La negació per la dictadura franquista dels drets i llibertats fonamentals va comportar la prohibició dels partits polítics i la persecució dels seus membres. Tanmateix, el franquisme no va aconseguir erradicar-los ni tan sols en els anys de més violència repressiva de la postguerra, i no va poder tampoc evitar el creixement de la militància clandestina des de finals de la dècada dels anys 50 i, especialment, des de mitjan anys 60, tot i la continuada actuació del formidable aparell creat per fer impossible qualsevol forma d’oposició política i social.
Les organitzacions polítiques esquerranes van ser les que van desenvolupar accions contra la dictadura, de caràcter testimonial i propagandístic en les etapes més dures, i d’activisme en els moviments socials –obrers, estudiantils, veïnals, professionals i culturals– en el franquisme tardà. A la seva dreta, només van existir petits nuclis democratacristians, liberals i nacionalistes subestatals, sovint al voltant d’una personalitat amb una activitat professional o acadèmica rellevant.
L’any 1975, quan el dictador va morir, però no la dictadura, els partits polítics continuaven en la il·legalitat i en la clandestinitat. L’organització més nombrosa i ben organitzada era el PCE –a Catalunya, el PSUC– que des dels anys 50 havia optat per impulsar les lluites socials reivindicatives com a forma més eficaç d’acció contra la dictadura. Des de finals dels anys 60 i primers 70 havien crescut altres partits; d’una banda, un seguit de grups a la seva esquerra, amb programes més radicals per realitzar la revolució socialista, però amb actuacions en els moviments socials no gaire diferents de les dels militants comunistes, com Bandera Roja, el PCE (i) després denominat Partit del Treball, la Lliga Comunista Revolucionària, l’Organització Revolucionària de Treballadors i altres de molt menors.
L’absència del PSOE en l’activisme antifranquista, determinada per la política d’espera de la direcció de l’exili, va comportar l’aparició de grups socialistes al marge del partit històric, com el Partit Socialista de l’Interior, convertit després en Partit Socialista Popular, i un seguit de partits socialistes regionals, a part del socialisme català del Moviment Socialista de Catalunya i, més endavant, de Convergència Socialista i del Reagrupament Socialista i Democràtic. Iniciada la dècada dels anys 70, i en un escenari de crisi creixent del franquisme, el PSOE va posar en marxa un procés de renovació que li va permetre estar en condicions de jugar un paper rellevant una vegada començat el procés de transició i integrar els principals grups formats en els anys anteriors.
