El novembre del 2002 Pasqual Maragall, que encara no era president de la Generalitat, va enviar una carta oberta al llavors president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Es tracta d’una carta que, encara que eminentment política, té un to personal i aquell registre de reflexió amb què Maragall aconseguia una atenció especial. Hi elogia l’estil dialogant de Zapatero i constata que una de les estratègies de confrontació de la dreta per oposar-se al seu govern és «relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo. Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan».
La concepció d’Espanya és un tema tan recurrent que pot cansar, però aquesta recurrència en la nostra història no fa res més que assenyalar que tenim un problema amb el model d’Estat, que històricament no s’ha adequat a la nostra pluralitat. Maragall és conscient del material delicat que viatja amb el debat identitari, però, precisament per això, considera necessari abordar-lo.
«Ese tema de las identidades –escriu a Zapatero– es el que más fácilmente puede inflamar pasiones y prohibirnos que cumplamos con nuestras obligaciones sociales. Pero también, y de modo muy principal, porque tú y yo las sentimos profundamente y, siendo distintas, las compartimos. Porque tenemos la obligación de explicarlas y hacerlas respetar.» I per això evoca el pensament d’un veterà militant socialista i republicà: «Tu compatriota Anselmo Carretero, el segoviano-leonés muerto en México hace poco, el amigo de los catalanes exiliados, de los Bosch i Gimpera y de los Xirau, el infatigable propagador de la España nación de naciones, nos obliga mucho. Los socialistas de España tenemos en él un referente de un valor inmenso».
Anselmo Carretero és un vell conegut dels estudiosos del federalisme a Espanya, però un gran desconegut per a la majoria, encara que Enric Juliana el va rescatar en algunes memorables cròniques durant el procés. Nascut el 1908 a Segòvia, fill de Luis Carretero Nieva, pare del regionalisme castellà, Anselmo es va formar a la Residencia de Estudiantes, va ser enginyer, militant del PSOE des de jove i defensor de la República. Amb la derrota republicana serà un dels molts exiliats acollits per un Mèxic fraternal i des d’aquest exili mexicà desenvoluparà, en paral·lel a la seva activitat com a enginyer agrònom, una intensa tasca intel·lectual per estudiar les nacionalitats espanyoles.
Observa i analitza les diferències importants que hi ha entre els diversos pobles que conformen Espanya i escriu que un viatger «notará mayores diferencias aparentes entre un vasco y un andaluz, un catalán y un extremeño, un aragonés y un gallego que entre un alemán y un austríaco, un sueco y un noruego, un argentino y un uruguayo». Carretero no hi veu cap problema, al contrari. Celebra aquesta diversitat i no té inconvenient, seguint les petjades de Pi i Margall o del seu pare mateix, a considerar que Espanya és una comunitat de pobles, de nacionalitats diferents, fruit de la història i de la voluntat de la gent. Serà ell qui parlarà d’Espanya com d’una nació de nacions, una expressió afortunada que produeix urticària i pànic en molts que conceben Espanya amb una fe més religiosa que racional.
