Hi ha persones que travessen la història ocupant el centre de la fotografia i altres que a penes apareixen en els marges de la imatge, encara que sense elles probablement aquesta fotografia no hauria arribat a existir mai. Carmen Díez de Rivera va pertànyer durant molt de temps a aquest segon grup. Durant anys va ser un dels rostres més fascinants de la Transició espanyola, sobretot els mesos en què va treballar braç a braç amb Adolfo Suárez com a cap de gabinet. Els periodistes la perseguien, els fotògrafs l’esperaven, els polítics callaven quan ella entrava als restaurants… sabien la importància que tenia a la Moncloa, però se centraven en el seu aspecte físic i la qüestionaven pels seus orígens.

En una època dominada per homes grisos, cotxes oficials foscos i rigidesa heretada del franquisme, Carmen apareixia conduint un Renault 5 taronja, vestida amb texans, parlant idiomes, fumant, opinant de política i movent-se amb naturalitat entre aristòcrates, comunistes, periodistes, diplomàtics i sacerdots obrers. Sí, ja sé que això ara és normal i habitual, i que els més joves no ho veuran gens original, però era una excepcionalitat en els anys 70 a Espanya.

I, no obstant això, quan se l’esmenta se sol utilitzar una fórmula injusta i simplificadora: «la secretària de Suárez», «la musa de la Transició». Com si aquella dona brillant, incòmoda i políticament intuïtiva hagués estat allí únicament per transferir trucades o acostar aspirines al president del govern. Com si no hagués participat activament en algunes de les decisions més delicades d’aquells anys decisius, entre altres la legalització del Partit Comunista d’Espanya.

Aristòcrata i socialdemòcrata

Carmen va ser moltes coses alhora, fins i tot aparentment incompatibles. Va ser aristòcrata i socialdemòcrata. Va ser profundament religiosa i feroçment independent. Va ser amiga de Dolores Ibárruri, de la duquessa d’Alba, del pare Llanos o de Paco Umbral, confident del rei Joan Carles i d’Adolfo Suárez… La cap de Gabinet de la Presidència del Govern va ser també durant setze anys eurodiputada. Una dona capaç de moure’s en mons incompatibles sense acabar de pertànyer del tot a cap.

Nascuda el 1942 en el si d’una família aristocràtica vinculada al franquisme, va créixer marcada per un origen familiar dolorós que va condicionar bona part de la seva vida emocional. Els que la van conèixer coincideixen que aquesta ferida íntima no va acabar mai de tancar-se del tot. Tal vegada per això van conviure sempre en ella dos impulsos contradictoris: la necessitat d’afecte i una dificultat enorme per confiar plenament en els altres.

PUBLICITAT

Va ser profundament religiosa i feroçment independent. Amiga de Dolores Ibárruri, de la duquessa d’Alba, del pare Llanos o de Paco Umbral

La seva vida no va ser senzilla, encara que vista des de fora pogués semblar privilegiada. Era massa intel·ligent per al paper reservat a les dones de la seva classe social i massa lliure per adaptar-se còmodament a l’ambient del qual procedia. Va viatjar sola quan molt poques dones ho feien, va estudiar a la universitat, es va interessar per la política i va començar a freqüentar cercles intel·lectuals allunyats del franquisme sociològic en el qual havia nascut.

Presentada com a musa

En aquells anys, una dona com ella resultava desconcertant. No responia al model femení dominant i tampoc no semblava interessada a encaixar-hi. La seva independència desconcertava tant com la seva bellesa. Perquè Carmen Díez de Rivera va ser també una dona extraordinàriament bella. I això, lluny d’ajudar-la, va acabar funcionant moltes vegades com un parany. A l’Espanya de la Transició, massa homes van preferir explicar la seva influència política a través del seu físic abans que reconèixer la seva capacitat intel·lectual. «Massa maca per prendre-se-la seriosament», semblava ser el diagnòstic implícit de molts contemporanis. Aquella mirada masculina la va convertir en personatge abans que en dirigent política. Va ser presentada com a musa, com a dona misteriosa, com a aristòcrata sofisticada incrustada al cor del poder.

