El 12 de gener del 2007, Joshua Bell, violinista de fama, tocà durant 45 minuts en una estació del metro de Washington, amb un Stradivarius del 1713, diuen que valorat en 3,5 milions de dòlars. De les 1.097 persones que van passar davant seu, set es van aturar a escoltar-lo. Va recaptar 32 dòlars. Set anys després repetí el mateix programa (Bach, Schubert, Massenet), previ anunci i en la mateixa estació: una multitud entusiasta l’ovacionà copiosament.

El 25 de maig del 2009, Renaud Capuçon féu el mateix a la línia 6 del metro de París, tocant un Guarnerius del 1737. De les 18.000 persones que passaren pel davant, no s’aturà quasi ningú. Dos dies després actuà en el Théâtre des Champs-Elysées: entrades esgotades i grans aplaudiments.

Aquelles experiències (que es poden veure a Youtube) van donar lloc a molts comentaris. Algú plantejà una qüestió prejudicial: eren experiments socioculturals, o es buscava publicitat? Potser una mica: Gene Weingarten, el periodista del Washington Post que ideà i narrà la primera experiència, hi va guanyar un Pulitzer; i l’actuació de Capuçon fou filmada per Simon Lelouch, que en féu un curtmetratge («7.57 am-pm»).

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.