El judici al procés sobiranista va llançar a la fama l’advocat Melero (Xavier, quan parla en català; Javier, quan parla en castellà), defensor de Joaquim Forn i Meritxell Borràs, l’únic que va optar per la defensa tècnica i no política, encara que ell rebutja aquesta distinció. «Vaig desqualificar la distinció entre defensa tècnica i defensa política, limitant-me a explicar que desconeixia en què podria consistir aquesta última i afirmant que, en cas d’existir aquesta cosa, jo seria incapaç de portar-la a terme», escriu en el seu llibre L’encàrrec / El encargo (Destino/Ariel, 2019), en què explica la seva experiència en el judici en el Tribunal Suprem.

Melero (Barcelona, 1958), fill d’un mecànic i una mestressa de casa, prové d’una família aragonesa amb arrels a la comarca del Matarranya, al poble de Massalió, on es parla el català de la Franja. Va estudiar als Germans de la Sagrada Família i als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona i es va llicenciar en Història i Dret a la Universitat de Barcelona. Va treballar un temps com a funcionari a la presó Lleida 2, on va descobrir que «el percentatge de mala gent és igual a fora que a dintre» (Vilaweb, 6-3-2019).

Volia ser saxofonista de jazz, al qual és molt aficionat, però es va dedicar a l’advocacia, defensant tota mena de gent excepte agressors sexuals. Malgrat estar molt allunyat del nacionalisme català, des del 1999 ha sigut l’advocat de Convergència, defensant Artur Mas pel 9-N, Oriol Pujol pel cas ITV, els tresorers del partit en el cas Palau de la Música i els membres de la Mesa del Parlament Ramona Barrufet, Lluís Corominas i Lluís Guinó, dins del procés sobiranista. «Ningú en aquell partit no esperava de mi la menor afinitat ideològica, el que diu molt a favor de l’amplitud de mires dels seus responsables», escriu al llibre.

Practicant de boxa

Està molt orgullós d’haver aconseguit l’absolució del bomber Delta Zero, acusat d’homicidi imprudent per l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009 en què van morir cinc bombers. Al seu despatx té el casc groc que li va regalar Delta Zero. «Els clients sempre et diuen que, quan tot acabi, et convidaran a sopar. Però gairebé sempre és mentida. Et sents com un oncòleg: superat el càncer, ningú no et vol tornar a veure», va comentar de broma a El País (18-12-2015). També amb una referència mèdica va explicar la feina de l’advocat de defensar tota mena de clients d’ideologies diferents (El Mundo, 12-2-2017): «Soc com el cirurgià: el cirurgià no pregunta al pacient quina és la seva ideologia. El que fa l’advocat és dotar d’estratègia jurídica la versió del seu client… I és un dret constitucional: periodistes i advocats són les úniques professions que apareixen a la Constitució».

Aficionat a la boxa, que practica, quan pot, dues vegades per setmana, considera que és l’esport «més noble» i «molt bo per als advocats: t’afina l’equilibri i els reflexos», a banda que «no té banderes» i «és igual de quin país o nacionalitat sigui el boxejador», va raonar al mateix diari. Amb el president de la Sala Segona del Suprem i del tribunal del procés, Manuel Marchena, parlaven de boxa. «Li vaig dir que hauríem d’usar més aquesta frase de Mike Tyson que diu: “Tots els meus rivals tenen una estratègia fins que pego la primera hòstia”. És la definició de la nostra feina», va declarar a El Periódico (29-9-2019). La frase és una de les que figura a L’encàrrec, cada capítol del qual està encapçalat per una cita relacionada amb la boxa.

PUBLICITAT

Melero es defineix com a «liberal, no nacionalista i demòcrata». Va participar, cap al 2003, en les primeres reunions al restaurant El Taxidermista que van culminar amb la fundació de Ciutadans (Cs). «Jo estava d’acord que no hi havia una opció no nacionalista amb un projecte liberal i democràtic clar. És el moment en què Pasqual Maragall ha guanyat les eleccions i sembla que la política identitària del temps de [Jordi] Pujol s’ha relaxat, però succeeix el contrari: s’alinea amb Esquerra Republicana i no només no es relaxa, sinó que s’incrementa notablement», va dir a El Mundo (12-2-2017). No va arribar al congrés constituent de Cs i ara renega de Ciutadans amb frases contundents: «No els puc ni veure!» (El Periódico, 29-9-2019); «això de Ciutadans s’assembla a haver deixat un Ferrari a una gent amb escassa competència per a la conducció» (El Independiente, 2-12-2019); «el que n’ha quedat és un pollastre sense cap» (Vozpópuli, 25-4-2021); «jo ara quan veig els de Ciutadans –Edmundo Bal, Inés Arrimadas–, em venen ganes d’aixecar-me i fer un minut de silenci» (Vilaweb, 26-5-2022).

Catalunya i Espanya

Melero creu que manca una «cultura de patriotisme constitucional atractiva» per als qui se senten espanyols i viuen a Catalunya. Abans del referèndum de l’1-O, va escriure un article, citat per Vanity Fair (14-1-2018), en què denunciava que «als espanyols-catalans Espanya ens ha abandonat sentimentalment, culturalment i èticament i a hores d’ara la cosa té mal remei». A la pregunta feta en una entrevista amb Vozpópuli (16-6-2019) sobre què és per a ell Espanya, Melero contestava: «Espanya és el meu país, amb el qual soc enormement crític en moltes ocasions, però no poso en qüestió la identitat nacional […] Jo mai en la meva vida no m’havia plantejat sortir al carrer amb una bandera, bé, no ho he fet, però assistir a algun tipus de concentració de gent amb la bandera nacional no m’havia passat pel cap i, en canvi, ara sembla que siguin conductes degudes, sembla que hagis de fer algun tipus d’esforç d’afirmació nacional». A L’encàrrec explica que va anar a la manifestació «unionista» del 8 d’octubre de 2017, però que s’hi va sentir «desubicat per complet».