Per a uns, era la infiltrada en el govern per la rància aristocràcia franquista, per a altres pel KGB soviètic. La llegenda creixia mentre la seva feina real quedava oculta sota capes de fascinació, tafaneria i caricatura. Carmen treballava. I molt. El seu moment decisiu va arribar després de la mort de Franco, quan va començar a col·laborar estretament amb Adolfo Suárez. Primer com a assessora i després com a cap del Gabinet de la Presidència del Govern, es va convertir en una figura fonamental en la rebotiga política de la Transició.

Primer com a assessora i després com a cap del Gabinet de la Presidència del Govern, es va convertir en una figura fonamental en la rebotiga política de la Transició.

No tenia càrrec electe ni buscava protagonisme parlamentari. El seu poder era un altre: connectar persones, facilitar acords, detectar perills, obrir canals de comunicació i entendre abans que altres cap a on es dirigia el país. Molts dels que hi van ser coincideixen a assenyalar la seva extraordinària intuïció política. Carmen va entendre abans que ningú que la Transició només seria viable si Espanya integrava ràpidament sectors fins llavors exclosos del sistema democràtic. Entre els quals, el Partit Comunista. La seva participació en les converses i els moviments que van facilitar la legalització del PCE va ser clau. No perquè prengués decisions finals —això corresponia a altres— sinó perquè va ajudar a crear el clima polític necessari perquè aquestes decisions es poguessin produir.

Mediacions invisibles

Aquesta feina a penes deixa empremta documental. I potser aquí rau part del problema. Carmen pertanyia a aquesta categoria de figures polítiques el paper de les quals resulta essencial, però difícil de mesurar: persones que operen entre reunions privades, trucades discretes, mediacions invisibles i converses decisives. Era política de maquinària interna, de negociació silenciosa, d’influència indirecta. I a més era dona. Això explica, en part, l’esborrament posterior.

La Transició espanyola va construir un relat èpic profundament masculí. Els grans protagonistes van quedar perfectament identificats: Suárez, Carrillo, Felipe González, Fraga, el rei Joan Carles. Les dones hi apareixien, en el millor dels casos, com a figures secundàries, companyes sentimentals o símbols decoratius de modernitat. Carmen Díez de Rivera no encaixava còmodament en cap d’aquests papers. Era massa visible per desaparèixer del tot i massa incòmoda per ser integrada plenament en el relat oficial. Potser per això va acabar convertida en un mite ambigu. Una barreja d’intel·ligència, glamur, misteri i melancolia que fascinava periodistes i escriptors, però que al mateix temps desactivava el reconeixement concret de la seva tasca política.

Va entendre abans que ningú que la Transició només seria viable si Espanya integrava sectors fins llavors exclosos del sistema democràtic, entre els quals, el Partit Comunista.

Paco Umbral la va retratar com una figura gairebé novel·lesca. Fermín Bocos va recordar els silencis que provocava en entrar als restaurants madrilenys. Altres la van descriure com una dona exigent, difícil, brillant, autoritària, generosa o contradictòria. Ningú no semblava capaç de definir-la del tot. Es podia mostrar freda i distant en públic i profundament vulnerable en privat. Tenia fama de negociadora dura i, alhora, arrossegava una enorme necessitat afectiva. Es movia amb soltesa en ambients aristocràtics, però ideològicament se sentia pròxima a l’esquerra democràtica. Aquesta contradicció permanent va ser probablement una de les claus de la seva personalitat.

També de la seva solitud. La solitud apareix una vegada i una altra en tots els testimonis sobre Carmen Díez de Rivera. Una solitud triada unes vegades i soferta d’altres. Una manera de viure sempre alerta, sempre protegida enfront dels altres. Els que la van conèixer recorden la seva dificultat per abandonar-se emocionalment, per confiar sense reserves. Ni tan sols en els moments finals va permetre fàcilment que els altres s’hi acostessin gaire.

Volia influir, no necessàriament figurar. Això la diferenciava de molts polítics de la seva generació.

