Hi ha persones que travessen la història ocupant el centre de la fotografia i altres que a penes apareixen en els marges de la imatge, encara que sense elles probablement aquesta fotografia no hauria arribat a existir mai. Carmen Díez de Rivera va pertànyer durant molt de temps a aquest segon grup. Durant anys va ser un dels rostres més fascinants de la Transició espanyola, sobretot els mesos en què va treballar braç a braç amb Adolfo Suárez com a cap de gabinet. Els periodistes la perseguien, els fotògrafs l’esperaven, els polítics callaven quan ella entrava als restaurants… sabien la importància que tenia a la Moncloa, però se centraven en el seu aspecte físic i la qüestionaven pels seus orígens.

En una època dominada per homes grisos, cotxes oficials foscos i rigidesa heretada del franquisme, Carmen apareixia conduint un Renault 5 taronja, vestida amb texans, parlant idiomes, fumant, opinant de política i movent-se amb naturalitat entre aristòcrates, comunistes, periodistes, diplomàtics i sacerdots obrers. Sí, ja sé que això ara és normal i habitual, i que els més joves no ho veuran gens original, però era una excepcionalitat en els anys 70 a Espanya.

I, no obstant això, quan se l’esmenta se sol utilitzar una fórmula injusta i simplificadora: «la secretària de Suárez», «la musa de la Transició». Com si aquella dona brillant, incòmoda i políticament intuïtiva hagués estat allí únicament per transferir trucades o acostar aspirines al president del govern. Com si no hagués participat activament en algunes de les decisions més delicades d’aquells anys decisius, entre altres la legalització del Partit Comunista d’Espanya.