L’emergència, l’expansió i, fins i tot, la preponderància hegemònica de l’extrema dreta no és un fenomen aïllat. S’està convertint en una mena de pandèmia ideològica que desborda els mecanismes de control polític dels partits tradicionals, especialment en l’espai electoral del centredreta. I això també es viu a Espanya després de la irrupció de Vox i la seva escalada electoral. Un esdeveniment polític de conseqüències encara impredictibles, però que està comportant en la pràctica dos fets.

D’una banda, la reculada electoral dels seus competidors més directes, el Partit Popular i Ciutadans. I de l’altra, el desenvolupament d’una estratègia de comunicació molt agressiva que està condicionant no solament l’agenda dels seus competidors, sinó també el conjunt dels debats partidistes. En aquest sentit, Vox ha aconseguit fins i tot en poques setmanes centralitzar la visibilitat alternativa enfront del govern de coalició del PSOE i Unides Podem. Un fet especialment rellevant, ja que marca una tendència que es pot consolidar en els propers mesos.

Occident experimenta una mutació significativa en el marc ideològic del que s’ha denominat històricament l’espai del centredreta. El que al principi semblaven casos aïllats s’ha anat propagant, no obstant això, fins a aconseguir ser un esdeveniment generalitzat. La nòmina d’exemples creix cada dia i adquireix perfils i matisos molt diversos. Exemples tots ells que estan molt relacionats amb la proliferació d’experiències populistes, nacionalistes i autoritàries que tendeixen a convergir dins d’un relat partidista que replica, més o menys, una sèrie d’icones ideològiques que s’arrengleren al voltant d’un hiperlideratge personalista que actualitza la dinàmica secular del cesarisme autoritari.

Vox ha aconseguit la visibilitat alternativa enfront del govern de coalició del PSOE i UP.

Aquest fenomen, per tant, cal posar-lo en comunicació amb una realitat més complexa que transcendeix les tensions intrafrontereres de cadascun dels països occidentals en els quals hi ha un focus actiu d’extrema dreta amb vocació o projecció hegemònica. Parlem, per tant, d’una crisi sistèmica que es relaciona directament amb la viabilitat mateixa de la democràcia liberal i de les seves institucions. Una crisi que cal vincular amb la crisi de seguretat posterior a l’11-S i amb la crisi econòmica del 2008, factors tots dos que avui dia, al seu torn, estan connectats amb el col·lapse social de les classes mitjanes, amb la seva pèrdua de protagonisme i amb el seu malestar gradual envers una democràcia que no ha sabut oferir-los un paper nou dins dels paradigmes culturals que sorgeixen amb el segle XXI.

Tsunami de complexitat

Precisament la convergència de tots aquests factors, i les incerteses que actuen sobre les mentalitats de les societats democràtiques provocades per la globalització, l’emergència climàtica i la transició digital, han generat un tsunami de complexitat que ha conduït a la implosió d’una dreta sociològica atemorida pels canvis culturals del nostre temps. Una dreta que reclama simplicitat argumentativa i decisions a les quals seguir. Una dreta que reconnecta amb la lògica premoderna del patriarcalisme de l’Antic Règim i que Hobbes va sistematitzar científicament amb el seu disseny del poder leviatànic i la resignificació del paper del poder amb majúscules.

Aquesta circumstància ha alliberat en la dreta social una ansietat agònica de seguretat a qualsevol preu. I associada amb això una èpica de combat ideològica que busca obsessivament restaurar un ordre moral que defineixi el que està bé i el que està malament dins d’una atmosfera de nihilisme estructural que ho anivella tot i trenca qualsevol lògica de jerarquia.

Així, doncs, la crisi dels estabilitzadors conceptuals de la dreta tradicional la impulsa a tot Occident a posar-se a les mans d’hiperlideratges autoritaris que qüestionen els mecanismes deliberatius de la democràcia i que reclamen un decisionisme polític que posi ordre en un context social i econòmic que es percep com un caos i que ha de ser combatut mitjançant una èpica postmoderna que minori el pes formal de la legalitat i redueixi la institucionalitat mitjançant l’enfortiment del cesarisme.

PUBLICITAT

Impugnació radical del liberalisme

Avançat el segle XXI s’ha posat en qüestió la modernitat política. L’èpica homèrica ha ressorgit com un ariet que enderroca els murs de racionalitat institucional que es van aixecar per protegir-nos de la barbàrie després de les guerres mundials del segle XX. Per això el liberalisme està en crisi. Igual que la democràcia cristiana o el conservadorisme. Ho estan perquè la moderació i la tolerància dels seus relats programàtics, com també la cultura del pacte i el consens dins d’un marc deliberatiu de preferències racionals orientades a neutralitzar el conflicte social i difondre la prosperitat, han estat impugnades radicalment.

Per parafrasejar Marx, un fantasma recorre Europa i tot Occident. És una revolució, també, però, a diferència de la mítica revolució de 1848, és una revolució d’ordre i seguretat. Entronca directament amb la que ideològicament van protagonitzar Ronald Reagan i Margaret Thatcher els anys 80 del segle XX i que alguns van denominar la revolució conservadora.

Llavors, es va lliurar una guerra cultural i econòmica que va provocar al cap d’una dècada la caiguda del Teló d’Acer i la derrota de la Unió Soviètica. Però d’aquella refundació ideològica que va combatre qualsevol obstinació reguladora de l’economia i la societat prové, també, l’aliança actual entre el neofeixisme i el neoliberalisme econòmic que amenaça d’arrasar tot el que té al davant, no solament el consens socialdemòcrata de després de la Segona Guerra Mundial sinó, fins i tot, la democràcia mateixa.

