La celebració dels cinquanta anys de la sortida de l’Avui i El País, el 23 d’abril i el 4 de maig de 1976, convida a fer algunes consideracions sobre la significació d’aquell moment i de la vida d’aquests dos diaris, els primers nascuts després de la mort del dictador. Les circumstàncies en què es produeix l’aniversari ja són reveladores. El primer diari en català després de la Guerra Civil és evocat amb una certa èpica de les emocions i la nostàlgia des del diari que va absorbir-ne la capçalera, El Punt Avui. El primer diari liberal fundat a Madrid en el mateix període s’enorgulleix de continuar practicant, com a periòdic global, el que proclama com un gran periodisme. Avui, de fet, ja no existeix. El País sembla resistent i adaptatiu al trepidant món digital, impensable fa mig segle.
Els orígens de cada projecte són prou eloqüents. La campanya popular de comptes de participació i subscripcions de la modesta empresa promotora de l’Avui avança sobre un terreny adobat per un nombre creixent de revistes culturals i comarcals. Coincideix amb una onada de xerrades i conferències a favor de la premsa democràtica i de la recuperació de la rica tradició històrica de diaris en català, demanades a periodistes que –com l’enyorat Josep Maria Huertas Claveria– n’havíem escrit articles i algun primer llibre.
En la discreció dels despatxos es posen les bases jurídiques i econòmiques del projecte d’El País, inicialment controlat per Manuel Fraga Iribarne i els sectors reformistes del règim, obert a representants de l’oposició. Entre aquests hi ha liberals, democratacristians, socialdemòcrates, socialistes i alguns discrets companys de viatge del Partit Comunista d’Espanya. També nacionalistes bascos i catalans, entre els quals Jordi Pujol, vicepresident de Banca Catalana i impulsor de Convergència Democràtica de Catalunya.
Entre els promotors de l’Avui hi ha membres significats de l’espai nacionalista emergent, però els Pujol són una família més entre els milers de comptepartícips i subscriptors. El projecte polític del banquer catalanista té dos òrgans de premsa en castellà, el diari El Correo Catalán i el setmanari Destino. Sobretot en el segon es nota de seguida una orientació partidista que trenca amb l’equip de Nèstor Luján, el director inhabilitat el 1966.
