Des de mitjan segle XX, la literatura israeliana ha estat una de les expressions més incisives de les tensions entre història, memòria i poder a la regió. En un Estat jove, fundat sobre una herència mil·lenària, l’escriptura es converteix en un territori simbòlic on es debaten les nocions de pertinença, ocupació i la possibilitat de la pau. Els seus autors no solament narren: interroguen, qüestionen, obren fissures en els relats preestablerts. Encara que George Steiner no es pot considerar part d’aquesta tradició literària –ni va viure a Israel ni va escriure en hebreu–, la seva obra traça un arc intel·lectual que connecta amb preocupacions similars, com la resistència a la banalització del mal per mitjà de la paraula.

Des d’ell fins a David Grossman, que des d’Israel ha fet de l’experiència íntima de la pèrdua una manera d’alertar contra la ceguesa política del seu país, es pot traçar un itinerari crític, intel·lectual i literari davant d’un dels grans conflictes que han marcat els segles XX i XXI. Steiner, pensador errant, va escriure des de l’exili europeu sobre l’ombra de l’holocaust projectada en la cultura occidental. Entenia el pensament com una forma de vigília permanent: una manera d’impedir que la cultura es tornés còmplice del crim. A Lenguaje y silencio va formular la seva cèlebre sospita: després d’Auschwitz, tota paraula havia de carregar amb la memòria de l’extermini. Aquesta constatació –la impotència aparent de l’alta cultura per frenar el mal– el va perseguir tota la vida. Va proposar llavors una ètica de la lectura: exigent, gairebé religiosa, on el llenguatge havia de respondre dels seus efectes.

La seva desconfiança cap a les certituds ideològiques i cap als sistemes que s’imposen com a veritats tancades connecta amb una llarga tradició del pensament jueu europeu que privilegia la interpretació enfront del dogma, el dubte enfront del mandat. Encara que no es va vincular personalment a Israel –la política sionista del qual mirava amb escepticisme–, Steiner encarna una manera de pensar que es resisteix a convertir el trauma en escut o la memòria en justificació de noves violències. Aquesta lliçó, més filosòfica que política, va tenir ressons en part de la literatura israeliana de postguerra.

En un temps en què el discurs públic tendeix a la polarització, aquestes veus –crítiques, matisades, sovint incòmodes– recorden que escriure és també una manera d’oposar-se a la simplificació. S. Yizhar (pseudònim de Yizhar Smilansky) va obrir ja una esquerda primerenca en la legitimació de la força com a eix identitari el 1949 amb la novel·la breu Hirbet Hiza. Hi narrava l’expulsió dels habitants d’un llogaret palestí no com un triomf militar, sinó com un crim perpetrat i contemplat per soldats que, com el seu protagonista, es veuen arrossegats a un acte que fractura la seva pròpia imatge moral.

«Què no ens havien explicat sobre els refugiats? Tot, tot era pels refugiats, el seu benestar, el seu rescat… els nostres refugiats, naturalment. Aquells als quals expulsàvem era una altra història. Espera. Dos mil anys d’exili. Tota la història. Jueus assassinats. Europa. Ara érem els amos. A la gent que viuria en aquest poble, no els cridarien les parets a les orelles?», es pregunta el narrador. Aquesta representació simbòlica de la Nakba, articulada a partir d’un llogaret fictici que en representa tants d’altres, va marcar l’inici d’una tradició literària que expressa la tensió entre compassió i responsabilitat històrica, entre l’ideal fundacional i les conseqüències de la seva posada en pràctica.