Entre la definició del Barça com «l’exèrcit desarmat de Catalunya», la subtil ironia de Manuel Vázquez Montalbán a tota màquina, i «les nostres finances són imbatibles», la descarnada prepotència de Roman Abramovich quan era propietari del Chelsea, hi ha l’enorme distància moral i material que separa i distingeix el vincle sentimental amb un club i un negoci-espot publicitari amb recursos il·limitats. A ambdues proclames les separa també una gran distància emocional, dit sigui sense menysprear els seguidors del Chelsea, amb més d’un segle d’història al barri londinenc de Fulham. És el signe dels temps, resumit per Jorge Valdano amb la seva prosa acurada: «Els clubs van trobar nous propietaris per impulsar la seva economia, actors econòmics pintorescos, si no grotescos. El diner volia mostrar-se i el futbol és un gran aparador que atrau magnats internacionals aliens a la cultura autòctona».
Valdano fila prim: és cert, el diner volia mostrar-se, però la política, la influència de la nova política, la necessitat de blanquejar segons què i a segons qui, també té a veure amb el canvi sense límits del futbol. Dit clar i net al diari Le Monde un dia després que el PSG guanyés la seva segona Champions: Luis Enrique s’ha beneficiat «de la generositat d’un propietari que no té límit financer». I qui és aquest propietari: Qatar Sports Investments, que s’ha gastat 1.400 milions d’euros en fitxatges des de 2011 (potser la despesa ha estat encara més gran, però no hi ha manera de treure’n l’aigua clara). I qui presideix el club: Nasser al-Khelaïfi, directament emparentat amb l’emir de Qatar, és a dir, amb el fons sobirà ad hoc que permet gastar sense perill de fer fallida mentre les rendes del petroli permetin fer-ho.
A qui va guanyar el PSG? No pas a un club convencional que depèn de la butxaca dels socis, de la publicitat i dels drets televisius, sinó a l’Arsenal, en mans d’una societat que presideix Stan Kroenke, propietari de Los Angeles Rams (futbol americà) del Denver Nuggets (bàsquet) i del Colorado Avalanche (hoquei sobre gel) entre altres franquícies. Dit d’una altra manera, a la final de la Champions van lluir poder dues acurades expressions de la geopolítica esportiva: un petit Estat petrolier immensament ric, necessitat de projectar una imatge pública que faci oblidar les seves arestes més tallants, i un home de negocis, també immensament ric, amb una potència de foc financer, si no il·limitada, sí molt per sobre del que poden suportar els clubs diguem-ne convencionals.
