Qui ens havia de dir que, després de segles aprenent a dominar la natura, intentant allunyar-nos de tot parentiu amb les bèsties de la jungla i domesticant les criatures amb prou intel·ligència per deixar-se fascinar per l’humà, estiguem assistint al desig de veure’ns reflectits en el comportament dels animals.
Si a finals del segle XIX vèiem els goril·les, micos i ximpanzés com a bèsties que no tenien res a veure amb l’espècie humana, ara, impulsats per la teoria i veritat de l’evolució de les espècies de Darwin, els observem com a semblants, com a éssers amb els quals comunicar-nos i posar-nos a la seva pell. En cada pas fet en la direcció dels homes per constituir-se en cíborgs, n’hi ha un altre per tornar a la natura i, en especial, per relacionar-se amb els micos o simis.
Hem passat de representar els simis primitius a la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, basada en la novel·la del mateix nom d’Artur C. Clarke, interpretats per actors disfressats i maquillats, mostrant la seva intel·ligència i les seves potencialitats en entrar en contacte amb un monòlit, a contemplar Robbie Williams encarnat en ximpanzé generat per computador CGI per a narrar la seva vida. En el film de Kubrick els simis primitius ens acosten a la paradoxa d’una evolució provocada per un centelleig diví; a la pel·lícula Better Man de Robbie Williams, el ximpanzé/Williams és la disfressa/màscara que utilitza el músic per explicar les seves pors i la seva relació amb el món.
Tota la nostra cultura popular i culta està dominada per la presència de micos, orangutans, ximpanzés i goril·les que actuen com a miralls de la nostra societat. El pintor flamenc David Teniers el Jove tenia una tendència a satiritzar el gènere humà ridiculitzant-lo, representant els simis en situacions quotidianes humanes el segle XVII. El mateix segle que va il·luminar l’excèntric i brillant escriptor i polemista John Wilmot, segon comte de Rochester, que el pintor Jacob Huysmans va immortalitzar posant-li una corona de llorer a un mico mentre sosté un tros de paper. Lord Rochester, que va utilitzar el mico per traçar els hàbits i les desviacions humanes, va observar: «gairebé tots els assumptes humans són tractats al mateix ritme esbojarrat, la qual cosa (ara que m’he tornat supersticiós) em fa pensar que és un error riure’s del mico que tenim aquí, quan comparo la seva condició amb la humanitat».


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




