En la pràctica habitual del meu ofici d’antiquari em trobo sovint en la següent situació. Pocs dies després de la mort d’un col·leccionista, la vídua o els fills, m’avisen que volen vendre’s els quadres que durant una vida ha anat recollint el finat. Es tracta de pintura catalana del 1900, sovint de qualitat desigual, que ningú dels hereus vol conservar, és a dir, la col·lecció no és un llegat, una il·lusió que cal preservar i continuar sinó un problema que cal resoldre com més aviat millor. La majoria de les vegades posen excuses per justificar el perquè d’aquest desdeny, sovint relatives a la manca d’espai de les cases actuals, però la veritat és que tot allò no ho volen simplement perquè no ho estimen, ni valoren, perquè no ho senten com a seu.

Una col·lecció és una autobiografia feta d’objectes, individual i intransferible, i mort el col·leccionista, morta la col·lecció. El fet de col·leccionar ve motivat per diversos factors. El principal, és la projecció del jo, una representació simbòlica del que tens i, per tant, del que vals. També és una manera de comprar temps, una mena de conquesta de la immortalitat perquè saps que les obres et sobreviuran. És a dir, col·leccionar, per dir-ho ras i curt, és una patologia marcada a foc per l’ego i la por a la mort. Molts col·leccionistes, quan arriben al final dels seus trajectes, es pregunten què en fan de les seves col·leccions. I llavors, sempre ronda la idea temptadora de fer un museu o una fundació, un mausoleu al jo, que comencen amb molta empenta, però que passat el temps i veient la dificultat de mantenir projectes costosos que els hereus no volen perpetuar s’acaben dissolent i les obres van directes als escorxadors de les subhastes.

 

La pintura catalana del 1900

Molt sovint parlem de la pintura catalana des d’un doble vessant. Per una banda, com a fenomen cultural i, per l’altra, per la seva situació en el mercat de l’art. Què entenem per pintura catalana? Des d’una perspectiva estrictament cultural, ens referim així al període que va de 1881 al 1906, és a dir, des dels inicis de la revista L’Avenç fins al tancament de Joventut, anys que estan marcats pel Modernisme i Els Quatre Gats, el seu cenacle. En clau barcelonina, abastaria l’arc cronològic que va del 1888 al 1929, anys de les seves exposicions universals. Una generació d’artistes va abandonar els temes imposats per la tradició i l’Acadèmia per pintar allò que volien. Neix amb ells el pintor modern, que escull el tema que vol pintar i ho brinda a una nova clientela burgesa; pintors que estudien a les acadèmies barcelonines i marxen a París per viure una vida bohèmia i conèixer el que hi passava.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.