Anys després de la Transició, va tornar a la primera línia política com a eurodiputada. Europa va ser, probablement, el lloc on es va sentir més còmoda políticament i més lliure personalment. Allí va defensar qüestions que llavors semblaven secundàries, però que avui formen part central de l’agenda pública: ecologia, drets de les dones, minories, sostenibilitat o turisme responsable. De nou va aparèixer avançada al seu temps. I de nou va quedar parcialment invisibilitzada. Tal vegada perquè no va buscar mai construir un lideratge tradicional.

No semblava interessada a ocupar càrrecs per ambició personal ni a desenvolupar una carrera política convencional. La seva relació amb el poder era complexa: volia influir, no necessàriament figurar. Això la diferenciava de molts polítics de la seva generació. Amb els anys es va anar allunyant progressivament de la vida pública. La malaltia va acabar tancant-la encara més en ella mateixa. I el contrast entre la dona admirada dels anys 70 i el final de la seva vida resulta especialment dur.

Admirada i mitificada

Pilar Cernuda va escriure després de la seva mort que Carmen va morir «molt sola». L’enterrament va reunir poques persones. Gairebé no quedava rastre d’aquella figura magnètica que havia simbolitzat durant un temps la modernitat política de la Transició. Potser aquí rau una de les claus més profundes de la seva història. Espanya va convertir Carmen Díez de Rivera en personatge públic, però no va acabar mai de reconèixer plenament el seu lloc polític. Va ser observada, comentada, admirada, criticada i mitificada. Molt menys compresa. I, tanmateix, només cal revisar amb certa atenció aquells anys per comprovar fins a quin punt va ser present en moments decisius.

PUBLICITAT

Abans de morir va demanar destruir molts dels seus papers privats, la qual cosa dificulta reconstruir amb precisió part de la seva trajectòria.

El seu nom apareix constantment en hemeroteques, entrevistes, memòries i testimonis creuats. Sempre a prop dels nuclis on realment es prenien decisions. Però sempre com a actriu secundària. No va ser una simple acompanyant del poder. Va ser part activa d’aquest poder. La seva figura obliga també a revisar com es construeixen els relats històrics. Quins noms romanen i quins desapareixen. Qui ocupa l’escenari i qui queda relegat als marges encara que hagi treballat en el cor mateix dels esdeveniments. En el cas de Carmen Díez de Rivera, el problema s’agreuja a més per l’escassetat de documentació personal. Abans de morir va demanar destruir molts dels seus papers privats, la qual cosa dificulta reconstruir amb precisió part de la seva trajectòria. L’absència d’arxius va afavorir encara més el desplaçament cap al mite i l’anècdota.

Però fins i tot entre aquests buits documentals emergeix amb claredat una idea: Carmen va ser una figura política molt més important del que la memòria col·lectiva espanyola ha volgut admetre. Una dona que va entendre abans que ningú la necessitat de reconciliació democràtica. Que va ajudar a bastir ponts impossibles. Que va defensar posicions modernes en una Espanya encara profundament conservadora. Que va pagar un preu personal elevat per mantenir-se independent.

Visible i esborrada

Perquè Carmen Díez de Rivera va acabar encarnant una paradoxa profundament contemporània: la d’una dona visible i al mateix temps esborrada; poderosa i vulnerable; admirada i marginada; central en la història, però expulsada parcialment del seu relat. Tal vegada per això continua sent tan fascinant. Perquè darrere de la llegenda roman una cosa molt més incòmoda i interessant: una dona que va decidir viure segons les seves pròpies regles en un país que encara no sabia ben bé què fer amb dones així.

Al final, la història de Carmen Díez de Rivera és també la història de com Espanya ha explicat el poder femení: relegant-lo a l’anècdota, a l’estètica o al rumor. I torno al principi, i espero haver aconseguit treure Carmen Díez de Rivera dels marges de la fotografia inicial. La soledad fue el precio és l’intent de fer justícia històrica, de denunciar com la història oblida les dones, de recordar que en els grans esdeveniments hi ha protagonistes que no sempre tenen el record que es mereixen, sobretot si són dones.