Si aquestes ratlles fossin l’entrada biogràfica d’un diccionari potser hi diria: «Xavier Muñoz Pujol (1927-2022), empresari, polític i escriptor». Xavier Muñoz va ser sobretot un empresari del tèxtil, i a aquesta activitat va dedicar la major part de la seva vida i els seus neguits, dels quals va deixar testimoni en el llibre L’economia com a experiència diària a Catalunya (Edicions 62, 1984). Va ser també polític, més organitzador que ideòleg, d’una política dirigida a l’acció. Però la seva vocació, potser la més genuïna, va ser la d’escriptor que ens ha deixat un grapat de llibres de gran valor testimonial.
Era un home alt i corpulent que vestia sempre impecablement, una mica a l’anglesa. Tenia una molt bona planta. La gestualitat expressiva i una rialla franca i encomanadissa rere el mostatxo li conferien l’atractiu captivador de la simpatia. Era la imatge encarnada d’un burgès optimista i, tanmateix, profundament reflexiu i pràctic, d’una gran eficàcia organitzativa. Irònic i escèptic però de fermes conviccions, compromès amb el seu país des de molt jove, ha estat un catalanista de pedra picada, fent el viatge, com ell ha deixat dit, «de dreta a esquerra» quan, a partir d’un moment, va decidir prendre partit per la causa dels febles.
Condemnat a socialitzar-se en el clima sòrdid de la postguerra, ho feu en l’únic àmbit que li estava permès, el món de l’associacionisme catòlic, la congregació mariana dels jesuïtes seria el seu primer replà. D’ací que l’any 1955 participés en la fundació de CC (Crist Catalunya, o catòlics catalans). Aquest grup va constituir-se, arran d’una crida de l’abat Escarré, amb l’objectiu de conscienciar les joves generacions de la situació política, nacional i religiosa del país.
Inicialment, hi tingué una gran influència Raimon Galí, que acabava de tornar de Mèxic. Ell va ser l’autor del document programàtic i les normes de funcionament que s’adoptaren en constituir-se formalment el moviment. Fortament influït per Charles Péguy tenia una visió arcaica i en cert sentit mística de la nació, que va impregnar el primer CC. Tanmateix, els organitzadors de CC foren Jordi Pujol, que s’encarregà d’estendre el moviment a les comarques, i Xavier Muñoz, primer com a responsable dels cercles d’influència social –on es tractaven les qüestions polítiques i socials– i a partir de 1956 com a president del cercle de govern fins a 1963.
Ha estat un catalanista de pedra picada, fent el viatge, com ell ha deixat dit, «de dreta a esquerra».
Inicialment, CC fou un espai de reflexió, formació i sensibilització que no tenia un propòsit d’activisme de confrontació amb el règim. I va restar, com a organització, al marge de l’onada de protestes dels darrers anys cinquanta, tot i que alguns dels seus membres, com Jordi Pujol, sí que hi van participar des d’altres plataformes. Tanmateix, d’aquest context el grup en va resultar fortament influït i es va produir una important evolució dins de l’organització. El mateix Muñoz n’ha deixat testimoni en el llibre De dreta a esquerra. Memòries polítiques (Edicions 62, 1990).
Nova orientació de CC
La influència de Galí va anar minvant i el misticisme patriòtic va ser progressivament substituït pel debat sobre les qüestions socials. En aquesta evolució hi tingué un paper decisiu Antoni Pérez que escriuria la ponència que el 1962 reconfiguraria l’ideari de CC, en endavant Comunitat Catalana. Antoni Pérez era un treballador del tèxtil autodidacte, de jove havia militat a l’anarcosindicalisme i més endavant s’havia convertit al cristianisme connectant amb la gent de CC. La nova orientació conferia al moviment un caràcter ja plenament polític –és a dir, amb voluntat d’intervenció en la confrontació amb el règim–, aconfessional i socialitzant. Es prestava atenció a la immigració i a les condicions de vida dels treballadors i s’adoptava una concepció de Catalunya com a comunitat-poble.
El projecte estava pràcticament tancat quan Muñoz se’n va fer càrrec per actuar com a empresari, ocupant-se de la viabilitat de la revista ‘Promos’.
Quan Jordi Pujol va sortir de la presó, on havia estat dos anys i mig pels fets del Palau, va manifestar desacords de fons amb la nova orientació, tant per la qüestió religiosa, com per la nacional i la social, i abandonà CC. La ponència presentada pel Consell de Govern, no obstant això, es va imposar en l’assemblea per vuitanta vots contra quatre.
Una generació de joves d’origen benestant, a partir del rebuig ètic a la dictadura –sovint lligat a la sinceritat de les seves creences religioses–, havia fet un procés de politització que la va portar a obrir-se a les preocupacions socials, a qüestionar-se la relació política amb la seva classe i, de vegades també, les seves creences més íntimes. En aquest trànsit Muñoz va viure, a més, una forta transformació de la seva visió del món, de les relacions socials i de la idea de nació, adoptant per sempre un catalanisme d’arrel cívica i social. En conjunt, va ser un moviment generacional, l’esperit del qual també va afectar grups catòlics, socialistes o fins i tot l’evolució dels comunistes catalans i que va posar les bases de l’hegemonia progressista de les dècades següents a Catalunya.
