El memorial de Xavier Folch que publiquem
coincideix amb el 50è aniversari
de la fundació de l’Assemblea de Catalunya,
de la qual va ser un dels inspiradors
amb la seva discreció proverbial.

Xavier Folch (1938-2021) va ser per a mi com un germà. Per a algunes coses, com un pare, per a altres, com un germà gran. Amb Dolors Folch, la seva dona, em van obrir les portes de casa seva en moments en els quals tots dúiem una vida esbojarrada i un xic riscosa. Per a mi, aquella companyia va ser un privilegi, per la saviesa del Xavier, la seva erudició i tantes altres virtuts que m’enlluernaven i, sobretot, per la seva amistat, el seu escalf, la seva bondat. No obstant això, intentaré escriure aquesta semblança com a ell li agradava que s’escrivís. Sense estridències, amb les paraules justes, una recomanació que em va fer l’any 1975 quan em va publicar un llibre sobre la revolució portuguesa i jo li vaig entregar un primer manuscrit sobrat d’adjectius.

Xavier Folch va néixer el 1938 a Burgos, on la seva família, de Reus, havia fugit, com altres famílies benestants catalanes atemorides per la violència que van patir poc després que l’aixecament franquista fracassés a Catalunya. Tot i ser adeptes del nou règim, els pares el van escolaritzar al Liceu Francès de Barcelona, una decisió que va contribuir, de ben segur, a la formació humanista i racionalista que va exhibir sempre, en la seva vida intel·lectual, en la seva activitat com a editor, i en la defensa de la llibertat durant la seva militància comunista. Pere Ribera, fundador de l’Escola Aula Europea el 1968 –on impartiria classes Dolors Folch, com a professora de geografia i història–, era aleshores un dels puntals del Lycée Français.

La universitat catalana en la qual va ingressar Xavier Folch, a finals dels anys 50, com a estudiant de la facultat d’Econòmiques, vivia una primavera clandestina que duraria poc, perquè el règim s’adonà aviat del seu potencial subversiu. Durant el primer curs es va afiliar a l’Agrupació Universitària d’Esquerres creada aquell mateix any per Joaquim Sempere, Josep Antoni Garcia Duran, Santiago Ponseti, Antoni Montserrat i Dolors Folch. Un catòlic i quatre ateus, una dada que avui no tindria gaire significació, però que aleshores formava part d’aquella voluntat d’unitat entre comunistes i cristians que propugnava el PSUC, el partit on s’incorporaria a principis dels 60, una idea que defensava el seu amic Alfonso Carlos Comín, un dels fundadors de Cristians pel Socialisme.

«Ha treballat per la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic», amb paraules de Dolors Folch, la seva dona.

A la facultat d’Econòmiques va conèixer Manuel Sacristán, el filòsof marxista que més influiria en les seves conviccions intel·lectuals, impregnant el seu pensament, primer de les idees de Gramsci sobre la lluita per l’hegemonia cultural com una condició per al canvi social, i més endavant de la necessitat d’entroncar el marxisme amb el repte que suposa viure en un món de recursos finits. A la universitat també va conèixer Josep Fontana, amb qui va compartir una mateixa visió materialista de la història, empeltada de les aportacions de Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila i Pierre Vilar pel que fa a la història de Catalunya.

Expulsat de la Universitat

El seu pas per la universitat, com a professor de Teoria Econòmica de la Facultat d’Econòmiques i a la d’Economia Urbana de l’Escola d’Arquitectura, va ser fugaç (1964-1967) per mor del governador civil, Antonio Ibáñez Freire, que el va expulsar de la universitat espanyola per dos anys, per la seva participació en la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) durant la Caputxinada (1966). La Universitat va perdre un professor que no tenia vocació acadèmica, i el món editorial català va guanyar un dels actors que més influirien en la seva evolució durant la segona meitat del segle XX.

PUBLICITAT

A partir del 1967, i durant l’última dècada del franquisme, la trajectòria de Xavier Folch es va desplegar simultàniament com a editor, com a activista al servei de la llengua i la cultura catalana, i com a impulsor de la lluita antifranquista. La segona meitat dels 60 va ser especialment fecunda en els tres àmbits. Pel seu treball a l’editorial Ariel, des d’on va contribuir a divulgar el pensament crític europeu, i com a director de les col·leccions Ariel Quincenal i Cinc d’Oros. Per la preparació i celebració del Congrés de Cultura Catalana, un esdeveniment cabdal per impulsar la normalització del català. I, sobretot, per la seva participació infatigable en totes les iniciatives destinades a promoure la unitat de les forces polítiques democràtiques catalanes al voltant del conegut lema trinitari: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Xavier Folch va ser un dels impulsors de la Taula Rodona que va refer, per primer cop des del final de la Guerra Civil, la unitat entre socialistes, comunistes i sectors nacionalistes. Les seves relacions de complicitat amb Josep Benet, Pere Portabella, Jordi Carbonell i altres persones de la societat civil catalana van jugar un paper de primer ordre en la creació de l’Assemblea de Catalunya. El seu nom consta en tots els relats sobre la unitat antifranquista i la lluita contra la repressió –va ser el principal promotor de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat amb motiu del consell de guerra de Burgos–, però cap no li atribueix el lloc destacat que li correspon, perquè es trobava més còmode conspirant des de la cuina de la democràcia que no pas des de les tribunes públiques o els mitjans de comunicació.

