L’habitatge és, des de fa massa temps, un bé escàs. Són molts els segments de la població (joves, gent gran, persones vulnerables o en situació de risc) que no poden gaudir d’un allotjament propi ni de tot el que comporta de bo per a una persona.
Però l’habitatge té moltes dimensions i pot ser tractat des de moltes perspectives: com un edifici físic, un lloc de desenvolupament de la vida privada i un espai de convivència, un bé de propietat privada, un bé rendible, un sector d’activitat econòmica, una competència legislativa i executiva, i, també, com un servei d’interès general (per exemple, la creació, conservació i millora del parc públic d’habitatges). Per això són diverses les matèries que incideixen en la configuració jurídica del dret a l’habitatge, com ho són les polítiques públiques dels diferents esglaons governamentals que intervenen en la seva gestió.
Tots els poders públics són cridats a garantir el dret a un habitatge digne i adequat a tots els espanyols i les espanyoles, segons la literalitat de l’article 47 de la Constitució de 1978. Observem que el que s’ha de garantir és una situació d’efectiva disposició d’un lloc on viure, no d’una propietat privada. En aquest sentit, el paper del legislador és clau per a concretar la funció social que l’article 33.2 de la Constitució disposa que delimita la propietat privada i, en concret, la propietat sobre els habitatges. La funció social no hauria de ser altra que la necessitat que els habitatges estiguin realment destinats a llur finalitat: ser una llar.
El mandat constitucional als poders públics és un mandat doble d’actuació proactiva per tal de fer efectiu aquest dret: per un costat, de promoure les condicions necessàries i, per l’altre, d’establir les normes pertinents, inclosa la regulació dels usos del sòl, un recurs natural igualment escàs, per tal d’impedir l’especulació.
Ara bé, el dret a l’habitatge és un dret de les persones que per se és conflictiu perquè la Constitució no el reconeix com a tal dret, sinó com un mer principi rector de l’acció pública. Aquesta mancança constitucional ha comportat un debat molt fructífer entre la comunitat jurídica que ha conclòs, tret d’alguna excepció, que el nostre ordenament sí que reconeix un autèntic dret subjectiu a l’habitatge, en línia amb els reconeixements internacionals.
Llavors, podem concloure que l’habitatge és un bé socialment i jurídicament complex.
La complexitat del repartiment de competències en matèria d’habitatge provoca nombrosos conflictes de caràcter constitucional, sobretot els darrers anys després del gran volum de legislació aprovada per les comunitats autònomes en exercici de llurs competències exclusives. Més conflictivitat hi ha afegit l’aprovació per l’Estat de la seva primera llei «pel» dret a l’habitatge l’any 2023; i la preposició «pel» (que no «del») és rellevant doncs no tindria per objecte regular el dret subjectiu a l’habitatge sinó algunes mesures adients per fer-lo efectiu. Caldrà esperar, però, els propers pronunciaments del Tribunal Constitucional sobre la llei estatal per a determinar-ne l’abast.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




