L’últim Festival de Cannes va tornar a posar de moda el cinema asiàtic. La Palma d’Or se la va endur un cineasta iranià, Jafar Panahi, mentre el Premi Especial del Jurat va recaure en un director xinès, Bi Gan, amb només quatre llargmetratges. Caldria destriar què hi ha de vàlua veritable i com influeixen certs factors externs en aquests premis, a més de calibrar la presència aclaparadora de produccions asiàtiques en els festivals de cinema, almenys des de fa un quart de segle. No hi ha dubte que el context polític és favorable a aquest boom: la repressió continuada a l’Iran, els experiments econòmics a la Xina, la relació complexa entre les dues Corees, la reconversió del continent en un gegant tecnològic i audiovisual que ha canviat la nostra relació amb el cinema…

Com sempre, la cinematografia francesa ha romàs extremament atenta a aquesta eclosió de nous cineastes i ha promogut coproduccions i tota mena de col·laboracions entre totes dues parts. Però el fet és que gran part dels grans noms del cinema contemporani prové d’aquests països asiàtics, la filmografia anterior dels quals a penes coneixíem. En altres paraules: no es pot entendre de què va això que anomenem «cinema contemporani» sense haver vist les pel·lícules de l’iranià Abbas Kiarostami –el gran pioner–, el coreà Hong Sang-soo, el taiwanès Hou Hsiao-hsien, el malai Tsai Ming-liang, el tailandès Apichatpong Weerasethakul… o el xinès Jia Zhang-ke.

Precisament Jia Zhang-ke acaba d’estrenar la seva última pel·lícula entre nosaltres, un film que va presentar a Cannes l’any passat sense ser recompensat amb cap premi. Resulta curiós, en aquest sentit, que una de les propostes més estimulants dels últims temps no fos valorada com es mereix per un jurat que, a canvi, va premiar Anora, Emilia Pérez o La semilla del higo sagrado, sens dubte bastant més convencionals. Perquè A la deriva no fa concessions, assumeix fins al final la seva condició de film difícil i exigent que no demana en cap moment la complicitat de l’audiència i, last but not least, no cessa d’experimentar a la recerca de nous llenguatges, com si el cinema fos encara un territori per descobrir i conquistar.

Per si no fos prou, es presenta sense por com un film d’autor, en continuïtat amb molts dels treballs anteriors de Jia Zhang-ke, per la qual cosa rebutja obertament aquesta poca personalitat paorosa que sembla que ha pres possessió de les imatges contemporànies. Enfront de bona part de les sèries televisives, fins i tot enfront de moltes de les produccions cinematogràfiques que inunden pantalles de cinemes i festivals, A la deriva es presenta com un film que no podria ser d’una altra manera, i que no és susceptible de confondre’s amb cap altre. Sembla una ximpleria, però pensem-ho bé: no és tan freqüent trobar una cosa així en aquests temps.