‘Promos’, la revista de la nova esquerra
Els anys seixanta, la cultura a Catalunya es va sincronitzar amb el context europeu en un moment de puixança de les posicions esquerranes. En aquest trànsit, la revista Promos hi jugaria un paper important. Quan Muñoz, a causa de les dificultats empresarials, va deixar la direcció de CC i va ser substituït per Carles Monner, encara es va ocupar durant un temps de reflotar la revista Promos. Apareguda legalment l’any 1957, era una revista dirigida a quadres d’empresa i de caràcter bàsicament econòmic que s’editava d’acord amb Seix Barral, ja que Víctor Seix era membre de CC, però més que un òrgan polític era una tapadora que els permetia disposar d’una mínima estructura legal (un local, una adreça, una secretaria). Les dificultats econòmiques van anar pesant sobre el projecte, va perdre regularitat i estava pràcticament tancat quan Muñoz se’n va fer càrrec per actuar com a empresari, ocupant-se de la viabilitat de la revista.
PUBLICITAT
‘Promos’ va ser la primera plataforma legal que es publicava des de posicions obertament esquerranes sota la dictadura.
Amb la col·laboració de Joaquim de Nadal, va redefinir el projecte editorial i van reorientar el contingut, obrint la revista a la nova generació de professionals i estudiants polititzats de les diferents sensibilitats de l’esquerra, amb l’objectiu de fer una revista de caràcter polític. Es van dotar d’una secretaria de redacció que ocuparien successivament Jaume Lorés, José Ignacio Urenda –ambdós per poc temps– i José Antonio García Durán, militant del Front Obrer de Catalunya (FOC), que hi va donar l’impuls definitiu.
La nòmina de col·laboradors sumava algunes signatures ja consolidades com Ernest Lluch i Jacint Ros Hombravella, amb una cohort de joves talents com Joan Martínez Alier, Antoni Jutglar, Isidre Molas, Pasqual Maragall, Manel Nadal, Antoni Montserrat, Armand Sáez, Antoni Pérez, Jordi Planesdemunt, Pere Puig, Narcís Serra, Miquel Roca Junyent, per citar-ne alguns d’una llista ben representativa del nou antifranquisme.
Temàticament, hi destacava l’obertura a l’exterior: Mendès France i la renovació del socialisme francès, la reorientació del sindicat catòlic francès CFDT, André Gorz i Ernest Mandel i la renovada crítica al neocapitalisme, el model autogestionari iugoslau, els processos de descolonització del tercer món amb l’aparició de les noves realitats revolucionàries que els acompanyaven, la crítica a l’economia clàssica i al «desarrollismo», i també el diàleg entre marxistes i cristians.
En definitiva, Promos va ser la primera plataforma legal que publicava a Barcelona des de posicions obertament esquerranes sota la dictadura, on hi col·laboraven la gent de CC (més endavant Força Socialista Federal), el FOC, el Moviment Socialista i el PSUC, i va fer una funció decisiva en els processos de politització dels joves del tardofranquisme. L’any 1966, Promos va tancar per ordre governativa en aplicació de la Llei Fraga, després que Joan Anton Benach –que actuava com a director formal cedint el seu carnet de periodista– fos processat. I encara tindria continuïtat en l’editorial EDIMA que impulsà Eduard Castellet amb una mateixa línia d’esquerra plural i heterodoxa.
Regidor i escriptor
L’activitat empresarial, fent front a la severa crisi del tèxtil català, va apartar Muñoz durant un llarg període de l’activitat pública. No obstant això, ja als anys vuitanta, la publicació dels seus dos primers llibres i la col·laboració regular a El Periódico va suposar la seva reaparició. L’any 1991, Pasqual Maragall, preocupat per donar obertura al seu projecte, el va incorporar a la candidatura a l’Ajuntament de Barcelona com a independent. Seria regidor de Cooperació Empresarial en dos períodes entre 1993 i 1999. A partir d’aquell moment, havent desenvolupat una forta proximitat política i personal amb l’exalcalde, s’abocaria a col·laborar en la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, fonamentalment creant grups de suport empresarial al candidat. Simultàniament, continuaria escrivint llibres de gènere ben diferent: memòries, novel·la, biografia, que aquí no podem referir.
El seu darrer llibre, Després de Waterloo. Crítica al procés independentista des del catalanisme (Edicions Bernat, 2020), ultra la ironia del títol, és un relat del procés independentista des de la seva perspectiva, amb un epíleg on defensa una solució federal, a l’estil Maragall, per a resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, amb l’argument que pot ser un camí tan difícil com la independència, però pot ser acceptat per una gran majoria dels catalans i amb l’avantatge «que mentre vas avançant per camins encertats, el temps esmerçat resulta per si mateix positiu». No costa gaire veure en aquests arguments els d’un catalanista forjat en els anys seixanta, afaiçonat a les dificultats, conscient que el país sempre s’està fent i cal fer-lo entre tots, i amb poca propensió a la fantasia.
Aquest hivern Xavier Muñoz ens ha deixat, després de 94 anys viscuts amb plenitud. Perquè el Muñoz empresari, polític i escriptor, va ser un home d’una energia inesgotable. Un home que va estimar la vida. Un luxe gratuït per a tots els seus amics, un eficaç constructor d’instruments al servei de Catalunya, i una peça imprescindible de la història de l’oposició al franquisme.
