Poeta, filòsof, traductor, historiador de la literatura, humanista en el sentit més ampli de la paraula, són els atributs que escauen, i em quedo curta, a la figura intel·lectual i humana de José María Valverde. Poeta abans que filòsof? Malgrat el seu tarannà discret i irònic que eludia identificacions definitives, és el que han dit els seus amics i deixebles, i també el que es desprèn d’algunes declaracions que se li atribueixen: «Escribir poesia es mi único trabajo esencial y necesario»; «el centro o la raíz de todo lo que he escrito está, desde mi adolescencia, en la poesia». El primer poemari, Hombre de Dios, que va publicar molt jove, als dinou anys, ja el va consagrar com una promesa de la nova poesia espanyola, seguidor de Leopoldo Panero, Luis Felipe Vivanco y Luis Rosales.
Nascut a la ciutat extremenya Valencia de Alcántara, va estudiar Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid. En acabar la carrera, va ser contractat per la Universitat de Roma com lector de llengua espanyola fins que algú (crec que el seu professor i amic Aranguren) el va reclamar i convèncer perquè oposités a la càtedra d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que va guanyar l’any 1955, amb vint-i-nou anys. El meu primer contacte amb ell va ser aleshores, com alumna de les assignatures Història de la Filosofia, a segon curs, i Estètica, a l’especialitat que anomenàvem Filosofia pura.
El filòsof amb qui Valverde s’identificava era Juan de Mairena, el «professor apòcrif» creat per Antonio Machado.
El primer que sorprenia de Valverde és que connectava amb la filosofia d’una manera singular. Les classes amb ell eren una festa: didàctiques, entretingudes, però sobretot, atípiques. Sabia combinar el coneixement i l’erudició amb observacions iròniques, acudits i xafarderies culturals. La seva manera d’explicar i de fer filosofia mai no va ser la canònica. Res a veure amb la filosofia antiquada i impermeable a les escoles i corrents del món exterior, que encara dominava les aules universitàries, en especial les que més tenien a veure amb el cultiu del pensament com era el cas de la filosofia.
