Criticar els jutges vulnera la seva independència? El jutge en actiu té llibertat d’expressió? Què significa que la Constitució prescrigui que els integrants del Poder Judicial han de ser independents i, a més, responsables? Hi ha risc a Espanya d’instrumentalització de la judicatura?
Segons la RAE instrumentalitzar és «utilitzar alguna cosa o algú com a instrument per a aconseguir un fi». Utilitzar de manera perversa o abusar traïdorament d’alguna cosa per treure’n partit de forma espúria, fins i tot quan això no entri en col·lisió amb la llei, és un comportament moralment reprovable. Però si, a més, l’objecte de la instrumentalització té com a destinataris els òrgans que integren el Poder Judicial de l’Estat, no hi pot haver dubte sobre el rebuig institucional de què ha de ser mereixedor aquest tipus de comportament, tant si procedeix d’altres poders de l’Estat o de subjectes o entitats privades, com si té l’origen en el si dels mateixos membres de la judicatura. Sigui com sigui, el fet suposa una perversió de la funció jurisdiccional. Denotaria l’existència d’una greu patologia institucional, suposaria l’erosió d’una institució essencial de l’Estat i, com a conseqüència, un dèficit flagrant en la qualitat institucional.
En els darrers anys, l’esdevenir del Poder Judicial a Espanya, expressat en resolucions jurisdiccionals d’alguns dels seus òrgans, així com l’exercici institucional del seu òrgan de govern, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), inciten a reflexionar sobre l’ús constitucionalment irregular de la reserva de jurisdicció que correspon en exclusiva a jutges i tribunals. Perquè la conseqüència del dèficit que comporta la instrumentalització és, efectivament, l’erosió institucional d’aquest Poder Judicial amb el deteriorament consegüent de la seva influència o imatge com a institució i del prestigi de l’Estat democràtic.
Resulta massa habitual sentir la reacció davant de la valoració crítica a les resolucions o manifestacions de membres del Poder Judicial, com un atac a la seva independència. A l’últim acte d’obertura de l’any judicial al Tribunal Suprem i al debat que ha suscitat arran de les afirmacions del president del Govern en què advertia del comportament polític d’una minoria de jutges, s’ha fet especial referència al principi constitucional de la independència judicial. Sens dubte és un fonament essencial de l’Estat de Dret i un atribut de l’estatut jurídic del jutge (art. 117.1 de la Constitució, CE). No obstant això, en aquest i en altres supòsits no sembla que hagi merescut una atenció similar el seu ineludible complement, que no és altre que el principi de responsabilitat judicial, també reconegut en el precepte constitucional esmentat. De fet, se’n parla molt poc, o gens. Per això, val la pena referir-se a la relació íntima que presenta el binomi integrat pels dos principis constitucionals, com a senyals d’identitat que són del jutge que es prengui seriosament la Constitució. Perquè l’un no s’entén sense l’altre.
