El 17 de juliol de 2025, a penes un dia després de la presentació de la proposta de marc financer plurianual per a 2028-2034, el vicepresident executiu de la Comissió Europea, Raffaele Fitto, va comparèixer davant la comissió de Desenvolupament Regional del Parlament Europeu per defensar una reforma que, entre altres coses, fusionava en un mateix instrument agricultura i cohesió, i reforçava el paper dels plans nacionals en la gestió dels fons.
L’ambient no era ni de bon tros favorable. «Aprecio el valor de ser avui aquí, però venir avui és com anar als Estats Units després de Pearl Harbor», va disparar l’eurodiputat popular Andrei Novakov. Socialistes, liberals, verds i conservadors van coincidir en les crítiques a una proposta percebuda com a excessivament centralitzadora i lesiva per a la política de cohesió. Alguns van arribar fins i tot a parlar del seu «funeral». Fitto va respondre amb ironia: «el mort no és mort». Més enllà de l’anècdota, l’escena reflectia una inquietud creixent a Brussel·les. Per primera vegada en molts anys no solament es discutien els instruments o el pressupost de la cohesió, sinó que semblava que es qüestionava la mateixa política. Un qüestionament que s’ha acabat estenent a la mateixa arquitectura institucional que la sustenta, com ho mostra el debat actual sobre la reorganització, la fusió o l’absorció de DG Regio (Direcció General de Política Regional i Urbana).
Què passa? Els senyals s’estaven acumulant des de feia temps, però a partir de 2024 van ressonar amb més força. El Novè Informe sobre la Cohesió, presentat per la Comissió el febrer d’aquest any, continuava defensant la convergència territorial, però ja recalcava conceptes com la competitivitat, la resiliència o la transició. Poques setmanes després, els informes d’Enrico Letta sobre el mercat únic i de Mario Draghi sobre la competitivitat europea van consolidar aquest desplaçament del debat cap a qüestions com l’escala, la inversió, la productivitat o l’autonomia estratègica. La revisió intermèdia de la política de cohesió i les primeres discussions sobre el marc financer 2028- 2034 van acabar de dibuixar un escenari nou: sense qüestionar obertament la cohesió, un nombre creixent d’actors es començava a preguntar com adaptar-la a unes prioritats europees en ràpida transformació.
Un mateix instrument
La proposta presentada per la Comissió el juliol de 2025 plantejava una reorganització profunda de l’acció europea entorn dels National and Regional Partnership Plans (NRPP), concebuts com a marcs únics de programació negociats entre la Comissió i els estats membres. A través seu, polítiques fins ara gestionades mitjançant instruments diferenciats –entre les quals la cohesió, la política agrària, la pesca, la gestió de fronteres, la migració o determinades actuacions en matèria de seguretat– quedarien integrades en un mateix instrument, vinculat a objectius, fites i resultats acordats prèviament.




