El director Richard Linklater ens porta a endinsar-nos en la intrahistòria de la Nouvelle Vague situant François Truffaut i Jean-Luc Godard a les butaques d’un cinema mentre contemplen una pel·lícula. Veiem els rostres de Truffaut i de Godard en la foscor de la sala il·luminats per les imatges emeses per un projector; imatges que, en arribar a la superfície blanca de la pantalla, generen una tènue, íntima i oscil·lant llum que fa resplendir les cares de tots dos directors.

D’aquesta manera s’inicia el film, que busca fixar l’esperit de la Nouvelle Vague mostrant des d’on mirava Godard en relatar el procés d’elaboració i gestació del mític film À bout de souffle, una de les obres cimeres del cinema nascuda de l’impuls del moviment de la Nouvelle Vague, desenvolupat sota l’atenta mirada de Cahiers du cinéma, publicació de la qual Godard va ser un dels principals escriptors.

En iniciar la pel·lícula situant Godard mirant una altra pel·lícula, Linklater situa la seva mirada en el cinema: el lloc on se’ns mostren històries que prèviament han estat guionitzades, produïdes, filmades, muntades i, finalment, exhibides. El cinema de Godard neix així a la mirada del crític que contempla l’obra d’un altre o, potser, hauríem de dir que viu i alhora fa la dissecció del film d’un altre director.

En mirar des d’una butaca, Godard emergeix com la imatge de l’espectador mobilitzat a actuar en el cinema i a expressar-s’hi a través. En aquest solemne instant en el qual Godard contempla la pel·lícula, l’espectador observa no només el rostre de Godard, sinó, sobretot, els ulls ocults darrere d’unes ulleres de vidres foscos.

Godard, amb les seves ulleres fosques, adquireix la imatge d’un superheroi que s’ha de cobrir els ulls per controlar els seus poders. Mira a través d’una lent de vidre fosca que tamisa la llum i amaga els seus ulls de la mirada dels altres. Els ulls deixen entrar la llum per la còrnia; la llum travessa la pupil·la, és enfocada pel cristal·lí i arriba a la retina, on es converteix en senyals elèctrics que el cervell reconstrueix finalment com a imatge.

Les ulleres de Godard actuen com a pantalla, com a límit, i es converteixen en una sala cinematogràfica en moviment. Les ulleres es converteixen en una pròtesi que, per a Godard, afligit de sensibilitat ocular, i probablement de miopia, li permetia reduir la fatiga visual. Alhora, adornaven els seus ulls amb un escut de protecció que evitava els cops després de llançar les seves visions crítiques contra altres directors.