Zbigniew Brzezinski va morir el 2017 amb 89 anys, a temps encara per veure com començava la crisi i pròpiament la guerra d’Ucraïna, fins i tot per resignar-se a la idea d’una Ucraïna sotmesa a la vigilància de Moscou, en un règim semblant al de Finlàndia durant la guerra freda, que va donar lloc al concepte de finlandització. L’origen i la cultura polonesa de qui va ser conseller de Seguretat del president Carter van gravitar durant els seus darrers anys de vida, quan va imaginar solucions per a Ucraïna ara plenament rebutjades des de Washington, Brussel·les, i naturalment, Kíiv, però les seves idees fonamentals, sobretot les desenvolupades al seu llibre més destacat (The Grand Chessboard. American Primacy and its Geostrategic Imperatives, 1997) tenen una estranya vigència, fins al punt que han esdevingut referència obligada a les principals capitals implicades a la guerra, sobretot Moscou i Kíiv.

Zbig, tal com el coneixia tothom del món diplomàtic i acadèmic, tenia qualitats d’estratega excepcional i visionari, la qual cosa el va portar a encertar en el més fonamental sobre el negre futur de la Unió Soviètica, però també, tal com ha assenyalat el seu biògraf Justin Vaïsse (Zbigniew Brzezinski. America’s Grand Strategist, 2018), a esdevenir «font d’inspiració per a tots els qui volen considerar-lo com l’arquitecte dels més obscurs dissenys dominadors de l’imperi americà». Coincideix amb Vladímir Putin en la seva consideració de l’enfonsament soviètic com la catàstrofe geopolítica més important del segle XX, valoració tan optimista i positiva per a ell com tenebrosa i negativa pel president rus. Coincideixen també en el paper d’Ucraïna com a peça central de l’imperi rus, tan ben definit per una sentència seva molt utilitzada en aquesta crisi: «Sense Ucraïna, Rússia deixa de ser un imperi eurasiàtic.»

L’aposta de Zbig, partidari decidit de l’ampliació de la UE i de l’OTAN a tots els països de l’antic bloc soviètic, comptava fins i tot amb la mateixa Rússia per tal de sortir del forat negre en el qual s’havia enfonsat com a resultat del desenllaç de la guerra freda. El que ha fallat per arribar al punt tràgic de la guerra actual és que la Rússia postsoviètica, «massa dèbil per a ser un soci en igualtat de condicions i massa forta per a ser un soci europeu més», ha vist frustrades les seves pretensions de condomini amb els Estats Units sobre Europa, una mena de dret de veto del Kremlin a les ampliacions de la UE i de l’OTAN.

Una estranya coincidència es produeix entre dos diagnòstics sobre la desaparició de la Unió Soviètica, el d’un pensador antirus i el del mateix Putin

Una lectura com la que feia Zbig del mapa europeu permet observar el nou pes geopolític i militar de Polònia, autèntica força emergent dins de la UE i de l’OTAN, el paper destacat de les repúbliques bàltiques i l’aportació cabdal de la Finlàndia tot just ingressada a l’aliança. Cal notar que són exactament aquests països els que van patir directament els efectes dels acords secrets del Pacte Ribbentrop-Molotov (1939), que van comportar el repartiment de Polònia entre Hitler i Stalin, l’annexió russa de les repúbliques bàltiques i la invasió de Finlàndia, en una primera urpada russa que es repetiria i perllongaria amb els acords amb Roosevelt de repartiment del continent sencer en dues esferes d’influència en acabar la Segona Guerra Mundial. En els fets, l’Europa que està emergint ara amb la guerra desplaça el seu centre de gravetat als països que rebutgen els pactes de Ialta i de Potsdam (1945), amb els quals es van trobar abandonats dins la zona d’influència soviètica, sense gaudir de la llibertat, la prosperitat i, fins i tot, la independència nacional com la resta del continent.

PUBLICITAT

Imperialisme eurasianista

En aquest llibre premonitori ja s’explica la ideologia de l’imperialisme eurasianista actualment vigent al Kremlin, com una «alternativa coherent al comunisme soviètic i reacció a la suposada decadència occidental» i s’avança la possibilitat d’aliances estratègiques de Rússia amb la Xina i amb l’Iran. Destaquen les seves advertències respecte a la Xina, a la qual «no se li ha d’aplicar una política de contenció ni d’apaivagament, sinó tractar-la amb respecte en qualitat de l’Estat en desenvolupament més gran del món i, com a mínim, fins ara força exitós». Zbig va patrocinar la idea ara caducada del G-2, un món dirigit com un condomini de Washington i Pequín, i sempre va menystenir Taiwan, unes idees que tenen també una renovada vigència després dels esforços europeus, de Berlín i París sobretot, per distanciar-se de la polarització entre la Xina i els Estats Units. Inspirat directament en el pensament geopolític més clàssic, i molt a prop de les idees de Kissinger, Brzezinski pensava que l’aliança occidental amb la Xina i el compromís transatlàntic amb Europa eren indispensables per evitar que el cor geopolític del continent eurasiàtic, situat entre Ucraïna i Rússia, quedés sota el control autocràtic de Moscou.

Ucraïna és la peça central en l’escaquer del poder eurasiàtic per a qui va ser conseller de Seguretat de la Casa Blanca.

Fa ja 25 anys, Brzezinski només veia per a Rússia una opció geoestratègica moderna i estable, amb un sistema polític mínimament democratitzat i un paper internacional realista i acceptat per tothom. Era precisament en direcció contrària a la de Putin, ja que exigiria l’acceptació «sense ambigüitats de l’existència individual d’Ucraïna, de les seves fronteres i de la seva pròpia identitat nacional» i la dissolució de l’actual estructura imperial russa. Aquestes idees, que contrasten amb la simpatia del gran estrateg pel règim de Pequín, són les que des del Kremlin s’interpreten com a part de la conspiració internacional per liquidar l’imperi rus i fan que se l’hagi tornat a llegir amb tant d’interès.