En artistes de llarga trajectòria, sempre hi ha petites obres mestres sepultades pels seus grans èxits. Particularment i en el cas de Joan Manuel Serrat, el disc en castellà 1978 —ocult entre dues meravelles en català com Res no és mesquí i Tal com raja— encaixaria en aquesta categoria de tresors a redescobrir. Tot i comptar amb grans valedors, com el desaparegut Rafael Moll, en general les seves cançons no es compten mai entre les més escoltades o recordades.

D’aquí l’alegria que, en ser-li concedida la Medalla d’Or de la Generalitat al cantautor del Poble-sec el passat 22 de desembre, a la glosa a càrrec de Raimon Obiols es fes referència a una peça inclosa en aquest LP oblidat: Por las paredes (mil años hace). La cita il·lustrava el tercer dels cinc motius que, segons el polític socialista, justificava el guardó: «La tercera raó és que en Serrat és un símbol de la Catalunya gresol, la Catalunya que des de sempre es fa i es refà amb la barreja de noves i velles llavors. Ho va explicar en un poema-manifest dels anys 70 (“Lo están gritando / siempre que pueden, / lo andan pintando / por las paredes”) que descriu alhora la seva personalitat i la del nostre país, adreçant-se als de fora, i particularment als nouvinguts que encara no n’eren conscients: “Mil años hace y unas horas / que, con manos trabajadoras, / se amasa un pueblo de aluvión […] Que la ignorancia no te niegue / que no trafique el mercader / con lo que un pueblo quiere ser.”»

Ara que la immigració torna a ser element central del debat polític i del demagògic, potser pagaria la pena tenir presents quines certeses científiques hi ha i quins aprenentatges viscuts ens poden ser útils. Sobre la primera qüestió, el millor seria començar fent una ullada a la recerca del catedràtic holandès Hein de Haas (Noordwijk, 1969) i al seu Los mitos de la inmigración. 25 falsos mantras sobre el tema que más nos divide (Ariel, 2024, trad. Juanjo Estrella), on ens recorda que: «Cualquier debate real sobre migración lo será sobre la clase de sociedad en la que aspiramos a vivir».

Respecte del segon i més enllà de les apel·lacions al passat migratori o a les necessitats econòmiques i demogràfiques, resta l’evidència de com la millor forma de cohesió és la identificació d’un projecte polític i social compartit per les generacions que vindran. Sense aquest horitzó comú es faria difícil d’entendre l’impuls, després de cada successiva onada migratòria, de la Mancomunitat, la Generalitat republicana i l’actual autonomia. I ara?