Maksim Gorki, que com a expert censor estalinista tenia la perspicàcia instintiva del bon lector policial, va respondre així la petició d’auxili feta el 1929 per Andrei Platónov (Vorónej, 1899 – Moscou, 1951) quan va assabentar-se que l’editorial on havia enviat una novel·la seva, Txevengur, a pesar d’haver volgut oferir «un intent honest de representar els primers passos de la societat comunista», no pensava publicar-l’hi per considerar-la contrarevolucionària: «No ho aconseguiràs mai perquè hi ha alguna cosa anàrquica en tot el que escrius, alguna cosa que és evidentment central en el teu caràcter: retrates la realitat sota una llum de farsa inacceptable. Tot i l’estima que sents pels personatges, als ulls del lector apareixen satiritzats: no com a revolucionaris, sinó com a delirants, crèduls, babaus, posseïts».
I sí, a Gorki no li faltava raó, amb la sola diferència que el vist per ell com un obstacle insalvable és un més dels moltíssims estímuls de l’obra d’Andrei Platónov, creient convençut de la grandesa del socialisme soviètic i, a la vegada, complidor al peu de la lletra d’una llei no escrita de la literatura russa, i que consisteix a contradir-se, refusar-se i destruir-se, com si a ningú no li cabés al cap que la tesi i l’antítesi se superen en la síntesi i tothom preferís agreujar i intensificar tant la primera fins al punt de negar-se a si mateixa amb la força patètica de la ironia tràgica.
Mirem, per exemple, Piotr Txaadàiev, pare de l’occidentalisme i del seu contrari, l’eslavofilisme, que a l’Apologia d’un boig inverteix el significat de la primera de les seves Cartes filosòfiques, de manera que la insignificança del passat i el present de Rússia es presenta com a promesa de la seva futura grandesa; o mirem Gógol, en l’intent d’extirpar el seu inextingible do artístic i la seva afició al riure grotesc condemnant a les flames la segona part d’Ànimes mortes; o mirem de quina manera tan sofisticada Dostoievski ridiculitza les idees pròpies fent que els personatges seus se’n befin emfàticament; o mirem la renúncia de Tolstoi a la delicadesa refinada del seu art a favor de la simplicitat i la veracitat camperola.
Un regne de buidor
O mirem, en fi, Andrei Platónov, d’una acèrrima fidelitat al nou ordre social de la Rússia revolucionària i que a l’antiutòpica Txevengur presenta la realitat socialista com un regne de buidor, fam i mort, però amb l’estupefacció de qui no s’acaba de creure que el resultat del triomf del materialisme a l’URSS fos l’abolició de la matèria, tal com deia Andrei Beli, l’autor de Petersburg, amb l’atordiment de l’enginyer que a la fi engega una maquinària calculadament dissenyada i perfectament construïda i observa que no funciona gens ni mica, de la mateixa manera que no ho va fer l’aspiració revolucionària als ideals més elevats –la llibertat, la productivitat, la raó harmònica–, revelant immediatament el seu costat més fosc i instaurant el sofriment i la pobresa, la victòria de l’esclavitud i l’absurd.
