La idea inicial del que segueix era escriure un petit comentari sobre la Sentència 1.000/2025, de 9 de desembre, resolució mitjançant la qual es condemna l’anterior fiscal general de l’Estat (FGE) per un delicte de revelació de secrets. Tot i que ja se n’han dit moltes coses, s’han emès multitud de comunicats i han aparegut centenars d’articles de premsa, no significa que no s’hi hagi de reflexionar més. Per això, m’ha semblat oportú referir-me a una sèrie de circumstàncies relacionades amb aquestes actuacions que han passat pràcticament desapercebudes i unes altres que, per contra, no han rebut l’atenció que mereixen.

En primer lloc, pel que fa a l’abstenció i recusació de jutges i magistrats, en l’art. 219  de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ) es disposen setze causes d’abstenció i, si escau, de recusació, que obliguen el jutge a abstenir-se i que permeten a les parts recusar-lo si no ho fa, a més de derivar en la responsabilitat disciplinària corresponent si aquestes causes s’ignoren conscientment. Es tracta d’una exigència d’imparcialitat que corrobora una de les garanties essencials del procés, i sobre la qual el Tribunal Constitucional conclou des de les seves primeres sentències que l’exigència que el jutge sigui imparcial està implícita en el dret a un procés amb totes les garanties.

Doncs bé, les causes d’abstenció esmentades, a més de les previstes en la LOPJ, es recullen també en l’art. 23 de la Llei, 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, circumstàncies que, en el cas de la universitat, impliquen que el director d’una tesi doctoral no pugui formar part de la comissió que ha de valorar la idoneïtat d’un candidat que aspira, entre d’altres, a una plaça universitària o a la concessió de determinades ajudes.

Les raons que s’esgrimeixen són evidents i no m’hi aturaré, però sí que crec oportú posar de manifest o, més ben dit, insistir en un detall al qual, com deia a l’inici, els mitjans de comunicació no han prestat l’atenció que mereix, i és que el magistrat Antonio del Moral, un dels membres del Tribunal que va formar Sala per enjudiciar els fets atribuïts a l’FGE, va ser codirector de dues tesis doctorals d’advocats que formaven part de l’acusació popular, la de Gabriel Rodríguez Ramos (advocat de González Amador) a més de la tesi doctoral d’Álvaro Bernad Sánchez (advocat de l’Associació Professional i Independent de Fiscals).

En altres paraules, el magistrat Antonio del Moral coneixia personalment els acusadors, hi mantenia una relació acadèmica sòlida i dilatada i havia contribuït a la seva formació jurídica, circumstàncies que, objectivament, susciten dubtes sobre la idoneïtat que el magistrat formés Sala quan aquests dos advocats formaven part activa del procediment. Es tracta d’una situació que, si establíssim el paral·lelisme corresponent, en l’àmbit acadèmic no s’hauria produït i que, en aquest cas, hauria donat lloc a l’exigència de responsabilitat corresponent.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït