Els que van descobrir Aitor Esteban desplegant la seva intel·ligent ironia parlamentària en els plens del Congrés dels Diputats segurament estan ara perplexos en observar com aquest mateix Aitor Esteban, en el seu paper com a president del PNB, sembla estar atrapat en una teranyina de mal humor. En les seves intervencions públiques com a màxim responsable de l’Euzkadi Buru Batzar, òrgan superior de la direcció del partit, es mostra agre, sobretot amb els socialistes, als quals els nacionalistes bascos encara donen suport en el govern d’Espanya i amb els quals el PNB governa en coalició a l’executiu d’Euskadi, a les diputacions forals, on resideixen les hisendes basques, i en molts ajuntaments de la comunitat autònoma.
Sorprèn aquesta aspror amb qui ara és el seu soci i amb qui, gairebé sens dubte, haurà de pactar després de les eleccions municipals i forals de maig de 2027. Tret, és clar, que temi el sorpasso d’EH Bildu, que ja seria dur, i pensi que els socialistes podrien, en aquest cas, aconseguir pactes amb els abertzales radicals als quals es podria considerar, avui dia, com els aliats més fidels de Pedro Sánchez a Madrid.
Aquest sorpasso és improbable, però no impossible. Ja en les eleccions autonòmiques de 2024 Bildu va ser la primera força a Àlaba i a Guipúscoa, i només va ser superada pel PNB al feu jeltzale de Biscaia. Així que el desassossec d’Aitor Esteban, al qual també se’l veu més prim, sembla provenir del fet d’haver deixat un lloc on brillava amb facilitat, per assumir una responsabilitat més compromesa i arriscada perquè, a qui li pot agradar ser el cap d’un partit que semblava pràcticament imbatible en el precís moment en què perilla la seva hegemonia en el territori? De fet, a qui ara se’l veu relaxat i somrient és al seu antecessor en el càrrec, Andoni Ortuzar, que, després del disgust de veure’s relegat, es mostra com qui s’ha tret un pes del damunt.
Aitor Esteban Bravo és el primer president en els cent trenta-un anys d’història del PNB que no té cognoms bascos. Ningú, per descomptat, no considera que aquesta dada pugui posar en dubte el seu basquisme; es considera, per contra, com un signe de la normalitat democràtica d’Euskadi. La seva mare, que encara viu, és d’un poble de Sòria, que Esteban visita sovint. Ella va arribar a Bilbao amb 14 anys. Va ser el seu pare, un treballador que es va quedar a l’atur en la crisi industrial de 1973, i que escoltava cada nit Ràdio Euskadi, una emissora que s’emetia des de Veneçuela, qui li va inculcar les idees nacionalistes. Va ser també el seu progenitor qui li va començar a ensenyar basc. De fet, la llibertat d’Euskadi i la promoció del basc han estat els principals motors de la seva vida política.
