La desesperança sembla haver arrelat en les societats europees. Bona part dels joves estan convençuts que, malgrat els formidables avenços en el benestar, l’accés als serveis, l’esperança de vida i l’educació que els nostres països han experimentat en l’últim mig segle, la seva existència serà més precària que la dels seus progenitors. Aquesta situació genera un descontentament que s’expressa, cada vegada més, a través del suport a formacions autoritàries i de l’extensió d’actituds polítiques xenòfobes, racistes i masclistes. Finalment, una part creixent de la població europea –el 72 % segons dades de l’Eurobaròmetre– es mostra molt preocupada per la presència propera de conflictes armats. Al meu entendre, les tres qüestions –les pors associades a la precarització de les condicions de vida, l’ascens de les actituds polítiques autoritàries i l’amenaça de la guerra– es troben estretament relacionades.
Voldria centrar-me aquí en el darrer motiu de la desesperança que avui tenalla les nostres ciutats: la realitat i l’amenaça de la guerra. La conflagració d’Ucraïna ha vingut a posar fi a un llarg període de set dècades sense conflictes armats internacionals oberts a Europa. Un període durant el qual el record de la catàstrofe de les dues guerres mundials, l’avenç de la integració europea i la consciència del caràcter irreversible d’una contesa nuclear semblaven constituir un antídot a la possibilitat de conflagracions armades al continent. Ben cert és que l’existència de nombroses guerres –com les de l’Afganistan, Txetxènia, l’Iraq, el Sudan i el Congo, per citar-ne només algunes– així com la terrible contesa civil iugoslava dels anys 90 advertien ja de la fragilitat de la pau. Avui el miratge d’una pau permanent a Europa –una mena de pau eterna kantiana– s’ha fet miques davant l’esclat de la guerra d’Ucraïna i la proximitat del conflicte de l’Orient Mitjà, amb el genocidi de Gaza, la destrucció de Síria, la invasió del Líban i la guerra de l’Iran.
En aquest context, considero que els urbanistes i els estudiosos de les ciutats tenen l’obligació –acadèmica, cívica i política– d’intentar donar resposta a dues qüestions: d’una banda, quines són les conseqüències dels conflictes armats actuals a les ciutats i, de l’altra, quina incidència poden tenir sobre aquests conflictes la política i les polítiques urbanes. Com es veurà, el meu argument principal consistirà a afirmar que les guerres revesteixen avui, en molts casos, un caràcter eminentment urbà i que és a les ciutats on es troben alguns dels principals instruments per pal·liar els efectes de les guerres presents i evitar guerres futures.
Lògica militar, política i simbòlica
La guerra, com el conjunt de la nostra societat, s’ha fet urbana. Les imatges de la destrucció de Gaza, dels bombardejos de Teheran, Beirut, Kíiv i Mariúpol confirmen de manera aclaparadora aquesta afirmació. Fa ja alguns anys, Stephen Graham va explicar les raons per les quals els conflictes bèl·lics se centren cada vegada més en les àrees urbanes: són els nodes de comunicació, els motors de l’economia i la residència de la major part de la població. Queden lluny els temps en què els exèrcits s’enfrontaven a camp obert, com en una justa o un torneig.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




