L’any 1927 la revista Europe t’encarrega un reportatge sobre algun lloc emblemàtic de França, però en comptes de fer com els altres escriptors convidats a participar en el projecte, que es vesteixen de viatgers intrèpids o de distingits cosmopolites a la recerca del racó pintoresc o del sofisticat amagatall de l’elegància, decideixes no apartar-te del color uniforme de la rutina i, com cada dia d’ençà que et vas instal·lar al suburbi parisenc de Bécon-les-Bruyères, després d’haver-te separat l’any anterior de la teva dona, surts de la casa on viuràs durant un hivern i una primavera, al número 16 del carrer Madiraa, vagues amunt i avall, i de nou constates que els camps plens de bruc d’antany, que van donar l’apel·latiu a l’indret, estan ocupats per edificis de quatre a vuit pisos que «porten a la façana l’expressió dels homes que han fet patir altres homes i que gaudeixen d’una situació que reposa sobre la renunciació dels seus amics. Tenen una immobilitat més gran. Els veïns que treuen el cap per les finestres, el fum de les xemeneies, les cortines que volen enfora no els animen gens».

Passes pel davant del casino, fas un cop d’ull a les pistes de tenis, entreveus el cementiri per a gossos, la bulliciosa activitat de les fàbriques t’és tan indiferent com l’avorrida desolació dels descampats, i una vegada arribes a l’estació de tren tens la certesa que el nucli urbà on habites existeix únicament perquè els espais al seu entorn s’han anat omplint a la babalà, sense cap planificació urbanística. I aleshores penses que «igual que davant d’una persona que ens presenten dient que és molt divertida, i amb la qual de cop i volta et quedes sol parlant seriosament després que l’amic que te l’ha presentat se n’hagi anat, quan arribes a Bécon-les-Bruyères et trobes sumit en la sensació que diu que, a partir del moment que les coses són, deixen de ser divertides». Aleshores t’entretens rumiant els motius pels quals no cal que cap foraster visiti aquest lloc impersonal i sense gràcia i vas forjant la sensacional antiguia turística que serà Bécon-les-Bruyères (Editorial Minúscula, 2010).

Encara no pots saber, és clar, que Peter Handke la valorarà com una de les teves obres mestres i l’agafarà com a model a seguir en no pocs llibres seus. Si has triat descriure aquest lloc qualsevol i sense caràcter de la perifèria de París, tanmateix, no ha sigut per cap afany provocatiu, ni per contradir els previsibles oripells majestuosos del rumb que emprendran els teus col·legues; no hauràs sucumbit, tampoc, a la voluntat reivindicativa de l’existència proletària als ravals d’una gran ciutat, i molt menys a una mena de desaire irònic cap a la vida minúscula dels seus habitants.

De Bécon-les-Bruyères hauries pogut dir el mateix que diu d’un conegut seu Victor Bâton, l’excombatent que malviu d’una pensió de ferit de guerra a les golfes d’un edifici de mala mort a l’extraradi parisenc –Dostoievski el titllaria d’«home del subsol»–, i que protagonitza i narra els episodis amargament trivials de la teva primera i exitosa novel·la, Els meus amics (1924), publicada gràcies a la providencial intervenció de Colette: «En Billard era molt poca cosa i, malgrat això, per a mi ho era tot.»