Amic d’artistes i intel·lectuals

Així és com ha volgut passar a la història, amb la mateixa discreció amb què va viure. Crec que una de les facetes de la seva activitat política que més el gratificava era la de ser pont entre les Comissions Obreres i el món de la cultura catalana. Cap altre intel·lectual català podia exhibir un ventall d’amistats i relacions que aplegava artistes, escriptors i poetes d’un ample espectre polític, com Josep Maria Castellet, Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Joan Vinyoli, Martí Pol, Narcís Comadira, Joan Brossa o Enric Casasses, i que s’estenia a dirigents de les Comissions Obreres com José Luís López Bulla, Josep Maria Rodríguez Rovira o Paco Frutos.

Va ser el principal promotor de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat amb motiu del consell de guerra de Burgos.

Amic de les principals figures de la intel·lectualitat catalana, també ho va ser de Jorge Semprún, Fernando Claudín, i altres destacats intel·lectuals de l’Estat espanyol. Xavier Folch sempre va actuar convençut que les llibertats nacionals de Catalunya no es podien conquerir al marge del compromís amb els treballadors, i estic segur que aquesta convicció era la que donava sentit a la seva militància al PSUC. De fet, quan el PSUC va perdre aquesta condició, arran de la crisi del 1981, se’n va distanciar progressivament fins a deixar el partit en què havia militat més de trenta anys.

Amb l’adveniment de la democràcia, Xavier Folch va combinar la seva tasca d’editor, com a cofundador i director de l’editorial Crítica (1976-1983) i com a fundador de l’editorial Empúries (1983- 1986), amb la d’activista cultural i polític. La consecució de l’Estatut d’Autonomia i la unitat de les esquerres van ser el seu nord com un dels coordinadors de la candidatura al Senat de l’Entesa dels Catalans, encapçalada per Josep Benet i participada pel PSC, el PSUC, ERC i altres forces nacionalistes i que va arribar en primer lloc a les quatre circumscripcions catalanes.

Va ser elegit diputat a la primera legislatura del Parlament de Catalunya i president de la Comissió de Cultura, des d’on va treballar per la llei de Normalització Lingüística i per impulsar una nova llei de Biblioteques. Amb Empúries –que es va incorporar posteriorment al grup Edicions 62, de la qual va ser director literari fins al 1996–, Xavier Folch va culminar una tasca d’editor reconeguda per la societat i pels autors. Fundada en presència de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, Empúries va néixer emmirallant-se amb Gallimard i Einaudi, dues de les grans editorials de culte europees. Amb l’obsessió del seu director per la qualitat i amb l’aposta per noves veus de la prosa i la poesia catalanes, Empúries va esdevenir una de les editorials més innovadores de Catalunya i va acabar disposant d’un catàleg de més de mil títols.

Durant els primers anys del nou segle, Xavier Folch va continuar combinant la tasca d’editor amb l’actuació política. A casa seva es van celebrar algunes de les reunions decisives per crear la plataforma Ciutadans pel Canvi, que va permetre dur Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, amb el suport de les esquerres catalanes (2003). Per a Xavier Folch, aquesta iniciativa era la continuïtat d’allò que havia defensat a l’Assemblea de Catalunya. Després de 23 anys d’hegemonia de Convergència i Unió, entenia que l’accés de les esquerres al govern de la Generalitat havia de permetre consolidar els avenços nacionals de Catalunya, tot donant un tomb més social a les polítiques de la Generalitat.

Amb aquest esperit va assumir la direcció de l’Institut Ramon Llull, des d’on va aconseguir que la cultura catalana fos la convidada a les fires del llibre de Guadalajara i Frankfurt (2007). La política, en el sentit menys edificant de la paraula, no era la seva aspiració, i Xavier Folch va dimitir del càrrec per desavinences amb la consellera de Cultura poc abans que es celebrés la Fira de Frankfurt, un formidable aparador internacional per a la llengua i la cultura catalanes.

Promotor de cultura civil i profana

Quan ja estava retirat de la vida pública, Xavier Folch va viure amb passió el que va suposar la impugnació del nou Estatut impulsat per Pasqual Maragall per part del Tribunal Constitucional. Va comentar en més d’una ocasió que se li havien «acabat els quartos» pel que feia a la política de l’Estat espanyol i que ja no creia en la possibilitat d’una via autonòmica o federal per a Catalunya. Posteriorment, es va allunyar de la dimensió política d’un procés que no sempre compartia. Això no obstant, va mantenir fins al final la seva indignació per l’empresonament dels seus líders. I la trucada que va rebre de Jordi Sánchez, el dia abans de morir, per comunicar-li que havia sortit en llibertat el va fer feliç.

La trucada que va rebre de Jordi Sánchez, el dia abans de morir, per comunicar-li que havia sortit en llibertat el va fer feliç.

Xavier Folch sempre ha estat un home de cultura. Un promotor de «cultura civil, profana», com ha subratllat Narcís Comadira. Un intel·lectual que «ha treballat per la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic», per dir-ho amb les paraules de Dolors Folch, en l’homenatge que els seus autors, novel·listes i poetes, li van fer quan va complir setanta anys.