Malgrat haver comptat amb el millor propagandista possible, no es pot dir que el Tirant lo Blanc hagi gaudit d’una exuberant fortuna, ni a les lletres catalanes ni a les castellanes. A Cervantes, que considerà que el «mejor libro del mundo» s’havia de llençar a «galeras por todos los días de su vida» –o sia, fer-ne galerades, imprimir incessantment– no se li feu cap cas, i el rastre que se’n detecta a La Celestina tampoc no va engrescar ningú.

S’hi va referir Valle-Inclán a la Sonata de invierno, en un esment de tons heroics a càrrec del marquès de Bradomín, potser motivat pel grau d’exotisme i distingit refinament que significava un títol oblidat per part de qui presumia de llegir textos al marge de la moda: «Es el hombre que ha leído más libros raros» –recollia, ple d’admiració per Valle, el periodista Francisco Madrid. Però aquest segon padrinatge tampoc no va despertar l’interès de ningú. Situació tan poc afalagadora podria il·lustrar-se amb un pas força divertit del Recuento, de Luis Goytisolo: «¿Joanot Martorell? Pues yo tampoco sé quién es, tú. ¿Joanot? Tiene nombre de coña».

Potser per això la irrupció d’una lectura novíssima per part d’un dels escriptors que començava aleshores a cridar l’atenció –som a finals dels anys 60– com Mario Vargas Llosa, alhora que va despertar una reacció admirativa, va provocar una certa incomoditat entre els estudiosos locals, per la senzilla raó que el seu treball posava en evidència la inacció de la intel·lectualitat del país. Ho expressava Joaquim Molas en el pròleg a la traducció catalana que va fer Ramon Barnils el 1969 de la ja famosa Lletra de batalla per Tirant lo Blanc.

Molas reconeixia el valor de la interpretació de Vargas, augmentada pel fet de no ser un erudit tancat a l’acadèmia, sinó un novel·lista que s’havia atrevit a llegir Martorell de creador a creador, en un insospitat de tu a tu que portava el llibre a la contemporaneïtat més estricta i el treia de l’estat d’oblit, si no de fòssil. Molas acabava demanant-se si l’estudi sobre el Tirant que havia de seguir els estímuls oferts pel de Vargas «també ens vindrà de fora o gosarem fer-lo nosaltres».

Terenci Moix retratava aquesta incomoditat d’una manera més expeditiva a la novel·la El sexe dels àngels. En una de les escenes més divertides del llibre (i de la història de la literatura catalana en general, per més que no es correspongui, o no del tot, amb les vertaderes opinions de l’implicat), un personatge anomenat Marset, que no és altre que Josep Pla, explica al protagonista, Lleonard (el mateix Terenci), que acut a visitar-lo al Mas Esquerp acompanyat d’una jove que amaga Rosa Regàs, que havia rebut la visita d’escriptors sud-americans.

 

Vagas Nosas

Displicent amb Llorges –«No s’entén res del que escriu»–; amb Garcia Ejárquez –«a aquest comunistot li compren els adjectius a pes» (però no oblidem que Pla qualifica Cien años de soledad de «fascinador» a El viatge s’acaba)–, quan li arriba el torn a Vagas Nosas, tot i reconèixer que «era més senyor» i apreciar que dugués corbata, el despatxa sense contemplacions: «A mig sopar em va fotre un discurs sobre el Tirant lo Blanc. Jo el vaig interrompre de mala manera: ¿A mi me viene a explicar el Tirant lo Blanc? ¡Coño, sí que les enseñan literatura en la selva!».

Tanmateix, convé acceptar que si a Vargas Llosa –o a Vagas Nosas– li venia de gust parlar del Tirant és perquè cal donar-li tot el crèdit quan afirmava repetidament que la seva lectura «produjo en mí una verdadera conmoción», i que aquest impacte no es va limitar al terreny de l’anàlisi literària, sinó que, anant més enllà, va tenir un reflex en la seva novel·lística, de forma més o menys comprovable almenys en dues obres.

Una, en què priva el sentit de l’aventura, en un espai que els llibres de cavalleries havien privilegiat, com és la selva: La casa verde. No només això. També era la descoberta que el Perú més allunyat de les modernors del barri de Miraflores «era también la Edad Media», la qual cosa permetia de traçar un joc d’equivalències, i sense necessitat de recórrer a esdeveniments extraordinaris, explotar a fons les possibilitats noves de l’escenari i de fer aparèixer personatges que connectaven amb el passat medieval. I aquí val tant el Tirant com l’Amadís. Ho exposa a Historia secreta de una novela: «En Anselmo resucité un personaje caro a todo entusiasta de novelas de caballerías: el forastero que llega a una ciudad y la conquista». No és l’únic. D’un altre personatge de l’obra, Fushía, afirma que era «una novela de caballería pura».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït