El creixement econòmic imparable de la Xina té un poder enlluernador que massa vegades deixa al marge la naturalesa política del règim xinès, un sistema totalitari de partit únic, extremament centralitzat i que, en la pràctica, ha incorporat al llegat comunista molts dels trets d’una tradició imperial mil·lenària. No passa res a la Xina que escapi al control i, si cal, a la intervenció de l’Estat mitjançant una de les dues institucions essencials: el Partit Comunista Xinès (PCX), fundat fa un segle, i l’Exèrcit.
Sense forçar gaire la mà, és relativament fàcil equiparar la direcció del partit a una dinastia d’origen revolucionari, la cinquena generació de la qual, la del president Xi Jinping, ocupa el poder, i també s’acosta bastant a la realitat veure a l’aparell burocràtic de l’Estat la foto fixa dels mandarins omnipotents, d’inspiració confuciana, encara que la doble referència teòrica vigent sigui el model leninista de partit més la iconografia heretada de Mao Zedong.
Tot això s’oblida sovint o se li treu importància, però no s’ha de separar mai l’èxit econòmic xinès de l’ADN de l’Estat i del conflicte essencial que planteja en termes d’impugnació de l’hegemonia dels Estats Units i de desafiament genèric de l’statu quo a l’aldea global. Fins i tot si les ambicions estratègiques es redueixen a Àsia –«la darrera aspiració és desplaçar els Estats Units com a gran potència asiàtica en una rememoració de la seva pròpia doctrina Monroe» (Josep Piqué)–, preval la idea desenvolupada per autors com el diplomàtic espanyol Fidel Sendagorta, que veu en el comportament de la Xina el propi d’un nou actor polític que «s’ha convertit en una potència revisionista». I al seu llibre Estrategias de poder afegeix: «Els senyals polítics que transmet el lideratge xinès van tots en contra de la convergència de sistemes, sigui amb el creixent control del PCX sobre tots els àmbits de la societat o amb la supressió del límit de mandats per al president».
És a dir, la Xina és molt més que la gran fàbrica del món o una potència emergent tal com la va descriure Ted C. Fishman l’any 2006 a China S.A. És una superpotència amb interessos específics i una estratègia planificada on coincideixen ingredients semblants als de la guerra freda i altres de genuïnament nous, en especial pel que fa al desafiament tecnològic: desenvolupament del 5G, intel·ligència artificial, sistemes de control i identificació dels ciutadans, etcètera. Vet aquí el seu caràcter revisionista o de replantejament de les relacions en el si de la comunitat internacional després d’haver fet compatible el llegat comunista amb el capitalisme d’última generació.
El desafiament xinès es pot analitzar així a partir de quatre vessants: estratègic, socioeconòmic, expansiu i militar. El vessant estratègic és el que inspira el programa general del partit i estableix els terminis per superar els Estats Units com a primer actor econòmic cap al 2030. El vessant socioeconòmic posa el focus en la consolidació d’un model de creixement que inclou la implicació de l’Estat en un desenvolupament intensiu de les tecnologies d’avantguarda –val la pena recordar entre molts altres casos el de Huawei i la posada en òrbita dels primers elements d’una estació espacial– i el manteniment d’unes condicions laborals en la producció de béns de consum que no és exagerat qualificar de dumping social comparades amb les de les economies occidentals.
Intervenir al Vietnam
El vessant expansiu se centra en el teatre d’operacions d’Àsia i el Pacífic amb objectius concrets com ara controlar els recursos al fons del mar de la Xina Meridional, intervenir decisivament en una economia en ràpid creixement com la del Vietnam, neutralitzar la relativa autonomia de Hong Kong i mantenir sota tutela el règim de Corea del Nord, un element de pressió permanent sobre el Govern del Sud i, indirectament, sobre els Estats Units i el Japó. Finalment, el vessant militar s’orienta a modernitzar un Exèrcit gegantí i disposar d’una capacitat de resposta en armament convencional i nuclear que ara encara és molt inferior a la dels Estats Units, la qual cosa inclou accelerar els programes de colonització de l’espai pròxim: la Lluna i Mart.
En la pràctica, tots quatre fronts estan íntimament relacionats i responen a una mateixa lògica adaptada a entorns específics. De la mateixa manera que els programes Made in China 2025 i Nova Ruta de la Seda apunten cap a un mateix objectiu des de punts de partida diferents: el primer és de concreció immediata per garantir mercats a l’exportació; el segon, a llarg termini, és un programa d’infraestructures a escala planetària que han de ser autopistes per on penetrin arreu l’economia i les finances del país.
Tot plegat dins d’un pla de renaixement de la Xina que va impulsar a finals dels anys 70 el reformista Deng Xiaoping, que es va imposar a l’ortodòxia de la gerontocràcia hereva de Mao Zedong amb un programa basat en el desenvolupament de la ciència, la tecnologia i la diversificació de l’aparell productiu, seguit del programa Bohun Fanzheng, destinat a restaurar l’ordre social després del trauma de la Revolució Cultural i la conxorxa de la Banda dels Quatre, el programa Reforma i Apertura (liberalització de l’economia) i, a partir del 1986, el Programa 863, veritable gresol de l’auge científic i tècnic xinès.
