Sempre s’és estúpid respecte d’algú.
Joan Fuster

Vaig conèixer Xavier Rubert de Ventós a Nova York el 1978. Començava els estudis doctorals a la New York University. Ensenyava castellà en parella amb l’Esther Frankel, una estudiant de Curaçao, brillant, bella, seductora, i bona amiga. Un dia l’Esther em va dir, «Oh, Mary Ann, I’ve met the most sensitive man in the world. He’s from Barcelona, his name is Javier, and he looks like a bird. You have to meet him, you who love everything Catalan.»

Uns dies més tard, jo estudiava llatí a l’oficina que compartia amb l’Esther. Un home va treure el cap i va preguntar per ella. Li vaig dir que no hi era, i si volia deixar un missatge. Va dir que no, però va entrar, curiós (amb la voracitat d’experiències a què al·ludeix tan sovint), a seguir la conversa. Tot en anglès fins aquí, és clar. En un moment donat fa un gest inquisitiu amb el cap, i penso, «Ah! És l’ocell!» Quan es posa a regirar les butxaques, buscant tabac (eren altres temps), m’hi vaig aventurar en català: «Vols un negre?» (Jo fumava Rex). Xavier va reaccionar astorat, i vam continuar conversant en català, per ja no canviar més.

El peripatètic

Què hi feia, a Nova York, el Xavier? Era membre fundador del New York Institute for the Humanities, una institució dedicada a nodrir el discurs intel·lectual i intercultural a Nova York, que Richard Sennett havia entaforat entre les amplíssimes mànigues de la New York University (la universitat privada més gran dels Estats Units). L’Institute comptava amb membres com Susan Sontag, Joseph Brodsky, Tony Judt i altres. Pels dinars de divendres desfilaven figures com Italo Calvino, Roland Barthes, Czeslaw Milosz, Michel Foucault, Jorge Luis Borges, et al. El Xavier era on tocava, a l’Olimp de la intelligentsia nord-americana i europea d’aquell moment. Encara no havia fet quaranta anys i estava en la perfecta plenitud de la vida. Era guapo, elegant, ocorrent, un pèl esnob, obert a tot, ensumant-ho tot…

Confesso que no coneixia l’obra del Xavier. Els estudis literaris no m’hi havien dut. Ell acabava de publicar De la modernidad i, concomitantment, L’ofici de Setmana Santa, el meu llibre preferit d’ell, i tal com ell el descriu, el text «confidencial» que li va «brotar» mentre escrivia el primer, el seriós. El text que va fer en català, que li va permetre observar i observar-se mentre feia l’altre en castellà.

Potser era una sort no saber qui era. He posat com a epígraf un aforisme de Joan Fuster, «Sempre s’és estúpid respecte d’algú.» Jo vaig tenir la gran sort de no saber, al principi, quant d’estúpida era respecte del Xavier, i així la conversa va fluir sense entrebancs. Quan me’n vaig adonar, ja era tard per canviar de to.

Fèiem llargues passejades pel sud de Nova York, fins al Lower East Side, o Chinatown. Un dia, amb el Manhattan Bridge a la vista, em va parlar d’Eugeni d’Ors, de la seva frustració que un amic editor –no crec que fos l’Herralde, al meu record era en Valverde– no s’avingués a publicar l’obra completa. D’aquesta conversa, i d’aquesta llavor, va brotar la meva tesi doctoral sobre Eugeni d’Ors, i d’aquí es desplega una altra història.

PUBLICITAT

Dues baules de separació

Una obra de teatre de John Guare que es va estrenar a Nova York l’any 1990 va tornar a posar de moda la teoria de sis graus o sis baules de separació entre dues persones qualssevol arreu del món. El concepte neix en un conte de 1929 de Frigyes Karinthy i és posat a prova en sengles laboratoris fins avui en dia, que s’estudia amb algoritmes. S’ha comprovat que la intuïció del contista hongarès era certa: en realitat un paquet, un e-mail, o una encaixada de mans pot fer la volta al món en més o menys sis passes.

En alguns llocs, però, les baules són dues, o una. És el cas de Catalunya i, encara més, el cas del Xavier Rubert. La tesi que havia nascut a l’ombra del pont de Manhattan em va portar l’any 80 a Barcelona a fer la recerca sobre Eugeni d’Ors. Vivia al Raval, a tocar de la Biblioteca de Catalunya. Un dia a migdia va sonar el telèfon. Era el Xavier que deia: «Estic dinant amb un jove poeta i editor que s’ha interessat per la teva tesi sobre Eugeni d’Ors.» El jove poeta era Jaume Vallcorba i d’aquesta punta de cabdell van sortir d’altres amistats i coneixences, com el Quim Monzó, i encara moltes més. Dues baules.

Mary Ann Newman i Xavier Rubert de Ventós a Nova York el 2016.

Noucentistes, sense voler

Feia la tesi sota l’empara del Fulbright Program, establert el 1946 per enfortir la diplomàcia cultural i les relacions interculturals entre els Estats Units i el món. Cap al novembre l’agregat cultural de l’ambaixada americana va venir a Barcelona i va invitar tots els becaris Fulbright a dinar a l’Agut d’Avignon. L’endemà em va telefonar per dir que volia donar suport a l’Estat de les Autonomies, i que creia que la millor manera de fer-ho era establir programes d’intercanvi universitari. Em va preguntar si el volia ajudar amb un programa entre Catalunya i els Estats Units. I tant que volia.

