No sembla que ningú es posi d’acord a l’hora de determinar el cost econòmic per a una nació de mantenir viu i disponible el llegat d’un artista un cop mort, per tal de preservar l’atractiu cultural d’una ciutat o un país. Molts es pregunten a què es deu que s’afebleixin l’aura i la influència d’artistes i d’obres que no fa gaire dominaven el debat estètic i d’idees en el món de l’art. Potser això és conseqüència que els Estats, els hereus, els crítics i els comissaris no aconsegueixen harmonitzar estratègies per mantenir-ne viu el llegat i la influència.

Com pot ser que l’escriptor Baltasar Porcel, que amb la seva obra i la seva projecció pública havia influït tant en la literatura catalana i espanyola dels anys 80 i 90, tingui avui un impacte tan escàs en la cultura catalana? Quina és la raó per la qual l’artista Antoni Miralda no acaba de trobar per a la seva obra un acomodament adequat que permeti preservar-la i estendre la seva influència en el temps?

Les causes que alguns països no aconsegueixin crear un ecosistema capaç d’atorgar la màxima valoració i prestigi als seus artistes més reconeguts són diverses, al marge del valor artístic internacional que els assignin en cada moment la crítica, els comissaris d’art, els editors o els gestors culturals. El que sí que sabem, o potser no sabem, però sí que intuïm, és que una ciutat com Barcelona necessita apostar de forma decidida per artistes que ampliïn el seu prestigi com a ciutat cultural.

En el món de l’esport, i en concret a l’NBA, s’ha encunyat un terme, jugador franquícia, per designar el jugador més important i representatiu d’un equip. Al seu voltant es construeixen la identitat, el projecte esportiu i la projecció comercial del club. Se’n diu franquícia perquè aquest jugador encarna l’esperit de l’equip i de la ciutat que l’ha acollit. Un cop establert el seu lideratge, l’equip planifica el seu projecte esportiu al seu voltant; es converteix en la imatge pública i en el valor econòmic que atrau aficionats i patrocinadors. És una estratègia orientada a mantenir el valor econòmic i simbòlic de l’equip i, alhora, assolir èxits esportius.

Si estenem aquest plantejament al món de l’art, a la gestió que fan les ciutats del seu patrimoni artístic, veiem que, sense proposar-s’ho de manera explícita, moltes urbs i països desenvolupen polítiques semblants amb les seves obres i els seus artistes per ser competitius tant dins com fora de les seves fronteres.