La brutal irrupció de Trump 2 en un món inestable i incert ha posat fi a les bases de la cultura i la política occidentals. De la resposta específica a aquest envit per part de la Unió Europea, dependrà el grau de tragèdia que impliqui aquest gir copernicà. I especialment de l’actitud del seu principal Estat membre, Alemanya, que després de les eleccions del proppassat febrer, acaba d’estrenar una nova etapa política.
El trumpisme, en la seva versió agreujada, també ha cancel·lat abruptament el sistema multilateral liberal bastit a la postguerra mundial i ratificat en la Conferència de Hèlsinki de 1975. Ha destruït (si més no, temporalment) les aliances tradicionals dels Estats Units, invertint el rol d’amics i enemics letals. S’ha associat amb tiranies, com la russa, davant d’una resistència democràtica i ha culminat el trasbals del paper d’Europa. Particularment el de la seva gran potència interna, la República Federal d’Alemanya. D’una i altra se solia dir que eren potències econòmiques i nans polítics.
Fins i tot això ha entrat en el terreny de la discussió existencial. Alemanya era un gegant en economia per la seva posició hegemònica a l’eurozona. Tant pel que fa a la producció com al comerç intern i a la política fiscal, i com a primer contribuent al pressupost comunitari. I eterna font d’inspiració ordoliberal per a l’estratègia de consolidació fiscal, arribant als extrems del ja arxivat, també de moment, austeritarisme practicat durant la gran recessió de 2008/2011.
Però la invasió d’Ucraïna per part de Vladímir Putin i l’ascens industrial de la Xina han capgirat els fonaments d’aquest poder econòmic. L’energia barata provinent de Rússia i de la qual l’aparell productiu alemany es nodria pràcticament en règim de monopoli va fer figa amb les sancions decretades pels Vint-i-set. La resposta comuna d’estalvi energètic i l’estratègia de diversificació cap a altres combustibles (gas natural liquat) i països (Noruega, EUA…), però, va suposar uns preus més alts que posaven en perill la supervivència d’una indústria intensiva en consum d’electricitat i petroli, pròpia de la darrera revolució industrial predigital. D’altra banda, l’èxit exportador a la Xina ha enregistrat darrerament un ritme afeblit i una acceleració del moviment contrari: una creixent competència en mercaderies (també en l’icònic sector de l’automoció).
Nan polític
Alemanya era un cos polític en miniatura, mancat d’ambicions a força d’exercir una venerable voluntat de contrarestar els seus excessos històrics; absent del Consell de Seguretat de Nacions Unides –el sofà de les suposades grans potències–; irrellevant en matèria de defensa (zero en armes nuclears, escassa propensió a intervencions militars en l’exterior, i un bon servei d’intel·ligència, però més en l’àmbit del creuament i interpretació de dades alienes que en la producció pròpia sobre el terreny). Alemanya actuava políticament, queda clar, però sempre mediatament, des de la seva òptica d’interès i enfocament econòmic. I, per regla general, des de dintre i com a part –rellevant, però part– del cos polític més ample de la Unió Europea.
