Després del 50 aniversari de la mort de Francisco Franco, el caudillo que va encapçalar la dictadura més llarga de la història contemporània espanyola, és oportú centrar la mirada en els esdeveniments que van contribuir de manera crucial a l’inici del procés de la instauració de la democràcia a Espanya. La mort de Franco no comportava la desaparició immediata del règim, com aviat es va comprovar amb la composició i el projecte del primer Govern de la monarquia. Davant d’aquest escenari, durant la primera meitat de l’any 1976 es va produir una mobilització social extraordinària, articulada per l’oposició a la dictadura i facilitada per la política repressiva governamental. En aquell procés de lluita per la democràcia, Catalunya es va convertir en un dels puntals fonamentals.
Quan el caudillo va morir el novembre de 1975, la dictadura franquista sofria una crisi profunda provocada per la seva incapacitat per fer front als reptes procedents de la societat. El primer Govern de la monarquia va voler prescindir d’aquesta realitat, però els esdeveniments van mostrar que això no era possible.
La crisi s’havia anat forjant des del principi de la dècada. Durant aquells anys, el règim s’havia vist desbordat i va perdre credibilitat com a opció de futur, malgrat els esforços per evitar aquesta percepció. Després de l’assassinat de Luis Carrero Blanco el desembre de 1973 els dirigents franquistes van intentar trobar vies de sortida a la situació, però era molt difícil perquè tenien com a objectiu inamovible assegurar la continuïtat del règim. Per això, en el bienni 1974-1975, la crisi de la dictadura no va fer altra cosa que aprofundir-se, més encara davant l’evidència de la precarietat de la salut del caudillo.