S’ha alliberat en la dreta social una ansietat agònica de seguretat a qualsevol preu.

Una aliança refundadora que s’assenta sobre els recursos ideològics més profunds que jeien en l’inconscient del pensament conservador europeu i nord-americà, i que el moderantisme va contenir fins que la crisi econòmica i financera del 2008 els ha activat juntament amb el malestar d’unes classes mitjanes que giren l’esquena a la institucionalitat deliberativa i raonadora de la democràcia liberal.

Relat simplificador

Vivim un moment autoritari en totes les societats obertes. A Espanya també, tot i que encara afortunadament només s’insinua com una possibilitat. La resposta que s’assaja des del centredreta des que va triomfar l’impeachment sobre Mariano Rajoy el juny del 2018 està consolidant progressivament aquesta tendència.

La descomposició de l’espai electoral que aglutinava llavors el Partit Popular com a partit de govern s’ha traduït en el creixement inquietant d’una extrema dreta que avança posicions. Això és conseqüència de la renúncia del Partit Popular a marcar diferències amb l’extrema dreta i fer visible un projecte polític que doni respostes sense incórrer en el marc referencial que Vox està construint amb gran eficàcia mediàtica.

La derrota interna de l’opció centrista i modernitzadora que defensava Soraya Sáenz de Santamaría és al darrere del triomf d’un relat ideològic simplificador i radical que eludeix la complexitat i la moderació com a estratègia de fre a l’avanç del populisme de Vox. Parlem, per tant, d’un relat defensiu i reactiu. Un projecte que gira sobre si mateix en tractar de retenir suports conservadors dins del que va ser l’espai electoral que va proporcionar al Partit Popular les victòries del 2011, 2015 i 2016. Una aposta estratègica de mínims que renuncia a les zones més centrades de l’electorat per apostar per les més propenses a modificar els seus vots a favor de l’extrema dreta.

En aquest sentit, el gir a la dreta és cada dia més palpable i, amb aquest, l’objectiu d’impedir el creixement de Vox, convertit en el principal enemic electoral del Partit Popular, cosa que la política de contenció per mimetització no està aconseguint, ja que la pèrdua de gairebé la meitat dels vots que va tenir Mariano Rajoy en les eleccions de juny del 2016 sembla de moment irreparable. De fet, les eleccions del 28 d’abril i del 10 de novembre del 2019 evidencien la consolidació gradual d’un procés de creixement de l’extrema dreta que ha contagiat molt l’estil i els continguts propositius tant del Partit Popular com de Ciutadans.

Expansió electoral

Vox ja és la tercera força electoral a escala nacional i un partit que sustenta el govern municipal de Madrid i els governs regionals de Madrid, Castella i Lleó, Andalusia i Múrcia. Això és conseqüència d’una expansió electoral progressiva que l’ha portat a tenir un milió més de vots en els set mesos que van d’abril a novembre de l’any passat. Així, ha passat del 10,26 % dels sufragis al 15,09 %. Un creixement que va acompanyat d’una capacitat de lideratge extraordinària a les xarxes digitals en projectar una viralitat dels seus missatges molt efectiva.

La normalització d’aquesta força política s’està produint com a conseqüència dels acords de govern que han forjat el Partit Popular i Ciutadans. Aquesta circumstància afavoreix la seva consolidació com a projecte partidista. I, per tant, les seves opcions, també, d’arribar a ser l’alternativa decisiva a la coalició de govern del PSOE i Unides Podem.

A això hi contribueix l’evitació de confrontar amb Vox les seves idees i, sobretot, la renúncia quotidiana a discutir-les des de propostes que tractin de posar en evidència l’extremisme radical de les seves polítiques, especialment pel que fa a la criminalització de la migració, la impugnació radical del feminisme i les polítiques de protecció de la comunitat LGTBI, entre altres propostes promogudes per Vox que retallen llibertats i projecten idees discriminatòries que vulneren la dignitat de la persona humana.

Temptació autoritària

El nacionalisme identitari espanyol promou, com a resposta al que defensa el sobiranisme a Euskadi i l’independentisme a Catalunya, un gir més cap al moment autoritari que estem tractant d’analitzar. Un nacionalisme espanyol que invoca la suspensió de l’autonomisme territorial en ambdues comunitats, cosa que implica enarborar una bandera que no solament qüestiona l’organització territorial de l’Estat dissenyat per la Constitució sinó que defensa una visió homogeneïtzadora d’Espanya que es retrotreu al passat centralista i dictatorial del nostre Estat.

Precisament aquesta temptació autoritària que s’obre pas en el si de la societat espanyola gràcies a Vox és la principal amenaça que pesa sobre el nostre país. Una amenaça que pot créixer en els seus suports si el Partit Popular i Ciutadans no s’adonen que corren el risc de ser fagocitats per un neofeixisme que no s’oculta i que propaga hàbilment les seves idees en una societat dislocada per la crisi i assetjada per incerteses que en minen emocionalment la resistència.

En fi, un cas de canibalisme polític i electoral que pot desembocar en un altre de més greu encara: el de la canibalització de la institucionalitat liberal que sustenta la nostra democràcia i la seva transformació en una democràcia populista.