PUBLICITAT
No cal dir que darrere de cadascuna d’aquestes passes s’hi troba el propòsit de disputar l’hegemonia a l’entramat polític, econòmic i militar d’Occident, encapçalat pels Estats Units. I, aleshores, és necessari formular unes quantes preguntes que, encara que incertes, donen peu a respostes inquietants: camina el món cap a una nova versió de la bipolaritat característica de la guerra freda?, quins són els punts febles del trinomi partit únic-propaganda comunista-economia capitalista?, fins a quin punt el desplaçament de l’eix geopolític de l’Atlàntic al Pacífic pot desestabilitzar el sistema de relacions internacionals?
«Els senyals polítics del lideratge xinès van tots en contra de la convergència de sistemes» opina el diplomàtic Fidel Sendagorta.
Per al professor John Mearsheimer, de la Universitat de Chicago, «l’èxit econòmic de la Xina pot desembocar en conflicte si erosiona o debilita el domini dels Estats Units», segons explica a The tragedy of great power polítics. Per al sinòleg Xulio Ríos, s’intueix a l’horitzó una amenaça global: «L’ombra d’una nova guerra freda plana sobre el sistema internacional. La política occidental cap a la Xina va pel camí de plantejar-se com un veritable dilema existencial entre democràcia i autocràcia, tocant a sometent per a una demonització sense matisos que garanteixi el suport de l’opinió pública a l’estratègia de pressió». Els fets donen la raó a ambdós analistes: el canvi de president a la Casa Blanca no ha portat cap millora en les relacions sinoestatunidenques; les sancions econòmiques segueixen en peu i persisteix la disfuncionalitat al Sud-est asiàtic.
Contra la bondat d’Occident
Al mateix temps, la gestió de la pandèmia ha facilitat l’intercanvi de retrets des dels dos costats de la divisòria. Occident no s’ha estat d’acusar el règim xinès de comunicar l’aparició del virus massa tard per poder actuar amb eficàcia, ha posat en dubte les xifres de contagi proporcionades per Pequín i ha subratllat que les mesures radicals per combatre la malaltia només es poden aplicar en absència de democràcia. Mentrestant, el diari xinès en anglès Global Times ha tirat amb bala contra la bondat del model occidental: «L’expansió de la pandèmia a les democràcies sense que se’n critiqui els líders prova la degeneració del sistema». Una declaració que no deixa de ser sorprenent des d’un país on la dissidència es persegueix sense miraments.
Quan es busquen semblances entre el renaixement xinès i les seves conseqüències i casos anteriors, es tendeix a citar el precedent japonès, l’Era Meiji (1868-1912), que va canviar de cap a peus l’estructura social i econòmica del país. I, en fer-ho, es recorda el caràcter expansiu que va tenir a partir del final de la Primera Guerra Mundial, afavorit per la debilitat d’una Xina desballestada i sense aliats. De fet, com passa sempre amb les comparacions històriques, la distància entre el reformisme imperial japonès i el postmaoista xinès és massa gran per treure’n cap conclusió. Tota potència consolidada ha covat anhels expansius des de temps immemorials, però la seva traducció avui no té per què ser de la naturalesa i característiques d’èpoques passades.
A l’Àfrica, la Xina ha aconseguit posar un peu, o tots dos, a més de trenta països amb inversions en sectors econòmics primordials.
Tanmateix, els riscos d’encadenar crisis i períodes de tensió és evident. La pregunta més important per al règim xinès ja no és la que va formular Mao Zedong en plena revolució: qui són els enemics i qui són els amics? Més aviat n’és una altra: com fer amics sense crear enemics? L’experiència xinesa a l’Àfrica dels darrers vint anys és molt aclaridora perquè sense fer soroll, sense alarmar les exmetròpolis europees, ha aconseguit posar un peu, o tots dos, a més de trenta països amb inversions en sectors econòmics primordials. Fins que, darrerament, els governs d’Alemanya i de França han alertat de què està passant al sud de la Mediterrània, tot ha anat com una seda; ara, Berlín es preocupa per haver de fer front a un competidor industrial tan poderós, i París avisa que les peces al tauler internacional cada dia encaixen una mica menys.
Influència global irrefrenable
Hi ha a la Xina un concepte confucià, el de l’harmonia, que tant val aplicat a l’estabilitat de la família com a l’equilibri social. Però és difícil desxifrar quin sentit té aquesta harmonia més enllà de la societat i de la cultura xineses. També es conserva a la Xina el costum de parlar de l’imperi, nació o regne del centre (Zhongguo) per referir-se al país, un territori que en les tradicions més antigues es considerava sempre rodejat d’enemics. I aquesta configuració dual –harmonia interna i adversaris externs–, més experiències traumàtiques com les intromissions occidentals a partir del segle XIX i la invasió japonesa al segle XX, formen part de la memòria històrica d’una comunitat que en dues generacions ha aconseguit tenir una influència global irrefrenable.
«La Xina i els Estats Units no han tornat a tenir un adversari comú [Japó], però tampoc no han desenvolupat fins avui una idea conjunta de l’ordre mundial», escriu el professor Henry Kissinger al llibre China, publicat a Espanya el 2012. La situació no ha canviat en aquest aspecte i al mateix temps ha empitjorat pel que fa al «model de coexistència de col·laboració», citat per Kissinger. Potser perquè la competència xinesa és més agressiva, potser perquè Donald Trump va posar bastons a les rodes per evitar que es concretés una entente cordiale del Pacífic que segurament hauria perjudicat les perspectives de negoci de les grans multinacionals tecnològiques i de les comunicacions dels Estats Units. Però d’aquí a poder parlar d’una nova guerra freda hi ha molt camí per recórrer; l’escalada tot just ha començat.
