El creixement econòmic imparable de la Xina té un poder enlluernador que massa vegades deixa al marge la naturalesa política del règim xinès, un sistema totalitari de partit únic, extremament centralitzat i que, en la pràctica, ha incorporat al llegat comunista molts dels trets d’una tradició imperial mil·lenària. No passa res a la Xina que escapi al control i, si cal, a la intervenció de l’Estat mitjançant una de les dues institucions essencials: el Partit Comunista Xinès (PCX), fundat fa un segle, i l’Exèrcit.

Sense forçar gaire la mà, és relativament fàcil equiparar la direcció del partit a una dinastia d’origen revolucionari, la cinquena generació de la qual, la del president Xi Jinping, ocupa el poder, i també s’acosta bastant a la realitat veure a l’aparell burocràtic de l’Estat la foto fixa dels mandarins omnipotents, d’inspiració confuciana, encara que la doble referència teòrica vigent sigui el model leninista de partit més la iconografia heretada de Mao Zedong.

Tot això s’oblida sovint o se li treu importància, però no s’ha de separar mai l’èxit econòmic xinès de l’ADN de l’Estat i del conflicte essencial que planteja en termes d’impugnació de l’hegemonia dels Estats Units i de desafiament genèric de l’statu quo a l’aldea global. Fins i tot si les ambicions estratègiques es redueixen a Àsia –«la darrera aspiració és desplaçar els Estats Units com a gran potència asiàtica en una rememoració de la seva pròpia doctrina Monroe» (Josep Piqué)–, preval la idea desenvolupada per autors com el diplomàtic espanyol Fidel Sendagorta, que veu en el comportament de la Xina el propi d’un nou actor polític que «s’ha convertit en una potència revisionista». I al seu llibre Estrategias de poder afegeix: «Els senyals polítics que transmet el lideratge xinès van tots en contra de la convergència de sistemes, sigui amb el creixent control del PCX sobre tots els àmbits de la societat o amb la supressió del límit de mandats per al president».

És a dir, la Xina és molt més que la gran fàbrica del món o una potència emergent tal com la va descriure Ted C. Fishman l’any 2006 a China S.A. És una superpotència amb interessos específics i una estratègia planificada on coincideixen ingredients semblants als de la guerra freda i altres de genuïnament nous, en especial pel que fa al desafiament tecnològic: desenvolupament del 5G, intel·ligència artificial, sistemes de control i identificació dels ciutadans, etcètera. Vet aquí el seu caràcter revisionista o de replantejament de les relacions en el si de la comunitat internacional després d’haver fet compatible el llegat comunista amb el capitalisme d’última generació.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El desafiament xinès es pot analitzar així a partir de quatre vessants: estratègic, socioeconòmic, expansiu i militar. El vessant estratègic és el que inspira el programa general del partit i estableix els terminis per superar els Estats Units com a primer actor econòmic cap al 2030. El vessant socioeconòmic posa el focus en la consolidació d’un model de creixement que inclou la implicació de l’Estat en un desenvolupament intensiu de les tecnologies d’avantguarda –val la pena recordar entre molts altres casos el de Huawei i la posada en òrbita dels primers elements d’una estació espacial– i el manteniment d’unes condicions laborals en la producció de béns de consum que no és exagerat qualificar de dumping social comparades amb les de les economies occidentals.

 

Intervenir al Vietnam

El vessant expansiu se centra en el teatre d’operacions d’Àsia i el Pacífic amb objectius concrets com ara controlar els recursos al fons del mar de la Xina Meridional, intervenir decisivament en una economia en ràpid creixement com la del Vietnam, neutralitzar la relativa autonomia de Hong Kong i mantenir sota tutela el règim de Corea del Nord, un element de pressió permanent sobre el Govern del Sud i, indirectament, sobre els Estats Units i el Japó. Finalment, el vessant militar s’orienta a modernitzar un Exèrcit gegantí i disposar d’una capacitat de resposta en armament convencional i nuclear que ara encara és molt inferior a la dels Estats Units, la qual cosa inclou accelerar els programes de colonització de l’espai pròxim: la Lluna i Mart.

En la pràctica, tots quatre fronts estan íntimament relacionats i responen a una mateixa lògica adaptada a entorns específics. De la mateixa manera que els programes Made in China 2025 i Nova Ruta de la Seda apunten cap a un mateix objectiu des de punts de partida diferents: el primer és de concreció immediata per garantir mercats a l’exportació; el segon, a llarg termini, és un programa d’infraestructures a escala planetària que han de ser autopistes per on penetrin arreu l’economia