Quan penso en els anys que vaig passar al Departament d’Economia del MIT, em ve al cap el record de les primeres trobades amb Daron Acemoglu, el meu supervisor de tesi. La seva manera d’abordar temes com les institucions, la prosperitat i la desigualtat era tan captivadora com rigorosa, i es va convertir ràpidament en un dels meus grans referents. Acemoglu aconseguia explicar amb models senzills fenòmens complexos i mostrava com la democràcia o l'absència d’aquesta podien determinar el destí econòmic d'un país.
Aquest any, Acemoglu ha rebut el Premi Nobel d’Economia, juntament amb Simon Johnson i James A. Robinson, per les seves contribucions a l’estudi de les institucions socials i el seu impacte en la riquesa de les nacions. Més enllà d’aquest reconeixement, per a mi sempre serà el mentor que va marcar profundament la meva trajectòria acadèmica. Amb aquest article, voldria no només explicar el seu treball acadèmic, sinó també compartir les experiències i aprenentatges personals que em va deixar en els meus anys de doctorat, entre el 2005 i el 2010.
El treball de Daron Acemoglu se centra en la influència de les institucions sobre la prosperitat. Juntament amb Simon Johnson i James A. Robinson, va demostrar la relació entre les institucions polítiques i econòmiques i el benestar de les nacions, explorant els sistemes introduïts pels colonitzadors europeus i com aquests han configurat les economies modernes. Han demostrat que aquestes diferències depenen en gran part de les institucions socials de cada país, com ara els sistemes de govern i les lleis, i de com aquestes s'han creat i han evolucionat amb el temps. A més, han desenvolupat eines teòriques per explicar per què aquestes diferències en les institucions persisteixen i com poden transformar-se en el temps.
Centralitat de la governança
Acemoglu i els seus col·laboradors van centrar la seva recerca en els processos de colonització que van tenir lloc a partir del segle XVI, quan els europeus van establir diferents tipus d'institucions en les zones colonitzades segons el grau de riquesa o pobresa d'aquestes regions en aquell moment. A les colònies més riques i densament poblades, els colonitzadors van implantar un sistema d'extracció de recursos, explotant la població local com a força de treball. En aquests territoris, pocs europeus es van establir de manera permanent, i les estructures polítiques van romandre restrictives, amb escasses oportunitats de participació o drets polítics per a la població autòctona.
En canvi, en zones més pobres i menys densament poblades, on la resistència local era menor i la mà d'obra escassa, hi va haver una immigració europea més important, i les institucions que s'hi van establir van tendir a ser més inclusives, tant a nivell polític com econòmic. En aquests territoris, es van generar unes estructures de govern més participatives i una major protecció dels drets dels ciutadans, creant incentius per quedar-s'hi, treballar i invertir. Aquesta diferència en les institucions establertes ha estat un factor determinant per al desenvolupament futur dels països colonitzats.
