En totes les democràcies avançades, la justícia és molt més que un poder de l’Estat, és un punt essencial de la confiança col·lectiva, de manera que el seu funcionament esdevé un indicador rellevant per a avaluar la qualitat democràtica. Quan la ciutadania percep que la justícia és lenta, imprevisible o incomprensible, no només es posa en qüestió l’eficàcia d’un servei públic; es posa en joc la credibilitat mateixa de l’Estat de Dret.
Els darrers anys hem comprovat, a través de baròmetres i enquestes, que la justícia és sovint un dels serveis menys valorat per la ciutadania. Que el sistema judicial es troba marcat per inèrcies i límits estructurals és una anàlisi compartida pel mateix poder judicial, pels operadors jurídics i per un ampli ventall polític d’aquest país. Les dades ens diuen que en quatre dels darrers deu anys no s’ha creat a Catalunya cap unitat judicial nova (el nombre total d’unitats creades va ser de 40). La demografia, la litigiositat, així com els cossos policials han incrementat el nombre, la presència i l’eficàcia, mentre que el sistema judicial s’ha mantingut estancat. La manca de recursos humans, materials i tecnològics s’ha convertit en un fre que dificulta una resposta adequada i en un temps raonable a les demandes de justícia de la ciutadania.
A aquesta realitat s’hi suma una desconnexió no menor entre les institucions judicials i una ciutadania que, cada cop més, demana claredat, comprensibilitat i proximitat. La justícia s’ha percebut sovint com un espai hermètic (amb llenguatges i procediments incomprensibles per a la majoria de la població), burocràtic, lent i distant. La ciutadania no sols exigeix justícia, sinó que vol entendre-la. Aquesta distància s’ha accentuat perquè el sistema s’ha mantingut ancorat en paradigmes del segle XIX pel que fa a l’organització.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




