Davant de l’austera solidesa del romànic i el gòtic català amb la qual s’ha creat un imaginari medieval mític, ben adobat per la Renaixença que el fa bressol nacional, el barroc, amb les seves corbes, filigranes, ornamentacions, sinuositats i excessos, no ha tingut gaire bona premsa. És cert que es va produir a Catalunya en un moment que va de començaments del XVII a finals del XVIII, considerat de decadència, però també és cert que el camp va viure una bonança econòmica amb el conreu de la vinya mentre la revolució industrial començava tímidament a obrir-se camí com ho explicava Maria Garganté a Paisatge barroc (Farell Editors).

De barroc n’hi ha hagut per tot Catalunya, però de manera més extensa i intensa a la zona entre Cervera, Solsona i Manresa. Masies i, sobretot, esglésies han estat l’escenari d’aquell art en aquelles contrades. Tanmateix, i això ho diu el solsoní Raül Garrigasait en un llibre molt personal, País barroc (L’Avenç), «el nostre barroc –fusta pobra que vol semblar rica a còpia de sants, volutes i dauradures– fa de molt bon cremar». I així ha estat històricament i molt en particular durant la Guerra Civil amb la torxa encesa de l’anticlericalisme més violent.

A vegades la natura també fa de bon, o mal, cremar i el juliol de 1998, un gran incendi forestal va devastar prop de trenta mil hectàrees de bosc i conreu al Solsonès, el Bages, l’Anoia i la Segarra. «Vint anys després d’aquell desastre, el 2018, van brotar-hi unes espurnes amb dimensió barroca», segons explica la presentació del festival Espurnes Barroques que enguany celebra la seva vuitena edició començada el 9 de maig i que acabarà el 8 de juny, amb concerts i recitals repartits per una vintena de municipis de la Catalunya Central que han preservat un important i singular llegat barroc. Allà s’hi aplega la música, amb un alt nivell de qualitat, el patrimoni i la gastronomia local. Aquesta edició té com a imatge la soprano Raquel Andueza, una de les millors intèrprets de la música antiga espanyola.