Un llibre és un mirall al llarg d’un camí; alguna cosa així deia Stendhal. I a mesura que caminem, van apareixent històries durant el passeig pel nostre camí: cada cop que hi ha un punt i a part el llibre ha d’agafar un nou alè. El meu camí en l’escriptura (periodística) apareix a cavall entre el segle passat i aquest. Vaig veure caure les Torres Bessones des del sofà de casa, però, en canvi, quan el segle va començar a accelerar de debò, la meva carrera periodística estava aixecant el vol i l’any 2008 vaig cobrir la caiguda de Lehman Brothers a primera línia, des de Nova York.
2008 és un empatx geopolític: és el principi de la fi de l’enamorament entre els Estats Units i la globalització, el final de la discreció de la Xina amb aquells Jocs Olímpics, la crisi de l’Organització Mundial del Comerç, la invasió de Gaza per part d’Israel i de Geòrgia per part de Rússia i, per descomptat, l’arrancada de la Gran Recessió, la crisi de les nostres vides, i de la dècada perduda d’Europa, i l’embranzida dels etnonacionalismes que solem titllar d’ultradreta neofeixista o postfeixista o ves a saber què.
Escriure llarg
Durant els meus viatges per la geografia de la crisi (Grècia, Irlanda, Portugal, Xipre i una corresponsalia a Brussel·les meravellosa i dificilíssima) vaig anar acumulant llibretes i lectures, i un cuc a l’estómac, les ganes d’escriure un primer assaig d’un cronista lletraferit-flaneur-noctàmbul. Cap al 2015, Miguel Aguilar em va convidar a dinar a Barcelona amb el meu estimat Javier Cercas: Aguilar em va proposar escriure un llibre sobre Europa i Cercas em va prometre prorrogar-lo. Vaig dir que sí, però va ser que no: sempre he pensat que els periodistes que escriuen llibres no fan bé la seva feina. Quan va acabar la corresponsalia van començar les feines de gestió: cap de Nacional, mamma mia, i director adjunt d’El País, mamma mia del meu cor. Però quan vaig sortir de la direcció del diari vaig veure l’oportunitat: no volia convertir-me en un gerro xinès, que molesta el posin on el posin, i em vaig prometre posar-me a escriure llarg.
