masculina.

El conflicte d’Ucraïna és la primera guerra entre Estats en sòl europeu d’ençà del 1945. Els actius moviments feministes europeus haurien de fer més, haurien de multiplicar les condemnes de les violacions de dones a Ucraïna i exigir a les autoritats nacionals i internacionals investigacions i mesures per castigar els violadors. (També s’haurien d’investigar violacions atribuïdes a grups paramilitars ultranacionalistes ucraïnesos als territoris del Dombass des del 2014).

Les autoritats russes, atesos els antecedents dels exèrcits soviètics i postsoviètics, farien bé de ser especialment vigilants amb el comportament de la tropa russa a Ucraïna i no oblidar que el crim de guerra no prescriu i que hi ha el precedent de sentències de tribunals penals internacionals que han condemnat violadors i també responsables polítics.