Va participar, cap al 2003, en les primeres reunions al restaurant El Taxidermista que van culminar amb la fundació de Ciutadans.

«No tinc res específic a dir sobre el nacionalisme espanyol: em molesta tant com el català o el luxemburguès, ni més ni menys, i les meves objeccions més profundes són de naturalesa històrica i, crec, racional», escriu en el llibre. Creu, però, en contra de molts independentistes, que «Espanya és un país raonable des del punt de vista democràtic, amb tots els problemes que tenen les democràcies del nostre temps. Encara més, crec que si Catalunya fos independent demà, el tipus de democràcia que hi hauria seria més o menys igual», va declarar a Crónica Global (29-11-2019). Pensa que, a causa de la divisió que provoca l’eix nacional, «Espanya es pren ara massa seriosament, ha de riure més de si mateixa. Fa falta més sentit de l’humor», deia a El País (1-12- 2019).

Pujol i el ‘procés’

Melero també va defensar durant un cert temps tota la família Pujol. Amb motiu dels 90 anys del patriarca, l’advocat va escriure un article a La Vanguardia (1-6- 2020): «Pujol ho va ser tot a Catalunya, i Catalunya encara és, en gran part, una construcció ideològica i cultural del mateix Pujol, pel bo –que és molt– i pel dolent. Pujol ha tractat d’expiar les seves culpes en termes morals, tot i que sempre hi haurà qui jutgi que tota contrició és insuficient: la severitat en el judici que se li dispensa té molt a veure amb l’elevat nivell dels estàndards ètics que ell mateix va pretendre establir.» I afegia: «Va saber crear una administració eficient, però no va poder o no va voler evitar les pràctiques clientelars ni el nepotisme.»

«Sembleu l’exèrcit de Stalin, en què era més perillós retrocedir, perquè t’afusellaven els teus, que avançar cap als alemanys», li va dir Melero a Lluís Corominas.

L’advocat opina que, en altres circumstàncies, Pujol podia haver parat el procés, «quelcom que jo sempre havia entès com un artefacte propagandístic destinat a forçar una negociació possibilista des d’una posició d’avantatge» o com un rei Mides invers (arruïnar tot allò que tocava), com el defineix a L’encàrrec. «Era l’únic que tenia autoritat moral suficient en el moviment independentista fins que es va produir la seva caiguda», amb la confessió dels comptes a Andorra, va explicar a Crónica Global (29-11-2019). A la mateixa entrevista, Melero veia així els dies convulsos d’octubre de 2017: «Veig que ningú no va ser capaç d’arribar a un acord, que el discurs públic era absolutament crispat, que tothom mantenia posicions inamovibles i maximalistes. Es va gestionar tot amb una extraordinària poca traça.» Molts dels participants «de bona fe no van creure mai que la cosa pogués arribar a aquests extrems», però, com explica en el llibre, el procés va ser una fugida endavant. «Sembleu l’exèrcit de Stalin, en què era més perillós retrocedir, perquè t’afusellaven els teus, que avançar cap als alemanys», li va dir Melero a Lluís Corominas.

«Judici just, sentència injusta»

Melero creu que «no és aberrant» el punt de vista dels jutges, que «consideren que es van fer servir les institucions de l’Estat posades en mans de la comunitat autònoma amb una finalitat contrària a l’Estat» i afirma que el judici per l’1-O era «sobre si va haver-hi violència idònia bé per a segregar una part del territori nacional, bé per impedir l’actuació dels poders de l’Estat» (Vilaweb, 6-3-2019). «Va ser un judici normal. Un judici en què no es va produir cap vulneració de drets […] Un judici correcte. He de remetre’m al que ha dit Amnistia Internacional. De fet, l’informe coincideix amb el que jo havia dit abans: judici just, sentència injusta. Desproporcionada», va declarar a El Confidencial (27-11-2019). «El pronunciament que fa sobre la sedició és terriblement discutible. Amplia els límits del delicte de sedició i aquí sí que entra en conflicte amb els drets de reunió i manifestació», va afegir.

Al seu informe final en el judici, Melero va assegurar que en cap cas la Generalitat va declarar la independència, que no tenia el «poder» necessari per imposar-la, que va «acatar immediatament» l’article 155 de la Constitució i que no hi va haver violència. Pel que fa al futur, opina que «governi qui governi, s’haurà d’entendre amb els nacionalistes catalans, perquè són molts […]. El problema català és molt gran i inabastable en aquest moment i l’únic que es pot fer és subdividir-lo en petits problemes i anar donant-hi solució», va proposar a Crónica Global (29-11- 2019).

Pròxim al PSC de Salvador Illa, Melero demana que «si Espanya no fa un esforç perquè el seu projecte col·lectiu sigui atractiu i generi empatia, al final la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República». A continuació, però, va afegir: «Molts dels meus amics són independentistes convençuts i jo no ho soc pas, i durant molt de temps hem mantingut aquesta amistat sense cap mena de fricció. I de manera totalment satisfactòria. Hem de tornar a aconseguir això» (Vilaweb, 6-3-2019).