«Creiem que podem començar un projecte així i, en canvi, som incapaços de fer-ho, tot està sempre en contra nostra i en contra d’un projecte així, per això el deixem per a més endavant i no ens hi posem mai, per això tantes feines intel·lectuals que s’haurien d’escriure no s’escriuen, resten tants de textos que durant molt de temps, durant anys, tenim al cap, al nostre cap. Recorrem a tota mena de motius imaginables per no haver de començar una feina com aquesta, posem totes les excuses imaginables, invoquem tots els esperits imaginables, que només poden ser mals esperits, per no haver de començar el que hauríem de començar. Aquesta és la tragèdia del que vol escriure alguna cosa, que crida una vegada i una altra aquells que obstaculitzen la seva escriptura», escriu Franz-Josef Murau, el protagonista i narrador d’Extinció (1986), l’última novel·la de Thomas Bernhard (1931-1989).
Farsa llòbrega o sàtira despietada, suma intrèpida d’un art literari virtuós i demolidor, dona la raó a Ricardo Piglia quan deia de l’autor que si agradava tant als escriptors es devia a la particularitat d’haver convertit la creació de les circumstàncies propícies per escriure –aquell estat d’ànim espiritualment oportú, aquella tranquil·litat física, aquella calma ambiental– en el tema principal de les seves novel·les.
Seria excessiu afirmar que n’és l’únic –ja veurem que no–, però recordem La fàbrica de calç (1970) i el seu protagonista, entossudit a dur endavant el tractat matematicofilosòfic més grandiós mai concebut sobre l’audició humana i del qual no ha aconseguit escriure ni una sola paraula; o recordem el narrador maníac i malaltís de Formigó (1983), que pretén realitzar l’assaig definitiu sobre Mendelssohn i després de deu intensos anys de preparatius, acumulant i estudiant tota la bibliografia existent sobre el músic, es declara incapaç de confeccionar una simple frase relacionada amb la matèria que investiga; o recordem, en fi, la primera novel·la de Thomas Bernhard, Gel (1963), on trobem ja el que esdevindrà una constant a la seva obra, el malaguanyat heroi patològicament pertorbat per la cultura, la figura de l’artista convençut de la seva genialitat –aquí un pintor aïllat en una vall alpina que crema els quadres executats–, obsessionat amb un projecte impossible, i que a la fi es veu destruït per la tensió entre la necessitat de la perfecció absoluta que s’exigeix i la certesa que tal anhel és inassolible.