En tornar a Nova York, per Nadal, vaig saber que John Brademas, que s’havia doctorat als anys 50 amb una tesi sobre l’anarcosindicalisme a Catalunya i Andalusia, havia estat un diputat ultraprogressista, i havia perdut l’escó arran de la victòria de Reagan, seria el nou president (rector) de la New York University. Un rector que coneixia Catalunya. Semblava que els astres ens acompanyaven. Li ho vaig explicar al Xavier en tornar, ens en vam felicitar, i vaig tornar a la tesi.

Heus ací que el 23 de febrer de 1981 el coronel Tejero va entrar al Congrés dels Diputats i el general Milans del Bosch va treure els tancs a València. Vaig deixar passar un temps prudent mentre el país se sacsejava. Al cap d’un mes vaig telefonar l’agregat cultural per reprendre el fil del projecte interuniversitari. Aquest cop em va dir, «Oh no, Mary Ann. No podem donar suport a l’Estat de les Autonomies. Hem de maldar per la democràcia espanyola.»

La seva generositat amb mi era infinita; l’amistat era gratuïta i transparent. Em va transformar, intel·lectualment i vitalment.

Vaig anar corrents a casa del Xavier, allà al carrer Carrasco i Formiguera. Gairebé plorant. En Xavier no s’hi va immutar; de fet semblava que ja ho portava al cap. Em va dir, «No pateixis. Parlaré amb el Pasqual.» En Pasqual Maragall, amic d’infància del Xavier, era en aquell moment primer tinent de l’alcalde Narcís Serra, però faltava poc perquè se celebrés a Barcelona el Día de las Fuerzas Armadas on en Serra es va posar els generals i les generales a la butxaca amb la seva elegància i bones maneres i un ram de roses a les habitacions.

PUBLICITAT

Felipe González el va prendre cap a Madrid a modernitzar l’exèrcit. Pasqual Maragall va ser alcalde, va adoptar la idea de l’intercanvi universitari i va sorgir la Càtedra Barcelona–Nova York, amb el beneplàcit de John Brademas, a la NYU, i Antoni Badia i Margarit, a la Universitat de Barcelona. La Càtedra va existir del 1983 al 1986 –no feia set anys de la mort de Franco!– i hi van passar els professors Martí de Riquer, Pep Subirós, Eugenio Trias, Lluís Izquierdo, Miquel Izard, Manuel de Solà-Morales, Maria Rubert de Ventós i Mary Nash, i els conferenciants Miquel Roca, Eugènia Balcells, David Rosenthal, Barbara Held, Mercedes Vilanova i més. Tot per dues baules més del Xavier.

No sentir-se estúpid

Molts dels amics del Xavier que han escrit homenatges aquests dies el coneixien bé com a col·legues de la facultat o de l’Institut d’Humanitats que ell va crear (en part sobre el model del de Nova York), bé com a estudiants. Jo no vaig tenir aquesta sort. Però quan li vaig veure fer conferències a Nova York em vaig adonar de la seva gran delicadesa i do per al diàleg –i, per tant, per a l’amistat.

En realitat, una immensa part de la humanitat seria estúpida respecte del Xavier, però ell, l’erudició, la portava generosament i folgada. Amb ser vanitós –ho diu ell mateix a Ofici de Setmana Santa– no tenia la necessitat d’imposar-se. A les classes a Nova York, vaig comprovar que el seu saber estar, i saber trobar la distància justa en cada moment, permetia que la classe o conferència fos un veritable diàleg. Molts professors que venien a fer classe al Program in Catalan Studies (així es deia la Càtedra a la NYU) estaven acostumats a parlar per als avesats, estudiants i coetanis que compartien els seus referents culturals. Coneixien en profunditat la seva matèria, però només la sabien transmetre a aquell que compartia el mateix substrat o llegat.

Encara no havia fet quaranta anys i estava en la perfecta plenitud de la vida. Era guapo, elegant, ocorrent, un pèl esnob, obert a tot, ensumant-ho tot…

El Xavier sabia què no sabíem. Per tant, transmetia el coneixement donant exemples i casos més americans o més universals, perquè l’oient pogués absorbir la matèria pròpia, fos de filosofia, d’estètica, o de Catalunya. Escurçava la distància posant-hi senyals perquè la gent no es perdés pel camí.

Aquest do per al diàleg, aquest saber-se situar, era a la base de la nostra amistat. Al llarg dels anys, el Xavier va viure a casa meva, i el seu fill Gino també, i jo vaig viure moltes temporades a totes les cases d’ell: a Sarrià, a Can Caralleu, i, finalment, de retorn a Diagonal 469. La seva generositat amb mi era infinita; l’amistat era gratuïta i transparent. Em va transformar, intel·lectualment i vitalment. Xavier tenia el do de constituir teixits (penso en l’arreu del pescador) i enllaçar famílies esteses. Ho constaten també Lali Bosch, Jordi Cat, Eduard Vallory, altres grans amics que tinc gràcies al fet que el Xavier ens acollís sota la seva empara.

No sabré mai què li vaig aportar jo. Si ho hagués d’aventurar, diria que era l’amor per la llengua, la catalana, segur, però també l’anglesa i l’espanyola. I tot el que aquest afany implica d’amor també per la cultura, per les cultures, per Catalunya en minúscula (no minorada, simplement el país abans que el concepte).

He llegit, per fer aquest article, Si no corro, caic, i he rellegit Ofici de Setmana Santa i El cortesà i el seu fantasma. Quin plaer viure uns dies dins el cap del Xavier, i quina frustració no poder-lo telefonar per comentar algun detall. Els he llegit amb cura, però m’ha semblat que la glossa dels textos segurament la deu estar fent algú altre; m’he estimat més fer la glossa de l’amic. Com el trobo a faltar.

PUBLICITAT